Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 17 de gener de 2022

Diari de bord. Data estelar: 170122. Dia 37

 - Hem trobat vaixell. Marxem avui en autoestop cap al sud de Portugal, a Faro i d'allà navegarem fins les Canàries.

- Aquesta vegada ho podries documentar una mica més, no? Vaixell: entre zodiac i transatlàntic?

- Quan arribem allà us envio fotos, de moment ens queden 300 km aprox d'autoestop.

dissabte, 15 de gener de 2022

Ja estem morts, amor d'en Xavier Aliaga

 


"Em diuen Anaïs, el nom recaragolat i afrancesat que em van posar perquè la mare adorava l'escriptora que el va fer cèlebre. I a mi ja m'estava bé. Em diuen Anaïs i vaig morir quan tenia setze anys. Em diuen Anaïs i és perquè estic morta que us podré contar la nostra història."

Aliaga, Xavier. Ja estem morts, amor. Barcelona, 2021. Angle Editorial

Estic vetllant la sogra. Dimarts va fer cent-un anys i ja anàvem justets. Tot i així es va menjar un trosset de pastís de xocolata i confitura de maduixa, el seu preferit. Ahir ja no es va llevar en tot el dia i m'hi quedo amb ella tota la nit, perquè es a mi a qui demana, o a la seva mare, a vegades. La seva respiració feble, el tic-tac del rellotge, cruiximent de mobles, un gos que borda al veïnat, tòpics clàssics, no pas menys reals. Emprenc el final del llibre, agraeixo els capítols curts, així em vaig aixecant sense recança quan em crida. Un glop d'aigua, un glop de batut proteic amb gust de xocolata, és clar. L'Anaïs, la Chloe, la Minerva, el Tristany, la Berta al full i la Maria, al meu davant, respirant feble. La mort i els seus efectes secundaris. Amb l'escriptura i les segones oportunitats de viure al cap, el sol surt i pinta la realitat sota zero d'un fals confort. La casa es deixondeix i es posa en marxa, rentem la Maria, la vestim i la convencem per seure una estona a la butaca. El còccix mostra la vermellor que anticipa una nafra. Les hores s'apilonen cap a un sol camí, sense saber ni com, ni quan, arribarem.

Catalogació: en Xavier em diu "perla" i me'n sento afalagada, és clar. És un tipus amable, sociable i, curiosament, bon escriptor. Tothom sap que els artistes han de ser sorruts i malcarats, però ell deu ser l'excepció que confirma la regla. Bé, ell i tota una colla de "penjollaires" xativins i escriptors que sempre ens salven la literatura catalana del sud estant. No m'atreveixo a penjar-li l'etiqueta de gènere a la novel·la perquè és un exercici interessant, o sigui que sí, cal llegir-la i ja em direu el què.

dissabte, 8 de gener de 2022

Ukikusa (Floating Weeds) d'en Yasujiro Ozu

 



Ukikusa (Floating Weeds). Japó, 1959. Direcció: Yasujiro Ozu. Fotografia: Kazuo Miyagawa.

Segona pel·lícula en color i remake de la mateixa pel·lícula que va filmar Ozu el 1934 -i que no em puc permetre, si més no de moment. Una troupe d'actors retornen, dotze anys després, a un petit poble on l'actor principal es retroba amb la seva amant i el seu fill.

Les històries d'Ozu són molt senzilles, la gent gris, els perdedors amb drames poc rellevants, però explicats d'una manera magistral. Si bé en aquesta pel·lícula hi trobem exteriors, en cap moment es perd l'enfocament estàtic, gairebé de diorama, del seu director.

Interessant que fou l'única pel·licula per a l'estudi Daiei, un dels estudis més importants de l'època daurada del cinema japonès de postguerra (Kurosawa, Mizoguchi) i que va permetre que Ozu col·laborés amb el fotògraf Kazuo Miyagawa i l'actor kabuki Nakamura Ganjiro II.

Schneider la inclou en el seu cànon (pàg. 361. Grijalbo, 2018):

"... es una obra tardía hermosamente compuesta y puesta en escena, que demuestra la creciente maestría de la extensa paleta tonal del director. [...] En contraste con la película de Ozu de 1934 Historia de una hierba errante, más cómica y dramática, esta tiene decididamente un aire otoñal, nostálgico y filosófico, una cualidad que ilstran tantas de sus serenas composiciones y sus combinaciones #destiladas" de imagen y sonido. [...] Aunque las películas de Ozu suelen contener numerosos planos y experimentan habitualmente la construcción del especio cinematográfico, la impresión predominante es una serie de naturalezas muertas interconexas y un ritmo que acompaña la repetición de arrullo de la vida ontidiana." (Schneider, 2018)

Resulta destacable que, si bé en color, la pel·lícula té un to monocromàtic, apagat, blau, gris, blanc, verd, en tots els plànols s'hi pot trobar algun detall en vermell, de ta manera que acabes buscant-lo en tota l'obra. Interessant aquest article: Herbes flottantes

Catalogació: en aquestes alçades no cal que us remarqui la imprescindibilitat de l'obra d'Ozu, tot i que friso per aconseguir una còpia de la primera versió d'aquesta.


divendres, 17 de desembre de 2021

Diari de bord. Data estelar: 171221. Dia 6

 


Ei! Hem arribat avui a la línia/gibraltar! Començarem a buscar vaixells dema pero potser marxem a algeciras pq aqi hi ha molta poli i es fa complicat dormir al carrer, ara estem a un bunker en un parc en obres on no ens molestaran :) almenys aqi no fa tant fred, vem passar per madrid i quasi ens congelem! El penyon impressiona bastant la veritat. Us envio una foto don vem dormir ahir. Una abraçada!

Aprecio la fotografia considerant la delicadesa d'haver-la fet i enviat, i les poques vegades que ha tingut la delicadesa. Tanmateix, sembla evident que no es guanyarà mai la vida com a fotògraf. A la foto, amb la seva companya de viatge, na Feli, croata.

dilluns, 13 de desembre de 2021

Diari de bord. Data estelar: 131221. Dia 2

De l'última tornada ha passat gairebé un mes, pel que considero que cal recomençar el compte. Aquesta vegada ha sortit de la Porta de Barcelona en autoestop, amb dues persones més, camí de Cadis o Gibraltar, tot depèn una mica, per veure si troben un vaixell on enrolar-se. La primera idea és anar fins a Canàries i d'allí trobar un catamarà que vagi cap a Mèxic o qualsevol lloc d'Amèrica, així, a l'engròs. També cal veure si hi ha sort i el troben en el temps que toca que, pel que diuen els que hi entenen en coses d'aquestes marineres -i jo me'ls he de creure perquè sóc de secà-, d'aquí a un parell de mesos (?) ja no podrà ser per la cosa del temps o de ves a saber què. Jo, que sóc de les que es maregen com una sopa a la golondrina del port, no vull ni pensar en tot un oceà ple d'onades gegants, pops gegants assassins, krakens, pirates i triangles de les Bermudes, pel que m'estaré molt quieteta esperant notícies.

- Diga'ns coses eh!

- Sí, no hi pateixis, us diré coses.

dijous, 2 de desembre de 2021

Tant li fot CXX

 ... i aquella eterna sensació de ser una peça de trencaclosques en la capsa equivocada!

dilluns, 15 de novembre de 2021

Diari de bord. Data estelar: 151121. Dia 51

En Jordi acaba de tornar de Frankfurt, via Ryanair, i el tam-tam, a falta d'especificar, parla d'un amic que s'ha comprat un vaixell i no sé què de Mèxic. Seguirem informant.

dimarts, 2 de novembre de 2021

Diari de bord. Data estelar: 021121. Dia 38

 Avís de connexió de Netflix des d'Alemanya.

- Fill, què ets a Alemanya?

- Hola pare! sí, estic a Frankfurt, tot bé per casa? Aviat tornaré.

Algú es pot imaginar que no poso totes les converses i no. Alguns anys sencers, totes les converses juntes poden ocupar un A-5 en Arial 10. Potser resulta xocant, però per a nosaltres el temps no compta, és una conversa continuada. Una mica com l'acudit: fill, parles? i com és que fins ara no havies dit res? Doncs perquè fins ara tot estava bé.

dimarts, 12 d’octubre de 2021

El rumor de la montaña de Yasunari Kawabata

 


"En toda su vida ninguna mujer lo había amado hasta el punto de querer ver lo mismo que vieran sus ojos."


Kawabata, Yasunari. El rumor de la montaña (Yama no oto). Barcelona, 2021 (8). Seix Barral (Planeta)

Aquesta frase em colpeix, crea un espai de soledat en 3D que em posa trista, d'una manera trista, com d'estar per casa. Perquè la soledat veritable l'entenc com això: passar per l'existència sense que ningú aposti realment per tu.

Catalogació: com què sóc col·leccionista de les pel·lícules de Yasuhiro Ozu, aquesta novel·la, que succeeix en un Japó de postguerra mundial, no m'és aliena. Aquests dies s'ha atorgat el Premi Nobel i Kawabata el va rebre el 1968. Els seus personatges són soledats a la deriva rere una aparença de normalitat i convencionalisme. El llibre i jo ens hem trobat, aquest estiu, a la nova llibreria de muntanya que s'ha obert a Alins de Vallferrera, al Pallars Sobirà. Estic pensant en què, molts dels meus llibres, són coneixences casuals en llocs prou curiosos. Potser em caldria tenir-ho en compte, també.

divendres, 1 d’octubre de 2021

Diari de bord. Data estelar: 011021. Dia 6

De la Viquipèdia


(Ahir m'operaven, res massa greu: extracció vesícula biliar)

Jordi: Com ha anat?

Jo: No gaire bé, demà em tornen a operar perquè ahir no van poder fer-ho. Van passar la càmera pel melic i van veure que havien d'habilitar un altre equip.

Jordi: Ups! bé, a veure si demà va bé, com et trobes tu?

Jo: Cansada, però bé.

Jordi: Bé, ja direu com va, jo marxo avui cap a les muntanyes entre Grècia i Bulgària.

Jo: Take care.

Nota: vull creure que hi van amb la Maria i la vella furgoneta. Mirant el mapa, sembla que vagin a Ródope, l'antiga Tràcia.