Tant li fot CLI

Podent fer un better end van acabar fent un bitter end.

Por qué fracasan los países d'Acemoglu-Robinson

 

"Para quienes piensan que el destino económico de un país está predeterminado por la situación geográfica o el legado cultural, Daron Acemoglu y Jim Robinson tienen malas noticias. Son las instituciones artificiales, y no la naturaleza del terreno ni la fe de nuestros antepasados, lo que determina que un país sea rico o pobre. Con una síntesis brillante del trabajo de teóricos de todos los tiempos, desde Adam Smith a Douglass North, además de una investigación empírica de la actualidad más reciente por parte de historiadores económicos, Acemoglu y Robinson han escrito un libro conviencente e interesante a partes iguales." Niall Ferguson

Acemoglu, Daron - Robinson, James. Por qué fracasan los países? Barcelona, 2012. Deusto. Digital.

Acemoglu, economista turc-americà, d'ascendència armènia és professor d'Economia al Massachusetts Institute of Technology (MIT) i Robinson, economista i politòleg britànic, de la Harris School of Public Policy de la Universitat de Chicago, ens evidencien la teoria de la importància de les institucions inclusives o extractives en el desenvolupament de la prosperitat de les distintes nacions del món. El perquè de tot plegat necessari a l'hora de poder desenvolupar un criteri ètico-polític connectat amb la realitat.

Catalogació: si vols fer política, has de llegir, molt.

Comportarse como adultos de Yanis Varoufakis

 

"Avanzada la noche, Larry se recostó en la silla y me ofreció un consejo ... Lo planteó de la siguiente manera: tenía que hacer una elección. Podía ver las cosas desde dentro o desde fuera. Los que escogen quedarse fuera pueden decir lo que les apetezca. Pero los que están dentro no les prestan ninguna atención. Los que están dentro, en cambio, pueden acceder a esos lugares donde es posible hacer realidad sus ideas. las personas que ostentan el poder escuchan todo lo que dicen. pero los que están dentro deben acatar una ley inquebrantable: no criticar nunca el resto de los que están dentro. Toda una advertencia."

Varoufakis, Yanis. Comportarse como adultos. Barelona, 2017. Planeta

Quina pastilla prendràs, la blava o la vermella? En aquest món de mones, formar part dels que prenen les decisions té les seves servituds. Però tu a què has vingut a la política? A servir o a servir-te'n? Són preguntes essencials que marcaran la teva trajectòria. Segons quina serà la resposta no només no et faràs rica, sinó que, els mateixos que et criticarien si te'n servissis, et diran estúpida. Però bé, aquest no és un tractat sobre la condició humana.

Catalogació: Què fa un professor com vostè, senyor Varoufakis, en un govern com aquell? Europa té futur? Si us plau, no em feu respondre. Òbviament, de lectura obligatòria.

Qui de casa se'n va d'en Toni Cucarella

 

"Que donaria jo per tornar a sentir el gust de la sal a la boca una rosca de pa amb oli i sal Miquel, a berenar! l'àvia em crida la mare és a ca l'ama Petra fent bugades agenollada frega el terra escura espolsa vindrà a sopar baldada l'àvia m'espera amb la rosca de pa amb oli i sal li l'agafe i me'n torne fugint al carrer perquè Ramo Sirera m'espera amb una rosca de pa amb vi i sucre i una fulla rovellada de ganivet per jugar a l'estacadeta faré sis anys i em regalaran unes espardenyes de careta i un plomier sense llapissos ni pintures Miquel, a berenar! Que donaria jo per tornar sentir el gust de sal a la boca"

[...] 

"L'esquela de l'home no mostra foto: nom i cognoms, edat de la defunció, tanatori on s'exposa el cadàver i església on se celebrarà la missa de cos present i el comiat del dol. Encara que l'esquela tinguera foto, seria d'un rostre que tampoc no em diria res. El temps que passa ens deforma els trets, prou que ho sabeu. Som capaços de reconèixer-nos quan envellim a l'ensems, i a còpia de retrobar-nos amb sovintejada freqüència i de mirar-nos cada dia, alors els canvis ens són imperceptibles. Mais, quan no hi ha hagut freqüència sinó llarga absència, els canvis del temps que passa poden ser pertorbadors. però el nom d'un amic no s'oblida pas. Ramon Sirera. je me souviens. Jo he de dir que l'havia buscat a la casa on ell havia viscut, i a la guia telefònica, guies noves i guies velles, però no l'hi havia pas trobat. per què ell no tenia pas telèfon? "

Cucarella, Toni. Qui de casa se'n va. Barcelona, 2024. Ed. Amsterdam.

Miro el full de notes esparses que vaig prenent quan llegeixo un llibre. No solc fer-ho en tots, només en els d'alguns autors que sé que s'ho val o quan, la casualitat, em posa al davant un fragment que em commou i em posa en estat d'alerta. Em faig gran i ja no passa gaire sovint, i em dol haver perdut aquell entusiasme desbocat d'anys ha, que em feia llegir totes les hores que no havia de dedicar a la interacció amb altres éssers humans. Potser perquè em semblaven més reals les vides dels llibres, o més sanadores, perquè en tancar les pàgines ja no m'exigien ni un minut més de la meva existència.

Miro les notes i he d'expressar la meva felicitat que Toni hagi tornat a escriure una novel·la. A voltes em trobo que no sé si sóc a Xàtiva o Rita-Candelària és Grúixenka. M'admira com em bressola en el valencià del xiquet que, en recuperar-lo de vell, ara afrancesat, em porta el record de com parlava l'oncle Francisco, exiliat a Marciac, que parlava un català anacrònic, pre-fabrià, n'est-ce pas? I la sal, com la magdalena, que ens omple d'enyorança d'uns paradisos perduts, que no van ser mai, més enllà del record. El regust amarg de la venjança, la injustícia, mestressa i senyora. La vida, sempre la vida, sense motiu, ni objectiu, que s'enceta en un accident i s'acaba, inexorable.

Catalogació: per Sant Jordi en Toni me'n va dedicar un exemplar que atresoro en la nova petita biblioteca que estic fent. No em cal dir que em fa feliç. 

Feliç Sant Jordi!

 

Atentament d'en Joan Triadú

 

"Carles Riba, al pròleg de Judita, de Francesc Trabal, fa notar que hi ha aspectes de l'humorisme que porten a parlar d'una <<ironia humorística>> paral·lelament a l'anomenada <<ironia tràgica>>. Com a antecedent de Quim Monzó i de la nostra literatura, Francesc Trabal ens serveix, via Riba, per afrontar el comentari de la lectura dels seus Vuitanta-sis contes (Barcelona: Quaderns Crema, 1999), ara en un sol volum que aplega els cinc reculls publicats al llarg de més de vint anys. En efecte, si prenem com a eina d'anàlisi les dues <<ironies>> esmentades, en l'obra de Monzó, en conjunt, no es presenten en forma paral·lela com dos fets separats per segles de literatura, sinó entrellaçades i contrapuntades gairebé diria perversament. És obvi que de Kafka, almenys, ençà no es pot fer seriosament, mestrívolament, altra cosa. Des de fa molt temps, en aquest segle que s'acaba, la literatura procedeix a la destrucció de la <<literatura>>, aquella de la qual ja s'ha de parlar entre cometes."

Triadú, Joan. Atentament. Lectures crítiques. Barcelona, 2011. Ed. Proa. Amb pròleg de Susanna Álvarez i Rodolés.

En paraules de la Susanna Álvarez i Rodolés: "Quan vam enllestir la composició d'aquest llibre, a l'octubre de 2007, Joan Triadú va voler fer-me la confiança de prologar-lo, fet que considero tot un honor, que encara avui no estic gens segura de merèixer. L'any 1992, quan la Fundació Jaume I -actualment Fundació Lluís Carulla- em va encarregar d'elaborar la bibliografia de Joan Triadú com a annex de la biografia d'Agustí Pons, de cap manera no em podia imaginar que prepararia aquest text que serveix d'introducció d'alguns dels articles que han passat per les meves mans, atès que des de l'any 2001 treballo en l'actualització de la bibliografia i en l'organització del material del fons personal de Joan Triadú. Aquesta posició del tot privilegiada em duu a sostenir que el conjunt de la seva obra és d'una importància cabdal per a conèixer la literatura catalana i, en bona mesura, la literatura universal contemporània. Al llarg de tots aquests anys i d'aquest estol de llibres editats de crítica literària, Joan Triadú ens ha apropat els clàssics i ens ha permès descobrir nous valors."

Catalogació: M'agrada comprar un llibre com aquest, de "Lectures crítiques" i que m'acompanyi uns quants anys. No tinc pressa, de tant en tant, en pessigo un article, cerco el llibre que es referencia, m'endinso en la lectura, tenint en compte la perspectiva prèvia ... Quan arribo al final, em queda la sensació de desemparança, d'orfenesa, i ara qui em parlarà dels altres llibres? 

Tant li fot CL

Després d'unes hores de llegir informes (amb ganes d'agafar un bolígraf vermell i fer una massacre) infereixo que els psicòpates no naixem, ens fem.

El día antes de la revolución d'Ursula K. Le Guin

 

"Dejó atrás las escaleras y la autocompasión al entrar en la habitación. Era un buen dormitorio y era bueno estar sola. Un ran alivio. Incluso si no era del todo justo. Algunos de los chavales de los áticos vivían de cinco en cinco en habitaciones que no eran más grandes que la suya. Siempre había más gente que quería vivir en una Casa Odoniana de la que podía ser debidamente alojada. Tenía esta habitación grande para ella sola únicamente por ser una anciana que había sufrido una apoplejía. Y quizá por ser Odo."

Le Guin, Ursula K. El dia antes de la revolución. Madrid, 2018. Nordicalibros. Dibuixos d'Arnal Ballester. Traducció d'Enrique Maldonado.

A Els Desposseïts, Ursula K. Le Guin descriu una societat anarquista imaginària, l'odonianisme, creat per Odo. Qui era Odo? Podia viure com un membre de la societat que havia creat? O, potser, seria una inadaptada enmig de tota la seva teoria? Al cap i a la fi, tots som fills de la nostra educació.

Catalogació: La Ciència Ficció, o la Ficció Científica, no està mai renyida amb la filosofia, per exemple, no tot han de ser robots i naus, o no només, per això, aquests exercicis que ens regalen els autors, solen ser apreciables.

Tant li fot CXLIX

Una societat on l'èxit i el fracàs són individuals no és una societat, és una malaltia.

Tant li fot CXLVIII

De tots els objectes que et provoquen sentiments, el més infame és el mirall. Autocompassió