Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 9 de novembre de 2018

Diari de bord. Data estelar: 091118. Dia 36

- Hola fill, què tal? com va tot? aquí tots bé.

- Hola pare, tot bé, cuinant des d'una casa a Buir i distribuint-ho pel bosc :) una abraçada.

Bé, ara ja sabem com funciona part de la intendència dels que viuen al capdamunt dels arbres a Hambach.

dimarts, 6 de novembre de 2018

Matar De Gaulle d'en Joan Daniel Bezsonoff

d'aquí
"La senyora Marie-Thérèse també participava en les activitats d'un club. hi organitzaven excursions fins a Chartres o als penya-segat de Normandia. Els vells s'ensenyaven amb orgull les fotos dels néts. Escoltaven discos de François Deguelt, Jacqueline François i Jean-Claude Pascal, aquell minyó tan ben educat i tan elegant. Menjaven massa. Jugaven a cartes i, quan havien begut un xic més, Déu meu, explicaven acudits. Els dies passaven. Els vells anaven perdent, de mica en mica, noves facultats. El cercle de les passejades s'anava reduint, però estimaven la vida, com una gavina que vola en el cel.
- I tu, Anatole? Com va la bota?
- Com la sabata, tia. Tot m'iria prou bé si De Gaulle hagués pas decidit d'abandonar l'Algèria ...
- Comencis pas a me parlar de política ... Ja sabes que m'interessa pas cap bri."

Bezsonoff, Joan-Daniel. Matar De Gaulle. Barcelona, 2014. dgt. Empúries

Catalogació: Grup 62 la té com a novel·la negra i potser sí que en té l'estructura, hi ha una possible víctima, uns victimaris, el seguiment d'uns protagonistes ... però jo no li veig la negror a un relat escrit en un, amb permís, pus bell catalanesc del nord, que ens endinsa en el drama viscut pels pieds noirs a l'haver d'abandonar la colònia africana, en la seva desubicació, en la diglòssia lingüística i, en el fons, en l'abandonament en el que ens sentim les persones immergides en els vaivens de la història.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Diari de bord. Data estelar: 041118. Dia 31

Ahir vaig comprar el meu primer "blablacar": 16 euros per anar, avui a les quatre de la tarda, de Lotte a Kolhn. Evidentment, qui hi va és el noidelamare, el qui, fins ara, m'ha fet comprar tot de bitllets estrambòtics (un d'autobús de Cardiff a Londres, un d'avió de Hanoi a Ulan Bator ...) via missatge de Facebook i en idiomes dels que no en tinc gaire idea, començant pel meu english potato level.

Què per què se'n va de Lotte a Kolhn? Doncs si no us ho ha explicat a vosaltres, a mi tampoc. Res, una nota més per a la bitàcola.

dissabte, 3 de novembre de 2018

Jerusalem de Gonçalo M. Tavares

d'aquí
"En temps de guerra, la necessitat primària d'alimentació va quedar en un segon pla. Com si existissin altres feines més urgents; en aquest cas, no morir. No morir era més important, més urgent, que menjar. Puc menjar més tard, no puc evitar morir més tard. I aquesta urgència en relació a les armes feia tolerable l'apetit de l'estómac, una cosa ara impossible d'acceptar."

Tavares, Gonçalo M. Jerusalem. Barcelona, 2018. Ed. Quid Pro Quo

Catalogació: Hi ha un cànon, publicat el 2009, que es diu 1001 libros que hay que leer antes de morir, de José-Carlos Mainer i Peter Boxall, on diuen que hi surt aquest llibre de personatges ratllant els límits, tristament tràgics i de tragèdies absurdes. Ja en tinc un de llegit, doncs, ara no sé si estic més a prop de la mort o si la gran anivelladora em respectarà el temps suficient per llegir-los tots. Com què no tinc el llibre dels 1001 m'estalvio saber-ho.

Ah! i senyors editors, si us plau, en Hinnerk no "es reia" ni apunta "d'esquenes", ja sabem que els personatges de Jerusalem són exòtics, però més d'una esquena en un sol ésser humà es fa estrany. Facin més galerades! Arruïnin-se amb estil!

dilluns, 22 d’octubre de 2018

La veritable vida d'en Sebastian Knight de Vladimir Nabokov

d'aquí
"Havien passat dos mesos des de la mort d'en Sebastian quan vaig començar aquest llibre. Sé perfectament com hauria odiat que em posés sentimental, però no puc evitar dir que l'afecte que li vaig tenir tota la vida, que d'una manera o altra sempre s'havia vist trinxat o frustrat, en aquell moment es va renovar amb una flamarada d'intensitat emocional que va convertir la resta d'assumptes de la meva vida en siluetes parpellejants."

Nabokov, Vladimir. La veritable vida d'en Sebastian Knight. Barcelona, 2017. El cercle de Viena.

Catalogació: no és un gran llibre, els que en saben més que jo diuen que aquesta primera novel·la escrita en anglès per l'autor rus, desprèn fredor i, si bé ho trobo encertat, no deixa de ser l'obra d'algú que en sap d'escriure, de debò, i sempre n'extreus plaer. D'altra banda, el que m'ha entristit és comprovar com no s'ha corregit prou acuradament (gec com a primera persona d'indicatiu del verb jeure, s'escriu jec, i sobretot perquè un gec és una peça de vestir, res a veure amb el text "...i jo gec al llit, amb els ulls esbatanats ..." -p. 23; un català no sol estar encostipat, més aviat ens constipem amb més o menys fortuna -p. 83). Cosetes com aquestes em fan posar els "nervis nerviosos" i em distreuen de la lectura i penso que, en aquestes alçades, si que podem demanar que això no passi, oi?

dissabte, 13 d’octubre de 2018

Diari de bord. Data estelar: 131018. Dia 9


- Ei, fill, què tal? Has anat a Hambach?

- Si, portem uns dies ajudant a la cuina.

- Bé, com està la cosa?

- Ara bé, de moment no el tallaran.

- Ok, petons.

Apreciació número 1: vagi on vagi difícilment passarà gana, sempre acaba fent feina a la cuina.

Apreciació número 2: a casa només s'atansa a la cuina per obrir la boca.

Apreciació número 3: ves que no tingui també a veure ser fill del fill d'una fonda i la filla d'un restaurant!

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Diari de bord. Data estelar: 081018. Dia 4

Divendres acompanyem el "petit de la casa" (28 anys) a l'aeroport de Girona perquè agafi un vol a Düsseldorf (27 €). Hi podia anar, com fa sempre, en autoestop, però ens ve de gust estar amb ell una mica més. Des del 12 d'abril que no s'ha mogut gaire lluny, malgrat que no viu exactament amb nosaltres, i, a més, hem pogut gaudir d'un Jordi més tranquil, reposat, ja no està tan enfadat i que, a més, ha tornat a fer Pirineus ... i a collir bolets! Què hi voleu, per a nosaltres aquests són símbols de normalitat.

Ha sortit a les 9 del matí. A les 7 de la tarda rebo el següent missatge:

- Ja estic a Frankfurt. Tinc casa i tot.

Sembla que se'n vol anar amb la Hanna, que ja fa un mes que va tornar a ca sons pares, prop de Leipzig, a donar suport als eco-activistes del bosc de Hambach. Li ho aplaudeixo.

I, de passada, que se n'encarreguin d'ell els alemanys una temporada. La veritat és que veure'l per aquí sense massa objectiu sempre em posa nerviosa.

divendres, 24 d’agost de 2018

Tant li fot LXXXIII

El problema no és enganyar la teva parella, el problema és amb qui.

De converses xuclant gel i llimona

dijous, 26 de juliol de 2018

La uruguaya de Pedro Mairal


d'aquí

"Luquitas, vos quisiste ser médico alguna vez y quedaste por el camino -me susurró la tribuna contraria, el coro griego que siempre viaja conmigo-, largaste en primer año, ¿te acordás? Sí, ¿y?, ¿qué tiene que ver? Y ahora un médico se coge a tu mujer. Qué ironía. El gran guionista lo hizo otra vez. Qué golazo te metieron, padre. Al ángulo. Estás como el arquero en el aire oyendo la pelota rebotar en la red. Duele, duele, pero ya pasará. Te voy a recetar una crema para que te apliques en el área repijoteada, la zona endogárchica, la irritación jermupirática, es excelente, te disminuye la córnea craneana, cura la ciervatitis crónica, desata el nudo cornudeano ... Vas a ver. Vas a andar bien. Respirá hondo por favor, bajate un poco más el pantalón ... Ahí está, ¿viste que no dolió?"

Mairal, Pedro. La uruguaya. Barcelona, 2018 (10a). Libros del astereoide.
Catalogació: Per culpa (gràcies!) de l'Allau apareix La uruguaya a casa. Una bona sinopsi és la que fa ell. La dolenta és la meva: molt bon llibre, fins i tot si et cal superar l'argentinitat de la seva literatura. Una mostra, a dalt.

dimecres, 25 de juliol de 2018

Fukushû suruwa wareniari de Shôhei Imamura



Un nen veu com l'estat humilia i empobreix al seu pare. Anys després és un criminal en sèrie. Per ell, matar és fàcil, s'ha convertit en una persona sense capacitat de tenir cap més sentiment que el de satisfer el seu desig immediat.

Fukushû suruwa wareniari (La venganza es mía). Japó, 1979. 140 minuts. Dirigida per Shôhei Imamura amb guió de Masaru Baba (Novel·la:Ryuzo Saki). Amb Ken Ogata, Mayumi Ogawa, Rentarô Mikuni, Mitsuko Baixho, Nijiko Kiyokawa.

Catalogació: Imamura és una icona del cinema japonès, tant com Ozu? no ho sé, però el que sí que sé és que aquesta pel·lícula, com la Balada del Narayama, són les úniques que, de moment, he trobat a preus acceptables. El protagonista d'ambdues pel·lícules és en Ken Ogata.