Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 18 de febrer de 2021

Ubuntu d'en Raül Romeva

 


"Crec molt més en la gent que no té por, ni vergonya, ni mandra d'arremangar-se, que assumeix la complexitat com un estat natural de les coses i no com una fatalitat, i que malgrat les dificultats i les nombroses forces que pressionen en sentit contrari s'atreveix a plantar cara i a liderar el canvi de consciència, tal com fan des de fa molt de temps centenars, milers, milions de persones arreu del món, en petits pobles o grans ciutats, al nord i al sud, amb molts recursos o amb gairebé res."


Romeva i Rueda, Raül. Ubuntu. Barcelona, 2020. Angle Editorial. El fil d'Ariadna, 117


Catalogació: llegir sobre el bé comú, la virtut, la construcció de la confiança, les sobiranies i el futur possible des del realisme, sense paranys, analitzant el món amb els propis ulls i els dels pensadors actuals -me'n congratulo de compartir uns quants referents, n'he parlat aquí- de la mà d'una de les persones a la que no ha fet por oferir la seva llibertat, és un honor. Jo estaré sempre a l'equip d'en Raül Romeva, dels homes i les dones que fan possible que caminar damunt d'aquest manicomi rodó sigui realment acceptable.

dilluns, 8 de febrer de 2021

Contra el tiempo de Luciano Concheiro

 


d'aquí


"La política cortoplacista está basada en los bandazos, movimientos bruscos dados de un lado para otro del espectro ideológico. El buen político es aquel que tiene ideales maleables y, además, sabe cómo cambiarlos velozmente para adecuarse a lo que dicte la coyuntura. Los principios rígidos son un lastre. El compromiso político corresponde a otra época, una en la cual se confiaba en el futuro. Para comprometerse, así como para ser fieles, debe superarse el presente y pensar en el mañana. Esto se ha vuelto imposible: la única preocupación son los eventos cotidianos.

Más y más, la participación política se limita a una sucesión de tormentas de indignación [shitstorm] que se esfuman a la misma velocidad con la que surgieron."


Concheiro, Luciano. Contra el tiempo. Barcelona, 2016. Ed. Anagrama. dgt.

Catalogació: entendre el present i els seus actors passa, invariablement i afortunada, per la filosofia i els filòsofs. Interessants reflexions i molt adequades al nostre tempo i llenguatge.

divendres, 22 de gener de 2021

Tant li fot CX

Com més m'hi fixo, més me n'adono que tots els que sempre parlen de meritocràcia només volen que els criteris d'avaluació estiguin basats en els mèrits ... d'ells.

divendres, 15 de gener de 2021

Sansho Dayu de Keni Mizoguchi


La compra-venda d'éssers humans, la misèria, la crueltat, les tortures, la injustícia, la mort, la pèrdua no són suficients com perquè el protagonista renegui de la compassió: "Sense compassió, (empatia en diríem avui), un home ja no és humà".

"La visión del mundo de Mizoguchi es negra como boca de lobo: violencia, traición y crueldad están a la orden del día. Cambiar no es posible, solo oponerse permaneciendo fiel a un ideal. La lucha entre el bien y el mal es, en definitiva, una batalla que se libra contra uno mismo." Schneider, Steven Jay. 1001 películas que hay que ver antes de morir.

Sansho Dayu (L'intendent Sansho). Japó,  1954. 123 minuts. Direcció: Kenji Mizoguchi. Amb la gran Kinuyo Tanaka

Catalogació: Schneider la posa entre les 1001 pel·lícules ... segurament té raó, encara que tampoc és cap mèrit, no dubto del que es diu que totes les obres de Mizoguchi són obres mestres.

dimarts, 5 de gener de 2021

Un arbre de Nadal i una boda deFiódor Dostoievski. Il·lustrat per Oriol Malet

 


Un arbre de Nadal i una Boda d'en Fiódor Dostoievski. Il·lustrat per Oriol Malet. Traduït per Marta Nin. Barcelona, 2020. Comanegra

Catalogació: de l'autor em sembla que ja no cal que en parlem, oi? l'afegitó interessant són les il·lustracions d'un dels artistes de moda en el món de la il·lustració del nostre país, l'Oriol Malet. Enguany, a casa, hi ha hagut alguns regals de les seves il·lustracions, no pas perquè visqui a 400 metres de casa (mode presumir de famós ON) sinó perquè només veient aquesta portada ja estàs prestant-hi atenció. Una edició ben bonica, d'aquelles que m'agrada tenir fins i tot com a objecte.

dilluns, 4 de gener de 2021

Sátántangó de László Krasznahorkai

 

*d'Amazon


"Habría sido demasiado cómodo entender esa inesperada inmovilidad como la historia de una invitación que se desplegaba poco a poco, más bien percibía una amenaza difusa en la mirada muerta que en ese momento se volvía hacia él, pero en vano hurgaba él en la memoria, no había cometido ninguna ofensa por la que se le pudieran exigir responsabilidades; es más, en las horas difíciles, cuando el "hombre sufriente" se sume en as honduras liberadoras de la autoflagelación, se habia confesado que los cincuenta y dos años de su vida que habían transcurrido volando eran insignificantes en comparación con los combates encarnizados de los grandes destinos, así como el humo de un cigarrillo resulta imperceptible en un vagón de tren en llamas."


Sátántangó (Tango satánico) d'en László Krasznahorkai. Barcelona, 2017. Acantilado. dgt.

No sé pas si és gaire bona idea llegir distopies enmig d'una distopia, però la Maria, la parella actual del meu fill petit, grega, de Tessalònica, me'l recomana i, essent com és un autor d'una cultura que m'és del tot aliena -m'és més aliena Hongria que Corea, coses que passen, ves- faig l'esforç de kindleditzar-lo i llegir-lo. De l'autor en diuen "profeta del modernisme" i ens planta en un espai-temps humit, brut, pudent, angoixant, sense solució de continuïtat, o sigui que ja us podeu afigurar la dificultat de tirar endavant la lectura enmig del nostre propi marasme. Tinc la sensació que els escriptors de distòpies deuen estar tramitant els papers de l'atur perquè ja em diràs de què culleres parlaran ara, que ja només queda un nanosegon per declarar Houellebecq com a profeta. Interessant l'entrevista a El Mundo i a El País.

Catalogació: malgrat el seu zero amor pels seus personatges cal llegir-lo i potser rastrejar la seva col·laboració amb el director de cinema Béla Tarr.

divendres, 25 de desembre de 2020

Tant li fot CIX

Mira-t'ho com vulguis però el problema de la llibertat sempre està en els límits. El plaer sempre porta la pena.

Per si encara queda algú: Bon Nadal! 

diumenge, 13 de desembre de 2020

Dersu Uzala d'Akira Kurosawa

 


He crescut veient aquesta pel·lícula i la meva reacció ha anat variant amb els anys. L'obra està aquí, el temps passa i qui canvia és qui mira i, per això, troba una obra nova cada vegada. D'ella n'extrec amor, però més que amor a la natura m'agrada que m'ajudi a pensar en com podem viure d'acord amb allò que ens envolta, en comptes d'anar-hi en contra permanentment. Modificar l'entorn és natural, ho fem els humans, ho fan els castors, ho fan els elefants ... el que no s'entén massa és aquesta dèria autodestructiva que ens empeny. I l'amor, que ens porta la vida i la mort, també. Quan era joveneta vaig plorar molt, sobretot al final, després em vaig indignar i, aquesta vegada, he sabut que hi ha coses que ens posen tristos i que no podem evitar, que només ens queda una opció: no rendir-se mai.

Dersu Uzala . Unió Soviètica, 1975. 141 minuts. Direcció: Akira Kurosawa. Guió: Akira Kurosawa i Yuri Nagibin sobre la novel·la de Vladimir Arseniev. Coproducció: URSS-Japó

Catalogació: imprescindible. I començo a estar una mica mosca amb Schneider.

Si vols saber coses com sinopsi et al, només cal seguir els hipervincles.

divendres, 11 de desembre de 2020

Akibiyorí de Yasujirô Ozu

 


Tres amics d'un difunt conxorxen per casar la vídua i la filla. Reconec que m'ha xocat veure senyors que, en una societat absolutament patriarcal, es fiquen en temes domèstics fins a nivell safareig. El control ha de ser total i, al final, potser no se'n surten ben bé del tot, malgrat l'ombra que plana al damunt de la vida de les dones.

Akibiyorí (Otoño tardío). Japó, 1960. Direcció: Yasujirô Ozu. Guió: Kogo Noda i Yasujirô Ozu, basat en una novel·la de Ton Satomi.

Catalogació: No hi ha pel·lícules de n'Ozu que no calgui mirar. Em sap greu que surti tan poc Chishu Ryu, perquè en sóc fan, però no passa res.

dijous, 10 de desembre de 2020

Otona no miru ehon de Yasujirô Ozu

 


1932, blanc i negre, cinema mut amb cartells en japonès i sense subtítols. La veritat és que no cal, la història s'explica sola, al Japó, a principis del segle XX i a Catalunya a principis del segle XXI. Amb una actuació excepcional, el mestre aconsegueix un llenguatge universal, per això és un mestre.

Otona no miru ehon - Umarete wa mita keredo (He nacido pero ...) de Yasujirô Ozu. Japó, 1932. 90'

Catalogació: encara que l'Steven Jay Schneider no la situa en el seu 1001 películas ... jo hi posaria aquesta peça que destaca per la seva simplicitat, l'actuació i la capacitat de transmetre emocions.