Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 6 de juny del 2022

Dodsworth de William Wyler

 


Dodsworth (Desengany). EEUU, 1936. Producció: Samuel Goldwyn. Direcció: William Wyler. Guió: Sydney Howard (basat en una novel·la de Sinclair Lewis). Amb: Walter Huston, Ruth Chatterton, Mary Astor, David Niven, Paul Lukas.

Schneider, en el seu canon (1001 pel·lícules que cal veure abans de morir) en diu: "La convincente adaptación que hizo William Wyler de la novela de Sinclair Lewis sobre la desintegración de un rico matrimonio estadounidense, representa la cima del cine inteligente de Hollywood. [...] Los aspectos más notables son su complejidad moral y su tono agridulce. [...] Desengaño es un grato recordatorio que hubo un tiempo en que Hollywood hacía películas para adultos." La desintegració d'un matrimoni es fa evident quan, en un tour per Europa, es troben fora del seu entorn social que els mantenia units.

Rere El fill únic d'Ozu, faig una ullada al any 1936. Top Hat amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Modern Times de Charles Chaplin, Mr. Deeds Goes to Town (El secreto de vivir) de Frank Capra, Camille de George Cukor entre altres i aquesta, Dodsworth, el cim del cinema intel·ligent de Hollyood, que em fa pensar en que caram ha estat fent Hollywood els últims vuitanta-sis anys! Probablement propaganda, farfatalla, fast-food, remakes, moltes guerres i poques històries. Sempre he tingut la sensació que, amb el cinema, ens passa com amb el menjar, que hi ha un abans i un després de les guerres del XX i que el nostre gust es va desvirtuar amb la limitació gastronòmica de la postguerra i, quan vam necessitar referents més enllà de l'Avecrem, vam caure en la infàmia de la crema de llet de la cuina francesa. Al cinema, com a la cuina, explicar històries amb personatges tridimensionals és l'equivalent a cuinar plats que et remetin als gustos primigenis o que et transportin a paisatges i experiències que t'expliquin, o et qüestionin, la condició humana i no pas com, manta vegades, rere el soroll de l'efectisme, només trobem missatges banals, 2D, massa propers al feixisme que "nos hemos dado entre todos".

A Dodsworth, d'entrada, tenim un film amb el guió fet per Sydney Howard (Allò que el vent s'endugué) basat en una obra de l'eminent Premi Nobel Sinclair Lewis , amb la producció de Samuel Goldwyn, la direcció de William Wyler (Jezabel, La lloba, Vacances a Roma, Ben Hur, Funny Girl ...), música del prolífic Alfred Newman i protagonitzat per Walter Huston (El tresor de Tierra Madre del seu fill John Huston), Ruth Chatterton (actriu, pilot d'avió i novel·lista. Amiga de la pilot aventurera Amelia Earhart), Mary Astor (El falcó maltès amb Bogart i també novel·lista), el gentleman més gentleman de tots els gentlemans del cinema: David Niven, Paul Lukas ... Si em permeteu la recomanació, feu un viatge per les biografies i constatareu dues coses: una, són vides interessantíssimes i dues, destrueixen el mite de què els "americans" (genèric) no tenen història, ja que la majoria són exiliats europeus.

És clar que, si fem servir les teories de l'estètica de la recepció, ja veieu que prefereixo una història, no cal que sigui ni bona, ni important, ni heroica, ben explicada, sense xoriguererismes, a la manera chejoviana, naturalment.



dissabte, 4 de juny del 2022

Hitori Musuko (Le fils unique) de Yasujiro Ozu

 


Hitori Musuko (The Only Son). Japó, 1936. Direcció: Yasujiro Ozu. Guió: Yasujirō Ozu, Tadao Ikeda, Masao Arata. Amb: Choko Iida i Chishu Ryu.

Primera pel·lícula sonora del director. Shinosuke Kometani, a Chashing Ozu, ens diu: "Act One of the tragedy in human life begins from being a parent and a child," isan excerpt from "Shuju no Kotoba" (APhorisms by a Pygmy), a collection of proverbs and aphorisms by Ryunosuke Akutagawa." 

Com la majoria dels films d'Ozu en podríem dir que aquesta és una pel·lícula chejoviana? Una història presa a l'atzar, com qui pren un rotlle de pel·lícula i decideix tallar aquí i aquí, trossos de vida atrapats en el metratge, sense emocions excessivament dramàtiques, vides que passen, com tantes.

El mestre visita la mare per recomanar-li que li doni estudis al fill. La mare, vídua i pobra, s'escarrassa per aconseguir els diners. El fill marxa a estudiar a Tokyo. Quan el visita la mare, deu anys després, veu que no ha triomfat, que malviu en el suburbi amb dona i fill.

Escric una mica tibant de les notes preses. Melancolia, aridesa del paisatge, el sòl estèril, les herbes seques com una metàfora de l'aridesa interior, de la pobresa de la qual no es pot escapar. La presència ominosa de les xemeneies fumejants de la incineradora de residus al costat d'on viuen. Una certa decència, una mica d'humanitat que justifica tant d'esforç per part de la mare a l'hora de donar estudis al fill. Un net com un anunci d'un futur existent, el mestre com el fracàs de l'intent, el fill com un present amb alguna possibilitat. Els plans fixos d'Ozu, la mirada de la càmera a nivell dels ulls d'algú assegut en un tatami ...

No calen grans diàlegs per sentir la història, no et falta res ni et sobra res, per això és Ozu: un geni.



dijous, 2 de juny del 2022

Àiax - Edip rei de Sòfocles

 


"Àiax: ... I ara ets tu, Zeus, tu el primer, com és just, que m'ha s'assistir. No et demanaré un favor gaire gran: si et plau, envia a Teucre un missatger portador de la trista nova, perquè sigui el primer de recollir-me quan hauré caigut sobre aquesta espasa regalimant, i algú dels qui m'odien, adonant-se'n abans, no em tiri als gossos i als ocells en pastura. És tot el que espero de tu, Zeus. Però al mateix temps invoco Hermes subterrani, el conduïdor de les ànimes, perquè m'adormi sense convulsions i d'un bon salt, quan m'hauré partit el flanc amb aquesta espasa. Invoco també, perquè auxiliïn, les Verges eternes que eternament tenen oberts els ulls a tot el que es pateix al món, les augustes Erínies de cama afuada. Que sàpiguen com sucumbeixo, míser, per culpa dels Atrides. Aquests innobles, que de la manera més innoble els arrabassin, els grans perduts; i tal com ara a mi em veuen que caic degollant-me jo mateix, així, degollats talment per ells mateixos, acabin ells sota els cops del més pròxims de llur estirp."

Sòfocles. Àiax - Edip rei. Barcelona, 2012. Fundació Bernat Metge

La Viquipèdia ens diu: "Descrit a la Ilíada com "de gran estatura", "de cos colossal" i "el bastió dels Aqueus", era el segon –només superat per Aquil·les– en força i valentia. Ambdós van ser entrenats junts pel centaure Quiró, el mateix que prèviament havia entrenat els seus pares: Telamó i Peleu. En el camp de batalla comandava les seves tropes empunyant una magnífica destral i un immens escut fet de set pells de bou i l'octava capa, l'exterior, era una placa de bronze, sent una de les principals bases de l'exèrcit del rei Agamèmnon. No és ferit en cap de les batalles descrites en la Ilíada i és l'únic dels personatges principals que no rep ajuda de cap dels déus partícips en les guerres. Per això, Àiax és considerat el paradigma de treball dur i perseverança." Abocat a una trista sort, amb els déus a la contra, més enfeinats en el seu patrocini cap a altres herois, m'alegra veure que aquest ésser rude i incomprès passa a la història amb honors i no pas amb oprobi, malgrat la seva tragèdia.

Catalogació: És la tercera edició que tinc d'Edip rei, l'interès d'aquesta és que està dins de la col·lecció, que ve amb Àiax, que m'interessava molt i que la revisió del text, la traducció i la introducció són d'en Carles Riba.

dimecres, 1 de juny del 2022