Hitori Musuko (The Only Son). Japó, 1936. Direcció: Yasujiro Ozu. Guió: Yasujirō Ozu, Tadao Ikeda, Masao Arata. Amb: Choko Iida i Chishu Ryu.
Primera pel·lícula sonora del director. Shinosuke Kometani, a Chashing Ozu, ens diu: "Act One of the tragedy in human life begins from being a parent and a child," isan excerpt from "Shuju no Kotoba" (APhorisms by a Pygmy), a collection of proverbs and aphorisms by Ryunosuke Akutagawa."
Com la majoria dels films d'Ozu en podríem dir que aquesta és una pel·lícula chejoviana? Una història presa a l'atzar, com qui pren un rotlle de pel·lícula i decideix tallar aquí i aquí, trossos de vida atrapats en el metratge, sense emocions excessivament dramàtiques, vides que passen, com tantes.
El mestre visita la mare per recomanar-li que li doni estudis al fill. La mare, vídua i pobra, s'escarrassa per aconseguir els diners. El fill marxa a estudiar a Tokyo. Quan el visita la mare, deu anys després, veu que no ha triomfat, que malviu en el suburbi amb dona i fill.
Escric una mica tibant de les notes preses. Melancolia, aridesa del paisatge, el sòl estèril, les herbes seques com una metàfora de l'aridesa interior, de la pobresa de la qual no es pot escapar. La presència ominosa de les xemeneies fumejants de la incineradora de residus al costat d'on viuen. Una certa decència, una mica d'humanitat que justifica tant d'esforç per part de la mare a l'hora de donar estudis al fill. Un net com un anunci d'un futur existent, el mestre com el fracàs de l'intent, el fill com un present amb alguna possibilitat. Els plans fixos d'Ozu, la mirada de la càmera a nivell dels ulls d'algú assegut en un tatami ...
No calen grans diàlegs per sentir la història, no et falta res ni et sobra res, per això és Ozu: un geni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
ràpid, que el món s'acaba!