Diari de bord. Data estelar: 260218. Dia 5

D'ahir al vespre

- Ei fill, tot bé?

- Ei mare! Sí, tot b, demà és el judici en principi.

- Com està? ho té bé o malament?

- Weno, si li cauen menys d 5 anys ja haurà complert, pq porta 1 any i mig a la presó i a Grècia només compleixes una tercera part.

- Com ha anat això?

- Va anar a dormir al pis d'uns amics després d'una festa i la policia va fer una redada. Van trobar 2 kg de marihuana al balcó i l'acusen de possessió d drogues (tot i q no hi havia cap objecte personal seu al pis, ni gairebé empremtes seves). De 2 a 12 anys. I de resistència a l'arrest també l'acusen. Es veu q un policia es va torçar el canell arrestant-lo. De 2 a 5 anys.

- Veig que les autoritats gregues són tant fatxes i FDP com les d'aquí. Avui tenim pollu a Bcn. Ha vingut el rei i el President del Parlament i l'Alcaldessa s'han negat a rebre'l. La gent s'ha concentrat als voltants del Palau de la Música, on va a sopar i li fan una cassolada -no pas per sopar. Els mossos han carregat. Potser, per fi, la gent s'adonarà que els mossos són polis iguals que els altres.

- Sí, és bastant fastigós.

- Pobre xicot, no té família?

- A Algèria.

- Buf!

Diari de bord. Data estelar: 220218. Dia 1

Avui, a quarts de dotze del matí, el xicot ha pujat a un avió cap a Atenes i d'allí anirà a Tessalònica on diu que hi arribarà pels volts de les dotze de la nit, ja que ha agafat els vols més barats i més infectes. Algun dia encara el faran pedalar.

Aquesta vegada l'estada ha estat plàcida, no ens hem barallat ni una sola vegada, ha deixat de fumar i feia exercici cada dia. Fins i tot hem parlat de política sense acabar de morros!

A Tessalònica hi va a testimoniar en un judici que li fan a un seu amic siri, que va conèixer als camps de refugiats. Sembla que la justícia grega és similar a l'espanyola i, si al damunt ets refugiat, la cosa no pinta gaire bé. Amb la petita ONG alemanya que ell col·laborava han mobilitzat amics i li estan pagant l'advocat.

Després ens va estar enumerant els països d'Europa als que no havia anat mai i ens ha dit que, depenent de les previsions meteorològiques, potser se'n va a Transilvània o cap el nord. Si ha de fer fred potser tornarà.

Se'm fa estrany veure'l tan adult i reposat, tan poc enfadat. Això és bo, és clar, però amb mon fill petit, els canvis sempre m'estressen. Si són per mal, per qüestions òbvies i, si són per bé, pel pànic que tinc de que la cosa es giri. Això sí, fent cara de què tot és correcte.

Tant li fot LXXIX

De ben joveneta vaig decidir que no suportava les mentides i l'única forma que vaig trobar perquè la gent no em mentís va ser no preguntar. "Què fas?", "On vas?", "Què penses?", "M'estimes?" ... No estan en el meu vocabulari. Fins ara m'ha anat bé.

Quan comptes les petites

Quatre de la matinada.
Insomni.
Habitual.
Prenc la tablet i els auriculars.
Vaig a la sala.

Netflix.
Oh, una pel·lícula nova de Bollywood!

(una té les seves deblitats)
(potser massa i tot, diria)

A Mumbai un noi de religió hindú es vol casar amb una noia cristiana.
I canten i ballen el ball del pollastre!
Verge santa! Com m'he de veure pel meu mal cap!

Les dues mares parlen.
(sempre hi ha dues mares)

La mare hindú està amoïnada pel casament:

- És que el meu fill és vegetarià estricte, eh!

La mare cristiana la mira comprensiva, ella voldria que no es fes el casament:

- Ho sé i ho entenc, la meva filla és carnívora estricta.

M'agafa el riure fluixet.

Me'n torno al llit, ara dormiré.

Suposo que es casaran, no hi ha finals tristos a Bollywood.
L'amor vertader, si és que això vol dir alguna cosa, sempre triomfa.

I, sobretot, perquè les mares no ho volen.

Ensayo sobre el Lugar Silencioso

d'aquí

" ... he olvidado contar que la ocasión más importante, la más poderosa para escribir este ensayo sobre el Lugar Silencioso fue ésta: aquellos pasos repentinos entre la mudez, el ataque de mudez, y la vuelta a la lengua y al habla, vividos repetidamente y a lo largo de la vida cada vez con más fuerza, en el momento de cerrar la consabida puerta, de echar el cierre, solo, con el lugar y la geometría; fuera, lejos de los demás."

Handke, Peter. Ensayo sobre el Lugar Silencioso. Madrid, 2015. dgt. Alianza ed.

Catalogació: No sé pas perquè tinc un llibre de Peter Handke, no em sap greu tampoc, però, a vegades, apareixen a la meva vida autors i obres que, teòricament no hi han de ser i ho celebro, de debò. El "Lugar Silencioso" és, essencialment, el lavabo, com a espai de refugi, de creació, de vida.

" ... he tenido una vez más en mis manos El elogio de la sombra (o <<de la luz crepuscular>>) de Tanizaki, y al momento me he topado con su descripción de los retretes de los templos"

 un dels meus llibres preferits referenciat dins el llibre per Peter Handke!

"<<Bueno, ¿qué hago yo aquí?>>, y lo mismo me pregunté cuando, en Kamakura, después de andar azacaneado mucho tiempo de acá para allá, estando todavía en aquel cementerio, me encontré delante de la estela funeraria dedicada a Yasuhiro Ozu, cuyas películas me habían producido un escalofrío de calma y silencio que atravesaba todo mi cuerpo y, algo que mentalmente todavía lo estoy sientiendo hoy: <<¿Qué hago yo aquí?>>."

i un dels meus directors de cinema preferits, el japonès Yasuhiro Ozu!

Definitivament, m'agrada Peter Handke.

Shanzai

"Quan: Derecho

Hegel, nada más y nada menos, constata en los chinos una tendencia a la mentira. Los acusa de una "gran inmoralidad". En China, por lo visto, no existiría el honor. Los chinos "son conocidos por mentir allí más que nadie". A Hegel les sorprende que nadie se tome a mal la mentira una vez que se descubre. Los chinos se comportan, añade Hegel, "de manera astuta y taimada", de modo que los europeos deberían cuidarse en su trato con ellos. Por lo visto, Hegel no encuentra ninguna justificación concluyente de "la conciencia de la vileza moral". De ahí que remita al budismo, que tiene a "la nada, como los supremo y absoluto, como Dios" y "exige el menosprecio del individuo como máxima perfección"."

Byung-Chul Han. Shanzhai. El arte de la falsificación y la deconstrucción en China. Buenos Aires, 2016. La caja negra.

Catalogació: amb aquest inici, m'escarxofo a la butaca i sé que xalaré.M'imagino en Hegel -amb la seva cara de peix bullit o d'ensumar femta- pensant en Fu Manxú, m'imagino un xinés d'ulls esbiaixats, mirada maligna i llarga trena, a la tintinesca manera, fugint pel marge de la vinyeta, i m'imagino el Shanzhai actual, que no és només còpia, sinó contracultura, aiguabarreig, descaradura. Dues cosmovisions i l'oriental que ens ajuda a comprendre la nostra. Quina és "la bona"? 81 pàgines molt ben aprofitades.

El valor d'una paraula

Dolors Biosca i Gili, Ciril·li Tomàs i Albalat

El 14 de febrer de fa trenta-quatre anys, pels vols de les 9 del matí i dotze dies abans de casar-me, va morir la meva àvia Dolors, la padrina. No sé perquè cap d'aquestes dues paraules, ni àvia -del llatí-, ni padrina, no me la defineixen, en canvi, la paraula anglesa grandmother és, de totes, la que em sembla més adequada. La paraula francesa grand-mère, també s'hi adiu. Amb la meva mare, la seva filla, sempre que en parlem d'ella en diem "la mama", perquè ma mare i jo hem estat més germanes que mare i filla. La meva gran mare, o mare gran, em va criar, ens va criar, em va educar, ens va educar, em va transmetre valors, ens els va transmetre i, després de trenta-quatre anys, i malgrat que no era un encant de dona, encara la trobo a faltar cada dia.

Els estranys de Raül Garrigasait

d'aquí

"- I a Barcelona, ¿hi ha tant d'enrenou com diuen?

- Bé, és un lloc que va bé per fer teories. Hi ha esparracats que es moren de gana, burgesos que es passegen amb landó i buròcrates que parlen un castellà sòlid i engolat, pastat pels segles als palaus de Madrid. Tot plegat fa un cert efecte i estimula la imaginació. Agafes quatre desgraciats, els poses darrere una barricada i de cop et surten deu senyors amb estudis que resolen amb un article de diari tots els problemes de la humanitat."

Garrigasait, Raül. Els estranys. Barcelona, 2017. Edicions de 1984

Catalogació: les guerres carlines no són les meves predilectes, bé, les guerres en general, els relats de guerra, solen avorrir-me sobiranament. Cal dir, però, que aquest llibre està ben escrit, fa els salts adequats entre present i passat i resulta un entreteniment endreçat i honorable. Ah! i si en voleu una ressenya com cal, val més que passeu per ca l'Allau, aquí. Ell si que es guanya les garrofes honestament en la cosa blogaire!

Kawaki de Tetsuya Nakashima

d'aquí

La virginal i perfecta Kanako, filla d'un detectiu alcoholitzat que manté una relació del tot malaltissa, i violenta, amb la seva ex-dona, desapareix. Son pare, és clar, es dedicarà a buscar-la i descendirà als inferns de l'adolescència decadent del Japó més modern. Adaptació d'una novel·la d'Akio Fukamachi.

Kawaki (El món de Kanako). Japó, 2014. 118 minuts. Direcció i Guió: Tetsuya Nakashima. Fotografia: Shôichi Atô. Repartiment: el guapíssim Kôji Yakusho i una jove i inquietant Nana Komatsu, Amb Satoshi Tsumabuki, Jô Odagiri, Fumi Nikaidou, Miki Nakatani, Ai Hashimoto, Jun Kunimura, Asuka Kurosawa.

Catalogació: tarantinejant. Vols violència gratuïta i de l'altra? A desdir. Vols rareses psicotròpiques? Flipa. Sang, brutícia i misèria per un tub. Va rebre el Premi al Millor Actor a Sitges 2014.

Selfies

d'Amazon

L'equip del Departament Q es troba amb un embolic d'assassinats que els transporten del passat al present. Xarxes socials, tecnologia digital, assistència social i la vida estranya i disfuncional de tantes persones al marge de la societat en un país amb poca llum.

Adler-Olsen, Jussi. Selfies. Madrid, 2017. dgt. Maeva eds.

Catalogació: per passar l'estona, no cal buscar-hi res més. I és que estic en període intersemestral a la universitat, de política fins el monyo, i necessito esbravar-me molt, però molt, eh!

The Warlords de Peter Chan

d'aquí

En voleu una de guerres? De tant en tant van bé, "desembussen". Les guerres imperials xineses, espases i morts a desdir, la fan entretinguda. Peter Chan, que té més trajectòria com a productor que director, dirigeix aquest conte sobre germans de sang a l'època del 1860 a la Xina. Distreta, potser li sobra minutatge, però té la seva gràcia.

The Warlords.(Els senyors de la guerra). Hong Kong, 2007. 127 minuts. Direcció i Producció: Peter Chan. Fotografia: Arthur Wong. Repartiment: Jet Li, Andy Lau, Takeshi Kaneshiro i Xu Jinglei.