Avui, a quarts de dotze del matí, el xicot ha pujat a un avió cap a Atenes i d'allí anirà a Tessalònica on diu que hi arribarà pels volts de les dotze de la nit, ja que ha agafat els vols més barats i més infectes. Algun dia encara el faran pedalar.
Aquesta vegada l'estada ha estat plàcida, no ens hem barallat ni una sola vegada, ha deixat de fumar i feia exercici cada dia. Fins i tot hem parlat de política sense acabar de morros!
A Tessalònica hi va a testimoniar en un judici que li fan a un seu amic siri, que va conèixer als camps de refugiats. Sembla que la justícia grega és similar a l'espanyola i, si al damunt ets refugiat, la cosa no pinta gaire bé. Amb la petita ONG alemanya que ell col·laborava han mobilitzat amics i li estan pagant l'advocat.
Després ens va estar enumerant els països d'Europa als que no havia anat mai i ens ha dit que, depenent de les previsions meteorològiques, potser se'n va a Transilvània o cap el nord. Si ha de fer fred potser tornarà.
Se'm fa estrany veure'l tan adult i reposat, tan poc enfadat. Això és bo, és clar, però amb mon fill petit, els canvis sempre m'estressen. Si són per mal, per qüestions òbvies i, si són per bé, pel pànic que tinc de que la cosa es giri. Això sí, fent cara de què tot és correcte.
Sembla que s'acaba l'adolescència, algun dia havia de passar, no?
ResponEliminaÉs com una llarga sèrie amb capítols ben diferents que enganxen a qui està a prop.
ResponEliminaDiuen que ells es tornen plàcids i nosaltres rondinaires....
Per què us dura tant l'adolescència als mascles de l'espècie? buf!
ResponEliminaSí Joan, sempre acabes sentint-te espectadora de la vida dels altres.