Ha sortit de Barcelona després de dinar, es pot dir que n'ha fugit. S'ha donat a ell mateix l'excusa de parlar amb la Maria Rosa de la venda de l'apartament de Segur, li servirà per a poder respirar. La Sònia és un plom, era divertit tenir-la com amant, i era tan dolça com una gateta, però ara és la mestressa. De la nit al dia, i mai més ben dit. La nit que la va telefonar dient-li que la Maria Rosa havia marxat, es va presentar al pis amb les maletes fetes. Qualsevol hagués pensat que ja les tenia preparades de feia mesos. Ocupà l'armari i va ficar en unes capses tot el que fos de la Maria Rosa. Ell no va poder-se estar de pensar, amb un punt de resignació que ja tornava a ser casat.
L'endemà, quan es llevava per anar a treballar, la Sònia li va dir que tenia mal de cap i que no aniria a l'oficina. La feinada que va tenir per trobar qui la substituís! Quan va tornar al capvespre, de primer es va pensar que s'havia equivocat de pis, però no, allí hi era ella, amb una negligée negra, que ell li havia regalat en un dels seus rampells, i avançant cap a ella amb els braços oberts.
- Carinyuuuuuu ... vine, ja ho veuràs com ha quedat, he canviat quatre cosetes.
Ho havia capgirat tot i, de sobte se'n va adonar que, si més no, la Maria Rosa tenia més bon gust.
L'any que va seguir el va omplir l'estupor. Ja li ho deia en Marsans al paddle,
- Nen, què et passa? Cada dia fas més cara de babau, tu.
Quan, al cap de quatre mesos de sí, rateta, com tu vulguis rateta, va decidir que allò no podia continuar, ella, que de beneita no en tenia un pèl, li va confessar, amb sopar d'espelmes inclòs, que es creia que estava embarassada.
Això, ben lluny de contrariar-lo, el va fer sentir més home, si més no durant el mes que va seguir la farsa. Després, que si una falsa alarma, que si proves mèdiques, i l'estupor altra vegada, el buit. Ara ja no pensa en deixar-la. La Maria Rosa no en vol saber res d'ell, té un amant i és, segons diu, feliç, i a ell li fa molta mandra tornar a començar.
Ara, però, ha de fer-li llàstima perquè s'avingui a vendre el maleït apartament. Necessita els calés, el negoci ja no és el que era amb la crisi, si en Valenzuela s'avingués a reposar fons potser encara es podria salvar un part de les inversions però ... bah! ara no hi vull pensar en la feina, i la Sònia que no para, roba, viatgets, joietes, que no se'n sap avenir que hi hagi dones que es comprin tantes joies.
Ja arriba, aparca i truca però ningú respon al timbre. Insisteix. De fora estant veu el seu estimat 4x4 aparcat al garatge. Li dirà que si surt tanqui la porta, no se sap mai. Com què no se sent res ni ve ningú fa servir la seva clau. Què! No és el mateix que si entrés a casa d'un altre! Només ho fa per comprovar que no ha passat res de greu.
Entra a la casa i la crida. No contesta ningú, deu haver sortit amb la BTT. Tanmateix puja fins el pis i recorre les habitacions. Aprofita per agafar un parell de bagatel·les, la càmera de vídeo de l'armari i una polsera de brillants que li havia regalat ara fa dos anys, per fer les paus, com sempre. Ella ni se n'adonarà.
Surt al carrer i tanca. Carrega les quatre andròmines al cotxe i veu que, de tres cases més amunt, surt la Natàlia, la dona d'en Pep. Va per cridar-la, però ella s'allunya molt capficada cap el bosc. On deu anar? Mira que si té una cita! Ella? La bona i dolça Natàlia?
La segueix, pensa que serà divertit veure amb qui s'ho fa, mai se sap quan tens una bona informació. Veu com la Natàlia es fica per un caminoi i tomba ... a la dreta? a l'esquerra?
- Ja estic fet un bon pixa-pins ja! Té, ara m'he emmerdat, ja em diràs que, de tot el bosc, he anat a trepitjar l'única puta merda de gos que hi havia!
Se sent una mica ridícul, què hi fa allí, a la posta de sol, seguint una dona casada que segurament no vol que ningú sàpiga què està fent. Però la curiositat el venç, fa temps havia intentat atreure la Natàlia, era un bon partit, però la vella l'havia vist a venir i allò no va acabar gaire bé. Sent unes veus més endavant:
- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!