Es pon el sol (V). En el bar

Escolti, no em torni a trucar a casa, ja li ho vaig dir, això anirà al meu ritme. Ja sé que li vaig dir fins demà, però ara he decidit una altra cosa. O es pensa que no tinc res a fer jo, a casa? El dilluns vindré, a l'hora convinguda i prendré un cafè. La història durarà el que duri el cafè, demanar-lo, que me'l serveixin, obrir el sucre, remenar tranquil·lament i prendre-me'l a xarrupets curts. Després em torcaré la boca i me n'aniré. Què no sap que vol dir "torcar-se"? És clar, aquí a la província de Barcelona ja no sabeu parlar la vostra llengua. Vol dir eixugar-se amb el tovalló, amb el torcaboques. Sí, ja tinc una edat i no n'heu de fer res d'on vinc.

Bé, doncs, com què ja he demanat, on érem? Ah! sí, aquella vella, la que es fa dir "senyora" Josefina, una dona de fer feines que va ensibornar un fill de casa bona que, casant-se amb ella, es va estalviar minyona i sempre tenia on anar a raure al tenir parenta, quan no escalfava el llit d'alguna barjaula. La mala vida, però, li va posar la gavardina de fusta més d'hora del compte i ara, la dona és la mestressa de tot, i s'ho fa valdre.

Com què l'home, el vell, se sentia culpable i només tenia una mossa, que si ja l'heu vista ja es nota que és poca cosa i més aviat rebullida, li ho va deixar tot a la dona, que té caràcter, encara que, més aviat, jo diria mala llet de natural. Normal, després de tot el que ha aguantat. I, per mala sort, pensant-se que feia un gran casament, va aparellar la mossa amb un altre d'aquests camacus de la part alta, que ja se sap, cal fer-se veure on toca si tens calerons.

Riu fluixet, però no pot evitar que se li despengin una mica les dents postisses de dalt.

I no va i la casa amb un paio que es diu Fuster de Ribot! I Josep, per més Inri! Pel mateix preu es podia haver dit Josep d'Arimatea i la Vara Florida! Això sí, amb un "de" entremig del nom, que fa fí.

Riu una mica més del seu acudit.

Què com ho sé? Doncs jo sé moltes coses, i ara no ve a tomb. No n'heu de fer res de com jo sé les coses, el que us cal és saber quines coses sé, no pas com les sé, que ja n'hi ha prou de trencar-me el fil dels pensaments, càsum l'olla!

Es treu un mocador de la butxaca del jec, perquè amb l'excitació ha escopit uns quants capellans i s'eixuga la boca. O se la torca, com ell vulgui.

I després hi ha els nanos de la parella, vaja un parell d'energúmens! Motos, cotxes! Tot el dia amunt i avall amb les seves joguines de nens rics. Ara ja fa temps que només vénen de tant en tant, quan els seus pares no hi són i la mestressa és en algun d'aquests crusserus. Aleshores desembarca tota una ramada i fan unes festasses d'aquelles de xivarri a l'engròs i gent borratxa i drogada cardant en pilotes pel jardí com a conills. Aviciats, que són uns aviciats.

Això sí, el Fusteret, sí, l'home de la nena, el "de Ribot", li porta totes les empreses a la vella, sí, totes, la filla només porta les banyes, que no és pas poc venint d'aquesta Maria Rosa. I al damunt amigues! Que sembla que això és de bon to entre els rics de Barcelona. Que es diu que es va divorciar perquè ja s'entenia amb aquest, tot i que jo no ho veig gaire clar, és massa dona pel Fusteret, que tindrà nom, família i portarà empreses riques, però és un mitja pela, d'aquells tous i aigualits.

I per a mi que la vella se la tenia jurada a la Maria Rosa aquesta, encara que el que va passar ... Vaja, l'últim glop. Faig tard. Fins dilluns.