Es pon el sol (VII). En el bar

Fa frescota avui, oi? Si? Diu que sí? Si és que el temps és ben boig. Ja res és com era abans, encara que, ben pensat, això també ho deia el meu avi. Ves a saber si hi ha algun abans on tot era d'una determinada manera. Rumiï-ho.

Hi havia l'home, és clar. No el pocapena del Pep, sinó l'altre, l'ex de la Maria Rosa, en Joan, em sembla. Un echao palante que diuen els castellans. Però se li veia el llautó, molt cotxe car, rellotge daurat i vestit a mida, però tenia alguna cosa que no quadrava, potser era l'aspecte una mica lletós, com de qui no porta una vida gaire endreçada, i suava molt, com si se la passés mentint, ara i adés.

Tenia una querida el paio, i quan es van deixar amb la dona se li va instal·lar a casa. Que com ho sé? És el que em pregunta, oi? Aquí, al poble, arriba tot. La querida hi té parents, un oncle, de tant en tant ens veiem al cafè i fem la manilla. Una mossa ben poca-solta, però amb palmitu i s'ho va fer valdre, és clar. Si no despenjava per dalt, doncs va despenjar per baix, que amb els estudis no se'n sortia i tenia molta fumera la mossa.

I la crisi li va passar factura a ell, com a tothom, i sembla que la ballava magra. Em diu que si va venir aquell dia? Sí, i tant que va venir per aquí, vaig veure que entrava a la casa amb la seva clau i poc després en va sortir. La Maria Rosa? Si era a la casa? No, la Maria Rosa no hi era, estava amb la bicicleta. Una mica més tard, va sortir de la casa i va seguir la Natàlia que no l'havia vist i anava tota capficada. Van fer cap tots dos on la Maria Rosa i la vella parlaven.

Avui tinc pressa, se m'han acabat les piles del sonotone i em fa tornar ximple. He d'anar a l'ortopèdia. Ens veiem dilluns. Què? Sí, sí, pagui'm el cafè, ja parlarem dilluns.