T'imagines que Brutus va assassinar Cèsar a causa del seu mur de Facebook?
El comportament humà recurrent, l'opinió pública i la profunda injustícia de les xarxes socials.
Brutus no era, a priori, partidari d'implicar-se en l'assassinat de Cèsar però, segons exposa el professor Luciano Canfora a Julio César: un dictador democrático, Ciceró va convèncer a Cassi de la necessitat de tenir a Brutus al seu costat, per poder reeixir i impedir que, segons semblava, Cèsar es coronés rei.
“Para conquistar el consenso de Bruto utilizó dos argumentos: 1) la inminente sesión senatorial del 1 de marzo que amenazaba con cerrar toda esperanza de rescate si de veras César era «coronado» por el órgano constitucional más importante de la República; 2) los mensajes anónimos que cotidianamente incitaban a Bruto al tiranicidio, presentados por Casio como provenientes de ciudadanos destacados y, por consiguiente, dignos de ser escuchados por Bruto” (p. 374-5)
Aquesta campanya, basada en grafits (graffiti) ad-hoc a l'epòca, al més pur estil de l'escena de La Vida de Brian (Monty Pyton, 1979), va provocar el canvi d'opinió de Brutus, el qual, com a pretor urbà, cada dia havia de veure'ls, llegir-los i escoltar-los en l'acte de les seves funcions.
“Bruto no permaneció insensible a la campaña anónima de certeros ataques escritos en muros y monumentos, desplegada por las calles de Roma poco antes del atentado, de la que hablaban prolijamente Suetonio y Plutarco. Y se puede pensar también que ciertas frases de Cicerón (Epístolas a Ático, XIII, 40,1) presuponen, precisamente, tal campaña sin nombrarla.” (p. 385)
Avui, com sempre, la temptació la tenim servida, abans als murs, ara a la butxaca mitjançant un telèfon mòbil i les xarxes socials, no oblidem que els graffiti actuals neixen del crit dels que no són escoltats en un món on encara no existien les xarxes. Tanmateix, si bé és lícit, fins i tot necessari, que les persones tinguem espais on expressar els neguits de la nostra quotidianitat, no hem de perdre de vista el qui, el perquè i el què es pretén amb aquests missatges.
Sempre dic que em preocupa menys el què penso que el perquè penso com penso, perquè tot pensament ve induït per quelcom o per algú, amb algun objectiu que pot ser perfectament homologable o que pot ser l'eina perquè algú altre aconsegueixi allò que vol, o sigui: que estigui manipulada.
“Los intelectuales son extremistas y drásticos en el campo del imaginario subjetivo: no siempre comprenden las implicaciones materiales, las consecuencias de sus palabras; no siempre prevén que otros, tomándolas literalmente, transformarán en actos, en hechos, sus palabras.” (p. 385)
I, si ho traiem del camp de la intel·lectualitat i ho duem al camp de la gestió pública? Que s'aconsegueix si, des del mur, el de La vida de Brian o el de Facebook, amb una queixa aconseguim que el polític de torn es mogui? I si jo, que també tinc raó, no tinc el poder de convocatòria pública de la meva veïna? I, a partir d'aquí, de què serveix que presentem instàncies, que recollim signatures, que militem, que perdem dies i hores en la tasca de convèncer? Només cal que ens queixem molt fort a Facebook, a X (Twitter) i que l'Ajuntament tingui un departament de rastreig de les xarxes socials per saber quines són les necessitats de la ciutadania i així calmar la població només per a què es percebi que “estem fent coses”, com si en la realitat i pels canals habituals que garanteixen els drets i la igualtat de totes les ciutadanes, no s'estigués fent res? I si la necessitat d'un ciutadà que crida molt fort va contra els drets de la ciutadana del costat? A qui farem cas a cop de govern demoscòpic? Per què hem de tenir ideologia si només cal fer allò que ens diu la majoria i el contrari si la majoria es despenja amb un canvi d'idea?
Sabem on som, ja fa dies que el món de la política ha premut el botó del pànic, aquell botó que es prem quan s'ensumen eleccions, però, ja em disculparan que, servidora, que ja porta uns quants dies habitant aquest manicomi rodó, senti una profunda pena i repugnància per el poc que som capaços d'evolucionar.
César es va trobar l'endeví al matí i li va dir amb conya: “Els idus de març ja han arribat” al que l'harúspex, amb compassió, va respondre: “Sí, però encara no han acabat.”
Bibl: Júlio César, un dictador democrático. Luciano Canfora. Ed. Ariel.
