Tant li fot XXIX

I tu, estimes o posseeixes?

En defensa de la lectura i contra l'escriptura

Vivim en un país on tothom vol ser escriptor i, qui més qui menys, pretén veure el seu nom escrit en lletres de motlle a la portada d'un llibre. Fins i tot, la majoria ja té assajades les respostes a les preguntes dels entrevistadors televisius, abans de tenir ni tan sols el tema del llibre que, suposadament, els durà a la fama, la riquesa, la caseta a la vall d'Aran, la Cerdanya, l'Empordà o Aspen, on, amb una llar de foc encesa i una copa de vi amb reflexes càlids, escriuran els seus best-sellers futurs.

Últimament, a aquesta pretensió s'hi ha afegit la d'editor, d'editorial petita, és clar, que fa més intel·lectual. Perquè tothom sap, o hauria de saber, que les gran editorials només publiquen llibres pel consum de la massa -moment d'arrufar el nas asseguda cap per avall, o moment Bibiana Ballbé- i, en canvi, les editorials petites -si pot ser regentades per homes joves amb camisa de colors esvaïts i bigotet, o barba-, només publiquen incunables.

M'imagino un escriptor, un bon escriptor. La fortuna m'ha dut a conèixer-ne un, en persona. Me l'imagino passejant per les parades de sant Jordi. Me l'imagino a primera hora, perquè l'escriptor és un home menut i, més tard, només veurà clatells.El penso passejant la mirada pel damunt de la miríada de portades de colors brillants, amb títols cridaners, xocants, impossibles, com qui passeja per les parades de fruita i verdura de la Boqueria.

Veig tots aquells llibres com les prostitutes de més avall de la Rambla, repintades, descarades, obscenes, adreçant-se al comprador -que encara no lector- per veure quina serà la que es bescanviarà per uns euros. I l'escriptor, el bon escriptor, que no hi veu la seva puta enmig de les altres, perquè no té un bon proxeneta, que ja fa temps que s'hi va barallar amb tots els xulos del món.

Qui coneix la seva obra? Per què no està allí, entre totes aquelles portades amb l'aspecte del que arriba vencedor a la meta? És potser que no és bona? És potser que no hi ha esmerçat totes les hores, totes les correccions i revisions, tot el seu saber?

Bon escriptor meu, no t'enganyis, la teva obra potser quedarà, quan totes aquestes ja només siguin pasta de paper. Potser no estarà entre els deu primers de la filera, però arribarà al final, només espero que la fortuna sigui benevolent. Ara, tu ho veuràs? M'agradaria pensar que sí, però no te'n puc donar cap esperança.

I el mal, on és? Doncs, a l'altra banda del binomi: el lector.

Un país amb molt bons escriptors no és res sense bons lectors. La majoria de la gent creu que si és capaç d'unir la ema i la a i fer-ne mà, ja sap llegir. I així, el percentatge d'analfabetisme funcional va creixent exponencialment. El governs sempre juguen a les estadístiques i, si no donen els resultats previstos, les falsegen. Vivim en un país on un tant per cent sap llegir i escriure en català, i aplaudim i respirem alleujats. Vivim en un país on es publiquen tants milers de llibres anuals. I pensem en com en som tots d'intel·ligents, participant de la missa, de l'orgia col·lectiva, encara que ben pocs hagin tocat calent.

Per llegir bé un llibre no n'hi ha prou en saber llegir els titulars d'una notícia, cal ofici. I, en aquest país on tothom s'omple la boca de la necessitat de protegir la cultura, com a sinònim d'acabar subvencionant les empreses editorials, o cinematogràfiques, o ... s'obliden de l'essencial: com pretenem afavorir un mercat si no formem els seus compradors?

Per potenciar la cultura no caldria afegir diners a la part creadora del binomi si no som capaços d'esmerçar esforços i recursos en la part consumidora. Sense formació no hi ha exigència, i si no hi ha exigència, difícilment els bons se'n surten. Sabeu les hores que cal dedicar a formar-se, sense ajuts estatals de cap mena, per aprendre a destriar els llibres bons dels dolents? Algú ha comptat les hores de son perdudes en la lectura de llibres perfectament prescindibles que t'han venut com l'última meravella?

Ara, si la idea és tenir al prestatge l'últim sofà del Mejide i anar a veure Ocho apellidos vascos per dir que llegim i anem al cinema, feu veure que no us he dit res.

Dos taüts negres i dos de blancs

d'aquí

"El Carles envejava de vegades, les conviccions polítiques dels seus germans. i altres vegades envejava les conviccions fermes dels perdedors de la guerra. Què més voldria ell que compartir les il·lusions de bona part dels seus amics que somiaven en una intervenció dels americans i els seus aliats que enderrocaria la dictadura de Franco. Però ni l'una cosa ni l'altra. Ell formava part d'un nombrós col·lectiu de catalans que mai van tenir clar si havien guanyat la guerra o si l'havien perduda."

Una guerra, una postguerra, un assassinat múltiple, uns Pirineus, unes vides i unes formes de veure la vida. Gens de pietat, ni pels vius, ni pels morts. La vida no sol imaginar finals feliços.

Catalogació: d'estructura ortodoxa, m'ho he passat bé.

Coll, Pep. Dos taüts negres i dos de blancs. Barcelona, 2013(3). Ed. Proa

oients

Tó pa mí: Barcelona street art

El meu auto-SantJordi. Perquè jo ho valc.

Santa Jorcli(c)

Triar bé

Guanyar o perdre,
sí o no,
blanc o negre,
dia o nit.

Perdre alguna cosa perquè hi guanyem tots,
sí i no,
blanc i negre,
i gris, i groc, i vermell ...
dia i sol, i núvols, i nit i lluna, i estels

Matar un home

"Matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home. Quan els ginebrins van executar Servet no van defensar cap doctrina, van sacrificar un home. I no és fer professió de la pròpia fe cremar un altre home, sinó només deixar-se cremar un mateix per aquesta fe."

Martinus Bellius (pseudònim de Sebastian Chateillon, 1515?-1563)

Via Oriol Junqueras

Caminar

Què en trec de passar-me dotze hores i trenta minuts caminant amunt i avall per Montserrat, sense parar només que uns minuts, mai més de cinc, per beure, reomplir de beguda, menjar alguna galeta i tornar a començar?

Què en trec de sortir de matí i arribar pràcticament a les fosques, amb butllofes als peus, nafres per fregament a l'entrecuix i un esgotament que, un cop refredada la musculatura, m'impedirà caminar?

Què en trec si, en finalitzar, no sabré si he estat la primera o l'última -bé, la primera segur que no, i l'última, de moment, tampoc-, i la meva única recompensa haurà estat un entrepà de formatge i una cervesa?

Què se'n treu de tot plegat?

Potser que per fer qualsevol cosa a algunes persones no ens cal cap pagament?

Potser que superar el dolor i l'esgotament físics, representa una experiència mental interessant de comprovar?

Potser l'oportunitat de compartir, d'ajudar i ser ajudat?

Sempre tinc molts dubtes al davant d'una cursa. La moda romàntica del paisatge i la solitud, com si la misantropia fos l'única fórmula vàlida d'existir amb dignitat, al davant de l'acceptació de pertànyer a la humanitat, a la declaració de mi mateixa com a ésser gregari, sense cap mena de rubor pel fet de pertànyer al grup. Ans el contrari, amb el goig de pertànyer a una comunitat, de no ser individu sinó tribu.

Em pregunto quin mal hi ha en una activitat on impera la solidaritat i el somriure? Sí, ja ho sé, impacte sobre el medi, erosió, i algun, ínfim, ho certifico, abocament. Últimament em trobo pensant, sovint, en la necessitat de regular l'accés a la muntanya, per la densitat demogràfica excessiva que pateix. D'altra banda, però, qui posa els límits? A qui els imposa? Hauré de deixar d'anar on he anat tota la vida? M'hauré de convertir en furtiva i anar en contra d'allò que he defensat?

Em fa feliç fer aquelles coses que, malgrat l'esgotament, m'obliguen a somriure i, al meu davant, tothom em retorna el somrís, amb la mateixa intensitat. Però, a l'hora, m'adono que segurament és un error. En nom de qui o de què? No ho sé ben bé. Els humans ens l'hem passada modificant el paisatge de mil·lennis, com qualsevol altre animal, elefant o formiga, cadascú segons la seva conveniència, sense pietat. El conservadorisme extrem de certs ecologismes em repugna, per allò que té d'anar en contra de la història i la intel·ligència. Però el "campiquipuguisme" actual, derivat més de la publicitat excessiva d'homes i dones que es dediquen a l'esport, no pas com a lleure, sinó com a forma de guanyar-se la vida, m'angoixa.

Això sí, per segon any consecutiu, i amb cinquanta anys i mig, he acabat la Caminada de La Portals.

El que realment importa

Mestres

La inundació

"A Maria Romana les visites matinals d'Andrea Hofer li recorden aquell estudi de Lampedusa, perquè ella també es mostra àcida i severa. Quan parlen de literatura actual, Maria Romana considera que la majoria és plana i grisa, no aporta res a la satisfacció intel·lectual, és repetitiva, fàcil, buscant uns lectors poc exigents, i n'hi posa exemples a Andrea, ¿veus aquests paràgrafs?: sola de sabata. Aquesta és la mercaderia que ven, i ja se sap que l'editor vol venda, en una competència ferotge, en repeticions exhaustives de temes. ¿Que són moda les escriptores nòrdiques de crims i policies? Doncs en comprem a carretades, i ja va la tercera edició, i la quarta." (p. 101-102)

"La inundació és un llibre de fàcil lectura, però de difícil explicació." Olga Xirinacs (13/04/2012)

L'he acabat de llegir plovent i és la pluja la qui mena el llibre, del principi al final, l'aigua com a recer i amenaça, l'aigua que neteja, ferotge, les misèries, tristors i gaubances d'allò que ens envolta. L'autora plana per tot el llibre, en un transvàs d'allò que coneixem pel blog i no llegeixes igual, mai més serà el mateix, si més no en certs registres. No deixa de ser com jugar veient les cartes del contrari. Quanta Olga hi ha en la Maria Romana, la protagonista? En aquest llibre he tingut la sensació que hi havia massa pressa en dir massa coses: la realitat "real", si és que això vol dir alguna cosa, hi era massa present. Potser és per aquest defecte meu, que em costa deixar de llegir en diversos nivells, que sempre solc llegir els llibres quan ja estan més "reposats", al cap d'un cert temps. Quan sóc jo la qui ha canviat la perspectiva, i puc llegir un sol relat, més compacte, sense tants punts de fuga que em desvirtuïn el fil de l'obra. Cal fer especial esment a la presència del "llibre dels collons", un tema que podeu veure a l'hipervincle.

Xirinacs, Olga. La inundació. Valls, 2012. Cossetània.

Catalogació: de l'Olga Xirinacs cal llegir-ho tot.

Balanç

Un dia esplèndit
+ 1 tros de coca de sucre
+ 1 cafè
+ 1 puto genoll que fa mal (l'esquerre)
+ 1 motxilla
+ 2 bastons
+ 1 entrepà de pa de sègol i formatge
+ 2 litres d'aigua
+ 1 piruleta
+18, 36 km
+ 4 h 48' 26"
+ 1 puto genoll (l'esquerre) que fa mal
+ 1.474 kcal (compensades per una canya?)
+ 636 m ascendents (per les bateries)
+ 1 canya
+ 1 vella antipàtica
+ 1 bossa d'ametlles salades (coi! quin preu! ni que les hagués robades!)
+ 568 m descendents (per la cova)
+ 1 coi de puto genoll esquerre que fa mal
+ 1 plat de pasta
+ 1 Vichy
+ 2 pastilles de potassi
+ 1 migdiada sense dormir
+ 2 reallity show

= un bon diumenge

I encara queda ... mmmm ... vaig a fer-me crispetes!

Pudors

La muntanya està plena de gent
I de gossos.
Encara és d'hora i fa calor,
M'aparto del camí que fa pudor de gos
I de suavitzant.
Mentre miro el mar que s' omple de calitja,
Els sento passar pel camí
Al meu darrera.
La gent i els gossos:
Kira! Treski!
Menjo pa amb formatge i bec un glop d'aigua

Repunkitzant-me

Entro al lavabo. La cervesa em fa fer un rot, petit. La senyora de  cabell tenyit, dents postisses  brutes i que acaba de deixar el lavabo ple de pixats em mira malament. Distància sideral.

H2O + cereals

Hidratació a la meitat del camí

Tant li fot XXVIII

I és que ha quedat abastament demostrat: els humans compartim la mateixa Terra, però vivim, cadascun, en universos diferents.

De la galeria de personatges il·lustres de Santa Maria de Figacols: en Nyec-nyec i la Nyeu-nyeu

Al pare i la mare que em van configurar

I va ser quan em vaig perdre per Mycn 18 on tots els principis i els finals són al mig

El vell Nyec-nyec, l'únic estadant de cal Benet del Rec, és d'aquells vells que fa anys que es van aturar en una edat fixa, indesxifrable. Menut i escàs, d'ossada prima, amb la pell colrada de treballar al defora, ningú li sap si té cabell o no, perquè és dels que encara duu boina i, atenent el seu estat, de ben segur que no se la treu ni per dormir, talment com si fos un apèndix més de la seva anatomia. No queda al poble cap persona que recordi el seu nom de fonts, que podria ben bé ser Joan, Josep, Miquel i, fins i tot, Benet. Però a cal Benet del Rec només hi queda el vell Nyec-nyec, sol i conco, i ja ningú no fa esment del nom de l'antiga masia que, hores d'ara, vella i atrotinada, ja és coneguda com a cal Vell Nyec-nyec.

Ja hem dit que el vell Nyec-nyec és fadrí i fa tants d'anys que viu amb si mateix, que només alguns dels vilatans, els més vells, li recorden la mare, una doneta que passava com una ombra pàl·lida i resignada, amb cara d'angúnia perpètua, de tal manera que la majoria pensa que es devia consumir amb el nyec-nyec constant del seu fill. El pare, mort quan el vell era un infant de bolquers, que en va ser un dia, era encara més llunyà i carlí, i ja no quedava ningú que en mantingués el record. Només un daguerreotip polsegós, d'un militar amb boina, suposadament vermella, al damunt de la calaixera de la sala de cal Benet del Rec, en testimoniava la seva existència. I el vell, de tant en tant, li treu la pols d'una manotada remugant ves a saber quines lletanies sobre el pare absent. Perquè això sí que ho poden certificar tots els estadants del bonic poblet osonenc de Santa Maria de Figacols, el vell Nyec-nyec és un nyec-nyec de cap a peus. Mai no li sentiràs res ben fet, cap alegria, ni tan sols alguna conformitat. Mai no reconeixerà cap mèrit que no siguin els d'ell mateix. El cas és queixar-se, de tot i de tothom. El món, sencer, viu en permanent conxorxa contra ell, i ell, pobre heroi desconegut, carrega amb les misèries del món sencer sobre les seves espatlles.

El vell Nyec-nyec es lleva amb l'alba cada dia del món, com ha fet tots els anys que recorda de la seva existència i, a les fosques, es vesteix amb la roba que ha deixat plegada el dia abans en una cadira al costat del llit. No en desvetllarem la intimitat per mor de no descobrir si la boina la duu posada en llevar-se, o no. El primer déu-vos-guard d'aquest home és queixar-se del mal d'ossos i del cruiximent que pateix després de dormir. Després de calçar-se, per la vella escala gemegosa i, a les fosques, baixa a la cuina. A baix, encén la bombeta que amb prou feines il·lumina la taula escantonada de fòrmica de color verd i pren, tots els dies, una magdalena sucada en un got de llet i cafè. El vell Nyec-nyec no escriurà mai res sobre el temps perdut, no el perd mai ell, i no s'estarà de comentar en veu alta, adreçant-se al rellotge de paret, o al calendari de l'any cinquanta-set, com n'eren de bones les magdalenes d'abans, no pas com les d'ara que tot sembla fet de plàstic. Un cop torcada la boca, ficat el got a estovar dins la pica i apujats els pantalons en un gest automàtic, passarà per la comuna a fer la feina que pertoca. Després, sortirà al defora i, si fa bo, es queixarà de la manca de pluja, si plou, de com quedaran negats els camps i, si fa fred, triarà entre les nombroses, possibilitats que se li brinda, des del seu reuma fins a com n'és de dolent per als animals, sobretot les gallines que no ponen, o per als fruiters, que els ametllers ja no faran la flor a temps, a les oliveres se'ls retirarà la saba, com una mena de menopausa olivarera i encara haurà d'anar a comprar aquests requisits al supermercat, que ves a saber d'on surt tot allò que hi venen. Imagineu si, tot just s'ha llevat, ha pres un mos i ha sortit al carrer, ja s'ha queixat de tot el que ha pogut i més, quina mena de dia anirà desgranant aquest bon home. No és pas perquè sí que li diuen el vell Nyec-nyec.

Munyirà les dues vaques, que no li fan prou llet i al costat de la lletera esperarà el camió de la cooperativa que li compra, més per fer-li un favor, per suggeriment de l'alcalde, i que, si hem de fer cabal al vell Nyec-nyec, sempre l'estafa en la graduació, com si, de sobte, l'aigua de l'aixeta de l'estable pogués aportar algun nutrient extra. El conductor del camió ja en té un bon tip d'aquest vell rondinaire, però sempre que en parla amb el seu cap aquest li diu que tiri, que si la graduació és massa baixa ja en faran llet descremada, però que no deixi de passar per cal vell Nyec-nyec i recollir-li la lletera.

El vell Nyec-nyec, empipat amb el xofer per haver-se hagut d'esperar un dia, o per haver passat massa d'hora un altre, netejarà l'estable reganyant sobre el dolor d'articulacions, els posarà farratge a les vaques, sortirà a collir els ous -quan n'hi ha-, que aquestes gallines que es fan ara són desnerides i de mala mena, n'hauran fet pocs, i cap de dos rovells murmurarà amb recança, atès que, per a ell, un ou de dos rovells és una llaminadura, i és clar que ja són gallines velles que tothom sap que, de dos rovells, només en fan les joves, escamparà el blat de moro pel galliner i omplirà la menjadora de pinso. De conills no que no en té, que ja fa anys que se'ls va treure perquè només li donaven mals de caps i tampoc no té gos, només de pensar en algú, o en alguna bèstia, que el pugui fer somriure de natural, el vell Nyec-nyec ja pateix un sobreeiximent de la fel. Per dinar collirà alguna col de l'hort i se la cruspirà bullida, i passada per la paella, amb una mica de cansalada, d'aquesta tan disgustada que venen ara, que ja només en venen de viada, que la del coll ja no se'n troba, perquè ja fa temps que tampoc no té porcs, que donaven massa feina.

No pararà quiet en tot el dia el vell Nyec-nyec, ningú no el destorba, ningú no gosarà i, per tant, se la passa feinejant, ara reparant el galliner, ara fangant un tros de l'hort, ara preparant les canyes per a les tomaqueres, fins al vespre que soparà la col que ha sobrat de migdia -ves, tant li fa!- i una truiteta ben cuita. En acabat, si és al bon temps, prendrà la mangala i s'arribarà a la plaça del poble, a prendre la fresca al banc del costat de la font, i ai de qui gosi seure on no toca!

Fa anys i panys que aquest és el seu natural, com fa anys i panys que, a poc de seure, se li apropa la vella Nyeu-nyeu i li pregunta si està ocupat el lloc al seu costat. Ell, com si més aviat fos una molèstia, diu que no i es queda mirant cap a una altra banda, amb les dues mans aplegades en l'empunyadura de la mangala, mentre la Nyeu-nyeu, amb cara de fingida sorpresa, seu al seu costat amb posat de gata maula.

Festegen! Se li va acudir dir a algú al principi dels temps, quan la vella Nyeu-nyeu va anar a seure al costat d'el vell Nyec-nyec. Però han passat els anys i tot continua igual, per la qual cosa la gent ja considera que el vell Nyec-nyec i la vella Nyeu-nyeu són una peça més del mobiliari de la plaça. La font, els quatre bancs, els plàtans ufanosos i els dos vells asseguts, ell mirant enllà, assegut eixarrancat a la punta del banc, ella ben recollida, amb la mirada baixa i les mans al damunt del davantal, o fent alguna labor de ganxet.

I és que la vella Nyeu-nyeu sempre duu davantal, perquè una dona sense davantal o és malfeinera, o bruta, o gandula i la vella Nyeu-nyeu no permetrà mai que la qualifiquin en cap d'aquestes categories. Això sí, el davantal amb què baixa a prendre la fresca al costat del vell Nyec-nyec, no és pas el que duu a la cuina, que sempre pot haver rebut algun esquitx d'oli, ni és pas el davantal de cosir, amb el didal i el coixinet de les agulles dins la butxaca, ni el d'anar a comprar, més senzill, però impol·lut. Per als vespres, la vella Nyeu-nyeu es posa el davantal de mudar, un de molt bufó, segons els paràmetres d'una vella fadrina, amb tot de pètals de rosa brodats a la butxaca de la falda, on duu les claus de casa, i amb unes inicials brodades a la butxaqueta del pit, on guarda el rellotge de polsera, que gairebé mai no porta posat perquè, com tothom sap, una dona com cal, amb la feinada que té a casa no pot pas dur un rellotge de polsera posat, que, amb una mica d'aigua, es pot fer malbé. A més, el rellotge que duu la vella Nyeu-nyeu a la butxaqueta de les inicials, que, de tan florides i recaragolades ningú no sap distingir, és un petit bibelot amb filigrana d'or del qual, corre la brama, que és un regal d'un sergent de carrabiners mostatxut del temps d'abans de la guerra.

La vella Nyeu-nyeu, encara amb el davantal de cuina, haurà bullit unes bledes -de les de penca ampla, que demanarà a la botiga envermellint fins l'arrel dels cabells, com si la mida tingués cap importància, de la penca, és clar-, i es farà una truiteta d'un ou -que no té vergonya ni qui se la menja ni qui la cou, com li diria la seva germana, que sembla que la senti ara mateix-, i sopa asseguda en un racó de la taula de la cuina, perquè, ves quina necessitat hi ha de parar taula per a ella tota sola.

A la vella Nyeu-nyeu no la destorba ningú en tot el dia, fins al moment que veurà arribar el vell Nyec-nyec a la plaça, mig amagada rere les cortines de ganxet del primer pis de casa seva, ca la Nyeu-nyeu -abans coneguda com ca la Quima modista-, després d'haver passat la tarda cosint o fent ganxet i sopat les bledes. Que no la molestin no l'importa gaire, perquè sempre hi ha feina d'agulla en una casa, quan no cal sargir un llençol, potser cal fer-se un davantal nou, o provar de fer aquelles cortines que ha vist en una revista a l'aparador de cal Gepet dels diaris. No l'ha comprada, és clar, quina excentricitat no fora. Ha memoritzat les cortines en passar-hi cada dia, quan va a comprar el llonguet al forn de la Bàrbara.

Mentre cus o fa labor, veu la novel·la al televisor, una que fa temps que fan, d'aquestes d'època, en una cadena en castellà, perquè les novel·les que fan a TV3 sempre són massa modernes i escandaloses per al seu gust. I, no ho confessarà mai, però enmig de veure la sèrie -que és com en diuen ara de les novel·les de tota la vida-, ha fet una capcinada de deu minuts, un quart, potser. I és que, a migdia, menja una mica més que no pas de vespre: un grapat d'arròs bullit, una cuixa de pollastre a la planxa -peix no, que va massa car- i un iogurt. El metge li fa menjar el iogurt per als ossos i la Nyeu-nyeu defensa la teoria que aquest extra l'enfita i li fa venir son.

Perquè durant tot el matí, que només menja per esmorzar una taronja i un rosegó que li ha sobrat del llonguet del dia abans, tresca per la casa feinejant sense gens de mandra, i es fa el llit, treu la pols, es vesteix la faldilla negra de drap, les mitges, les espardenyes lligades, la brusa grisa amb els botons de perla cordada fins a l'últim botó i el davantal d'anar a comprar, pren les claus, el moneder i no s'oblida mai del rellotget de filigrana d'or, que consultarà al forn, als queviures i a la fruiteria mentre exclama: Caram! Sí que és tard! Marxo que si no, avui, no acabaré la feina. I paga, i surt apressada com si tingués un mas i cinquanta mossos a qui hagués d'alimentar.

Ja és costum que, cada dia, quan fa això, les altres dones es miren i somriuen malicioses. La vella Nyeu-nyeu és una fadrina vella, d'aquelles que sembla aturada en una edat indesxifrable, i tampoc no té família. Si més no aquí, a Santa Maria de Figacols. Els pares ja fa anys que són morts, marrits i tristois després del calvari passat amb l'enrenou del carrabiner mostatxut i la germana, ai las! la germana, una noia frescassa i eixerida que era a qui, veritablement, el dels bigotis havia regalat el bibelot de filigrana d'or.

La vella Nyeu-nyeu prou que l'havia volgut per a ella, el rellotge i el militar, i potser no pas en aquest ordre, però ell ni s'havia fixat en la seva existència, tan poca cosa i amb aquell posat garneu, sempre ullant de gairell. D'aquí el malnom, perquè ella no va parar fins que a casa es va muntar un bon sarau per la relació de la germana. I és que els pares, gent respectable com la que més, poc podien acceptar com a gendre un militar d'aquests de pega que ves a saber d'on havia sortit.

No es pot dir que la vella Nyeu-nyeu guanyés gran cosa en la contesa, excepte el rellotget que exigí a la germana en pagament per, suposadament, haver-li fet costat. Perquè la mossa, l'altra, tota fogots i amb poc magí, es deixà prenyar i hagueren de fer un casament d'amagatotis i anar a viure a la Garrotxa, on ell havia demanat el trasllat, a casa d'uns parents de lluny, perquè ningú no s'entretingués comptant els mesos i considerant que, o bé no quadraven els comptes, o els sis-mesons ara sortien d'allò més refets.

D'aquella feta però, la Isabel, la germana de la vella Nyeu-nyeu, ja no tornà al poble. Va trencar totes les relacions amb la família, va venir la guerra, li van matar el dels bigotis i ella, i el fruit del seu arravatament, van fugir a França i mai més no se'n va cantar ni gall ni gallina a Santa Maria de Figacols. Això sí, la Nyeu-nyeu, no s'està mai d'insinuar, mentre consulta consirosa el rellotge de filigrana d'or, que, en realitat, a qui volia el sergent era a ella i que, per això, sa germana, desesperada, s'havia fet prenyar i havia dut la desgràcia a ca la Quima modista, ara ja, d'anys, ca la vella Nyeu-nyeu.

Del natural