Què en trec de passar-me dotze hores i trenta minuts caminant amunt i avall per Montserrat, sense parar només que uns minuts, mai més de cinc, per beure, reomplir de beguda, menjar alguna galeta i tornar a començar?
Què en trec de sortir de matí i arribar pràcticament a les fosques, amb butllofes als peus, nafres per fregament a l'entrecuix i un esgotament que, un cop refredada la musculatura, m'impedirà caminar?
Què en trec si, en finalitzar, no sabré si he estat la primera o l'última -bé, la primera segur que no, i l'última, de moment, tampoc-, i la meva única recompensa haurà estat un entrepà de formatge i una cervesa?
Què se'n treu de tot plegat?
Potser que per fer qualsevol cosa a algunes persones no ens cal cap pagament?
Potser que superar el dolor i l'esgotament físics, representa una experiència mental interessant de comprovar?
Potser l'oportunitat de compartir, d'ajudar i ser ajudat?
Sempre tinc molts dubtes al davant d'una cursa. La moda romàntica del paisatge i la solitud, com si la misantropia fos l'única fórmula vàlida d'existir amb dignitat, al davant de l'acceptació de pertànyer a la humanitat, a la declaració de mi mateixa com a ésser gregari, sense cap mena de rubor pel fet de pertànyer al grup. Ans el contrari, amb el goig de pertànyer a una comunitat, de no ser individu sinó tribu.
Em pregunto quin mal hi ha en una activitat on impera la solidaritat i el somriure? Sí, ja ho sé, impacte sobre el medi, erosió, i algun, ínfim, ho certifico, abocament. Últimament em trobo pensant, sovint, en la necessitat de regular l'accés a la muntanya, per la densitat demogràfica excessiva que pateix. D'altra banda, però, qui posa els límits? A qui els imposa? Hauré de deixar d'anar on he anat tota la vida? M'hauré de convertir en furtiva i anar en contra d'allò que he defensat?
Em fa feliç fer aquelles coses que, malgrat l'esgotament, m'obliguen a somriure i, al meu davant, tothom em retorna el somrís, amb la mateixa intensitat. Però, a l'hora, m'adono que segurament és un error. En nom de qui o de què? No ho sé ben bé. Els humans ens l'hem passada modificant el paisatge de mil·lennis, com qualsevol altre animal, elefant o formiga, cadascú segons la seva conveniència, sense pietat. El conservadorisme extrem de certs ecologismes em repugna, per allò que té d'anar en contra de la història i la intel·ligència. Però el "campiquipuguisme" actual, derivat més de la publicitat excessiva d'homes i dones que es dediquen a l'esport, no pas com a lleure, sinó com a forma de guanyar-se la vida, m'angoixa.
Això sí, per segon any consecutiu, i amb cinquanta anys i mig, he acabat la Caminada de La Portals.
caminar és com pujar a una muntanya, després has de tornar a baixar, i aixó que no té cap importància, quan un s'ho creu,en té i molta. La meva dona no entèn que surti dues o tres hores amb la bicicleta, potser no ha entes que a vegades és bo, simplement, olorar el paisatge, fruir-lo, esbufegar a les pujades i baixar qual Indurain a les baixades.
ResponEliminaÉs poc explicable el per què fem certes animalades físiques, però les fem i després ens sentim bé amb nosaltres mateixos. Són fites personals, jo que sóc de plantejar-m'ho tot, potser hauria de pensar menys i deixar-me portar pel que demana el cos. Si vol aire, doncs aire. Però això de posar límits a la gent que va a la muntanya... és que si els posessin, al primer que no hi deixarien anar seria a mi. Jo no sóc qui per queixar-me per tota la gent que hi trobo, ells deuen pensar el mateix de mi. El preu que s'ha de pagar per poder fer aquestes sortides o curses és fer-les més acompanyat del que t'agradaria. Però si no et quedes a casa.
ResponEliminaQuan el metge et recomana sortir a caminar vols dir que es refereix a això? amb algun quilòmetre menys no passaríem...?
ResponEliminaLes hores dedicades únicament a fer l'exercici que t'agrda Francesc, sobretot si estàs en contacte amb l'entorn, només les aprecien les que les fem. Rarets que som :)
ResponEliminaXeXu tens raó, però, és clar, ara que em pertoca gestionar el territori, si més no del meu municipi, em trobo que les necessitats de la natura han de passar pel davant dels capricis de les persones. I tinc dubtes, molts dubtes.
pons007 quan el metge et recomana caminar, val més que no facis això. I, de fet, els quilòmetres són el de menys, a la muntanya es compta en hores i jo me'n vaig tirar 12 sense parar. Això no es pot considerar exercici, i menys saludable, solen ser reptes personals que proporciones endorfines per dies. I ja se sap, les drogues, i més si són per auto-consum i no et costen ni un ral ...