Tant li fot CXXXVII

A voltes escolto com persones de classe acomodada pontifiquen contra les accions que es duen a terme a les ciutats per mitigar els efectes del canvi climàtic, demostrat i demostrable, i em recorden la famosa frase: "Qu'ils mangent de la brioche", falsament atribuïda a Maria Antonieta. Perquè, fer demagògia des del privilegi del sofà i l'aire condicionat, del jardinet privat i la piscina, també en sabria jo. Tot i que, potser haurien de reflexionar que el clima no sol fer distincions entre ambdós bàndols de la Diagonal i, en aquest afer, a pobres i desesperats ens hi trobarem tots.

Diari de bord. Data estelar: 280323. Dia 12

 - Ei pares, em podeu venir a buscar al Prat demà a les ...

- Sí, estàs bé?

- Guai. Pseee, estic bé, però porto ja 6 dies amb diarrea, tinc algun virus (no crec que sigui còlera XD), jo crec que giardiasis o alguna cosa així. I estic una mica dèbil per a ser d'utilitat aquí, així que he decidit tornar.

Sospir. Llegeixo que la giardiasis és un paràsit que agafen molt al nord de l'estat de Nova York, també anomenada la febre del castor. Vaja, que se n'ha anat al Kurdistan a agafar una malaltia americana? Amb aquest xiquet sempre aprenc coses, ves.

Diari de bord. Data estelar: 250323. Dia 9

Xat familiar. 

- Ei pares, demà passat marxo d'Adiyaman cap a Hatay.

El pare: Molt bé fill, ves informant.

- De moment tot b x aqi, no se exactament q mespera alla pero hi vaig amb un turc q va a colaborar amb algun grup, dema li preguntare millor amb el traductor, algo de cascos vermells (blancs?) si no ho vaig entendre malament. Es veu q a Hatay esta mes destruit q aqi.

La mare: es parla molt de què hi ha còlera. Ves amb compte.

- Cony xD. Jo porto dos dies malalt amb cagarrines, pero avui ja em trobo millor.

La mare: ts. Procura.

- No se q puc procurar

El germà: No beguis aigua dels bassals XD

La mare: Ja ho sé, però jo sóc ta mare i només tinc frases convencionals i una espardenya. Així pateixo menys.

- Intento no beure dels bassals, pero son tant temptadors a vegades.

El monstre

Va ser en aquell temps, quan em dedicava a escriure -no a publicar-, que vaig viure terroritzada. Imaginar un personatge no és crear una persona però, en el moment definitiu que el trasllades al paper, veus com pren forma, com el baf es torna consistent, ple d'arestes i racons que desconeixies. Veus com l'ectoplasma sorgit de tots els forats del teu cos se solidifica, se li formen les parts del cos i, com un monstre de Frankenstein de pel·lícula de sèrie B, es contempla a si mateix, pren consciència de la seva existència i, finalment, et mira fixament, malèvola i, fent un salt cap a tu, et devora.

Deixar d'escriure és, sempre, una opció. Seguir llegint n'és una altra. El monstre ja ve tip de menjar-se a l'autor -a voltes el veus fent un rotet mal dissimulat-, i tu sempre pots tancar el llibre.

Diari de bord. Data estelar: 170323. Dia 1

Ja hi tornem a ser. Ara ja feia massa temps que el vèiem voltar per aquí. De bon humor, no cal dir, però no era ben bé allò al que estàvem acostumats.

Demà agafa un vol cap a Gaziantep, al Kurdistan turc, a la zona del terratrèmol, per anar a "donar un cop de mà".

- On pararàs?

- Havia d'anar a casa d'un que conec, però ja no hi ha casa. Ja ho veuré quan hi sigui. D'aquí un parell de mesos torno, em penso.

- Prova de dir-nos alguna cosa entremig.

- A veure si trobo Internet.

- D'acord. Fes bondat.

Sí, ho sé, fa molt antic dir "fes bondat" a un que se'n va a una zona de terratrèmol a ajudar. Però "fer bondat" no només vol dir ser bona gent, vol dir: ves amb compte, cuida't, prova de fer-me patir menys, ves que sóc ta mare i tot aquest tipus de coses, no?

Desbarrant per Quaresma

Amb això de l'Internet llegeixo un suposat "meme" ocurrent: "no ens hauríem de preguntar quin món deixem als nostres fills, si no quins fills deixem al nostre món". I de sobte, en cascada, se m'apareixen generació rere generació d'humans, tots uns autèntics fills de la gran barjaula excepte, és clar, ai mare!, aquests pobrets d'ara, que han nascut sense ser demanats -a mi tampoc em va preguntar res ningú-, i que patiran les conseqüències de no poder assolir la "terra-paradís" promesa.

Rumiant-hi, que això d'avui va de rumiar, penso en com les imatges consumides en la infantesa, que són substrat de la nostra cultura i que ens pertoquen per generació, ens condicionen tot allò que fem i l'estructura en què llegim el nostre entorn. Allò que sempre dic de què no em preocupa tant el que penso, sinó el perquè ho penso.

I aleshores em pregunto en com el llenguatge que fem servir és del tot absurd, com abstrusses les motivacions, de la metafísica, vaja. Parlem de la Terra com si algun dia hagués estat perfecta -per a ves a saber què o qui-, i uns humans malvats -i probablement carnívors, lletjos i als que no els agraden els animals de companyia, perquè ara toca això-, l'haguessin destruïda. Al darrera, probablement, sempre tenim la imatge d'un Paradís Terrenal extret de qualsevol "Biblia en imagenes para los niños" i que tenen orígens ben definits en l'evangelisme nordamericà.

No sé què passarà demà, molts dels que avui es preocupen estaran -estarem?- morts i, com deia la meva àvia: el món s'acaba ... cada dia per algú. Jo, per si de cas, me'n vaig a fer bacallà amb mel, que és divendres i Quaresma, o sigui que, en el meu imaginari, malgrat que sigui atea, toca dejuni. Perquè així em van criar.

Estem ben fets uns gossos de (la senyora de) Pavlov!