Tant li fot XCIII

Crec que no m'atreveixo a nedar pel mateix que mai he estat capaç de baixar per un tobogan sense provar de parar-me a la meitat, mirar al meu voltant, i gaudir de la sensació de control. Alguna cosa, temps enllà, em va activar aquest mecanisme i, ai lassa!, mai més s'ha desactivat.

Les fronteres interiors d'en Manuel de Pedrolo

"El sogre li havia dit:

- Vas demostrar un egoisme ...!

Què podia replicar? Era clar que per a l'home no hi havia manera de justificar aquells onze anys d'exili. Que havia fet res, potser? Per a ell i per a la Cecília tot es reduïa a això: ¿que potser vas fer alguna cosa? Naturalment, volien dir: que potser vas assassinar, o robar, o ...? Els vencedors havien declarat solemnement que només serien castigats aquells que tinguessin les mans brutes de sang. I ells dos s'ho crien a desgrat de les proves en contra. Semblava que no s'adonessin que les mans brutes les hi tenien tots els homes i dones que feren la guerra. I ell l'havia feta a consciència des del primer moment, generosament vessat per una causa en la qual creia, en la qual no havia deixat de creure mai, ni ara."

Pedrolo, Manuel de. Les fronteres interiors. Barcelona, 1977. Ed. Laia.

Catalogació: dins la tetralogia "La terra prohibida", a Les fronteres interiors Manuel de Pedrolo ens presenta l'Albert Cros, un home que, després d'onze anys exiliat a França, retorna a una família amb la que ja no es reconeixen, malgrat l'acceptació, i una vida gris en un món que ha acceptat la grisor per tal de sobreviure. Interessant comprovar com molts diàlegs poden ser perfectament trasplantables a dia d'avui.

Diari de bord. Data estelar: 240919. Dia 163

Aquest és el Jordi, ho poso perquè ell ha estat el que ha publicat un videoblog a Facebook, aquí, i entenc que s'ho passa bé fent-ho. No m'amago l'orgull que en tinc dels meus fills, com és normal en qualsevol mare. El Jordi, a més, va ser un nen que va patir força durant un temps de la seva infantesa, una afecció de tipus al·lèrgic el deixava cec i, finalment, ens en vam sortir, van ser uns anys complicats. Potser per això penso que patir pel que fa, si el fa feliç, no té massa sentit. Ara és un home alt, fort i barbut, com podeu comprovar, una mica arrauxat i que ho dóna tot per tothom... vaja, un digne fill, nét, besnét i rebesnét. Certifico.

Pujant al Mussala, hores d'ara camí de Romania.

Diari de bord. Data estelar: 180919. Dia 157

- Ei, pare! arribo avui a Sofia. He estat uns dies per les muntanyes i vaig pujar el Mussala, el pic més alt dels Balcans! Tot bé! una abraçada!

Doncs, això, que sempre ens salva la muntanya, als de casa.

Tant li fot XCII

En aquesta vida, la de cadascuna, hi ha tantes possibilitats d'esguerrar-la i em mereix tant respecte la gent, que sempre prefereixo parlar de fracassadores, com un estat transitori, que no pas fracassades.