Recordo com se'm va enganxar aquest títol "El món s'acaba ... però s'acaba bé" d'un programa de Catalunya Ràdio que presentava Xavier Graset. I és que, amb els anys, una acaba visquent unes quantes fins del món, de les apocalíptiques, s'entén.
La meva àvia sempre em deia "el món s'acaba cada dia per algú" i em va ensenyar que la cosa espectacular, a l'estil hollywoodià, solia ser per les ments senzilles, de les que amb qualsevol cosa passen, sobretot en la cosa del rumiar.
Jo que sóc de passar amb un mos de pa amb oli i sal, no m'empaso l'Apocalipsi ni del dret ni del revés. El món s'acabarà per a mi quan toqui, com per a tothom i, mentre duri, mentre em desperti de bon matí -indicatiu prou fiable d'estar viva- la resta del dia l'he de passar amb l'alegria de saber que, un dia més, puc col·laborar en fer alguna cosa ben feta o, com a mínim, no esguerrar-la gaire.
He acabat un blog, Un tel als ulls, i n'he encetat un altre. No té res d'estrany, els escriptors acaben un llibre i n'enceten un altre, els pintors un quadre i n'enceten un altre ... Com què no sóc ni escriptora ni pintora, i la cosa blogaire és prou eclèctica, he decidit que la cosa aniria així, com podia decidir que anés d'una altra manera.
Què li passarà al "El món s'acaba ..."? No ho sé, en els blogs no cal -si no es vol- gaire planificació. Aquí, provaré de dir el que em vingui de gust, sense massa restriccions, i sempre desconnectat de la meva realitat més prosaïca (ho dic pels que es puguin pensar que faré política, no, gràcies). O sigui que gràcies per ser-hi, i no esperis gran cosa, que tothom ho sap, la Clídice només passava per aquí, i la Montserrat també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
ràpid, que el món s'acaba!