Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 30 de novembre del 2016

Diari de bord. Data estelar: 301116. Dia 13

5:00 de la matinada.
Se sent el "clinc" de missatge de Facebook al mòbil.
Llum. Remugar. S'ho mira el meu home.
- ei pares, ja stem per tailandia.
  Tot genial per aqi, suposo q dema serem a malasya i daqi res a indonesia.
  Per casa tot b?
  Una abraçada!
- sips tot bé, cuida't, una abraçada molt forta i ves informant.
- ai! Espera
  Em pots deixar el teu num de movil?
  I t'envien un missatge amb un codi per poder logejar el gmail des dun cyber
- 6xx xx xx xx
- dacord
  Thauria darribar el codi ara
- G-xxxxxx
- merci pare
- cuida't fill
#Tiraniesautoimposades

Tant li fot LXVIII

Quan t'endinses en l'estudi de la Història, te n'adones que les guerres, contràriament al que pugui semblar, deixen molt poc espai a l'heroisme. Després, és clar, cadascú canta les sagues amanides al seu gust.

dimarts, 29 de novembre del 2016

Es pon el sol (IV). Pepita Sánchez

La Josefina pateix. Pateix molt en el seu cor de mare vella i gelosa. Veu la seva filla trista i pansida. Els néts ja no paren mai a casa, es passen la vida entre la facultat i el pis aquell que comparteixen amb uns amics -que ya me gustaría a mi ver que hacen ahí.

D'ençà de la mort d'en Llorenç, el seu home, la Josefina decidí anar-se'n a viure amb la filla i el seu home. No es preocupà de si la volien o no, ella és la mestressa de la casa, quan ella morís tot seria per la seva filla, però ara tot era seu i ho feia saber. Prou anys de sacrificis que li havia costat aconseguir-ho, al costat del poca solta d'en Llorenç, vetllant perquè els negocis no se n'anessin a fer punyetes, fent veure que no sabia que l'enganyava. Tot, tot ho va aguantar per a ser mestressa, i ara que ho és, ho demostra.

En Pep, el marit de sa filla, ha d'estar-li constantment agraït. Viu com un rei gràcies a ella, és el director de l'empresa familiar i el cap visible de tots els seus interessos. Un bon cap, alt, morè i d'una de les millors famílies de Barcelona, d'aquelles de tota la vida. Li va comprar aquest marit per a la seva filla, pobreta, tan poc agraciada, tan menuda, fosqueta i poc brillant. Havia sortit a la seva sogra, quina llàstima! Però convenientment presentada va semblar que a en Josep Fuster de Ribot li feia el pes. Amb un "de" entremig dels cognoms i tot! Va ser feliç quan els va veure casats a la catedral de Barcelona, ella, que havia sortit del no res, que havia entrat de minyona a la casa del seu futur marit, la noieta que va venir esporuguida d'Almeria, la que ara es feia dir senyora Josefina i parla castellà amb catalanades, a l'estil de la zona nord de la ciutat, perquè això fa distingit i, al damunt, casava la filla a la catedral de Barcelona, vestida amb barret i guants!

Però, en el fons, tots els homes són iguals, i aquest també. Aviat es va mostrar esquerp amb la nena i ara ja ho ha vist clar, al cap de tants anys, durant aquesta temporada que ha viscut amb ells, ha obert els ulls. Aquest sàtir s'ho fa amb la millor amiga de la nena, la Maria Rosa aquesta. Puta fastigosa! divorciada! una escalfabraguetes! Tothom en fa safareig d'això i no ho pot tolerar, si en Pep enganya a la nena és com si l'enganyés a ella i no es permetrà mai ser la riota de tota la gent amb la qual alterna, no s'ha venut la vida per això, ella, la Pepi Sánchez, no la senyora Josefina, defensarà la seva filla.

Sap que la pocavergonya de la Maria Rosa sol sortir amb bicicleta a mitja tarda i, també, sap - per haver-ho escoltat d'ella mateixa mentre li ho explicava a sa filla- quina és la ruta que fa cada dia. L'anirà a trobar i por mis muertos que això s'acabarà.

Camina una estona per fer temps pels volts de les cases de prop de la seva, passejant, com d'habitud. El seu cap és una caldera a pressió. La ràbia i el despit l'omplen. Esto a mí!, es va repetint. Calculant per on anirà la Maria Rosa se n'hi va. Aquell camí, enmig del bosc, és molt tranquil, amb prou feines hi passen els boletaires i els caçadors i ara, no és temps ni de cacera ni de bolets. Troba una pedra plana, com un seient posat exprés per a reposar ossos cansats. D'esquena a la posta de sol, que l'escalfa l'esquena i no s'enlluerna. Al seure se n'adona com li grinyolen els genolls. Se sent vella i està cansada i per això mateix no vol veure com el castell de cartes de la seva vida cau i la deixa sense propòsit. Li deuen respecte a ella, una dona que amb prou feines saber llegir i escriure ha aconseguit arribar dalt de tot. No vol perdre allò que li ha costat tant, vol ser enterrada en el panteó familiar del seu home, amb la gent endolada, sota aquells àngels de marbre que esborrin la cueva d'on va sortir.

Miratela Pepi, por ahí viene la zorra!

- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

dilluns, 28 de novembre del 2016

Es pon el sol (III). En el bar

Feia gairebé una hora que l'havia vista passar, camí amunt, amb la bicicleta. Ara ja tornava, de baixada, quan els ciclistes solen relaxar-se i, moltes vegades, acaben caient pel pedregar que hi ha en aquesta zona, que és de riuades, la grava els frena i cauen pel davant o perden el control del manillar per alguna pedra grossa i els veus aterrar damunt dels esbarzers. Potser feia un any que la vaig començar a veure cada dia, pedalant, primer insegura, després, en conèixer el camí i agafar forma física, ja més tranquil·la. Segurament devia dur una vida molt sedentària fora del poble, i se li notava l'exercici, cada dia estava més guapa.
Vaig sentir comentaris al bar de la plaça de l'església, rondava la quarantena i l'home l'havia deixat per la secretària. Aquestes coses sempre se saben. Ella s'havia quedat la torre, el tot terreny, i de ben segur que devien tenir més coses, se'ls veia que granejaven. L'home, però, no se l'havia vist més. No tenien fills. En aquesta urbanització hi ha molta gent sense fills. Cases de luxe de molts metres, envoltades de jardins com muralles, només per a una o dues persones

Feia bo aquell dia, caminàvem cap a la primavera, o potser era el canvi climàtic del qual se'n sent a parlar cada dia. I la posta de sol, com sempre, era magnífica a la muntanya, del blau gris al rosat del sol marxant, ponent enllà. En aquest temps, al vol de les sis, sempre dóna bo contemplar-la.

Es devia distreure, perquè va fer un moviment estrany amb la bicicleta, quan arribà a tocar d'aquella dona. Va parar i es van saludar i la vella la va convèncer per seure juntes en una pedra grossa que hi havia a tocar del camí. Parlaven, sobretot la vella, i a ella se la veia impacient. La vella assenyalà un ocell que volava, una garsa i aleshores vingué el cop a la templa, la vaig veure caure cridant: No! i vaig veure-li la cara incrèdula.

- I va veure qui ho va fer.

- Estic cansat, `pagui'm el cafè. Demà ja ens veurem.

dijous, 24 de novembre del 2016

Gui lai o Coming home de Zhang Yimou

d'aquí
La Revolució Cultural xinesa (1966-1976) endegada per Mao Zedong, va comportar la reeducació de la major part de la població del país sota els dictats del Llibre vermell del mateix Mao. Els resultats d'aquesta purga global, Yimou els tradueix en la trista història d'aquesta família, quan el pare, de retorn de la presó, en un moment d'amnèsia nacional, s'adona que la seva esposa no el reconeix, encara que no ha oblidat el seu amor.

Els dos actors principals estan superbs, cal fer esment del paper de la filla, que delatarà el pare al Partit esperant aconseguir un benefici en la seva carrera com a ballarina, però la Gong Li, la protagonista de tantes pel·lícules inoblidables, és, senzillament, impressionant. La identificació a la que et duu amb el seu personatge és total i la història entra per on més efecte fa, pels porus de la melancolia.

Gui lai. Coming home de Zhang Yimou. Xina, 2014. Selecció oficial del Festival de Cannes


dimarts, 22 de novembre del 2016

Es pon el sol (II). Maria Rosa

- Ei! Maria Rosa, atura't! On vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

- Hola (esbufec), què hi fa vostè aquí? Que ha sortit a fer un tomb?

- Sí, mira, ves, el metge m'ho ha recomanat, per l'artrosi, saps?

- Però està molt lluny de casa, ja ho sap la seva filla que s'enfila tan amunt?

- No, pobreta, amb els disgustos que passa amb aquell mal home, ves ... Però vine, vine aquí una estoneta, seu, seu aquí, al meu costat, estic una mica cansada i és una bona pedra per seure, jo ho faig sovint. Té, ja te la netejo ...

- No, no cal ... jo ... és que ... em refredaré ...

- Au, va dona, només és un moment, en Pep m'ha de venir a recollir i em faràs companyia, no se sap mai qui et pot sortir per aquests verals, oi?

Val més no dur-li la contrària a la refotuda vella i si, de debò, ha de venir en Pep, millor.

Ara fa una setmana que no el veig. Vaja una excusa patètica que em va posar d'haver-li promès un viatge a la Natàlia, la filla d'aquesta bruixa, bruixa ella també. El mal d'en Pep és que és dèbil i no sap com enfrontar-s'hi i bé, sobretot perquè la mestressa de la bossa és aquesta donota, que sinó ... ai! i ara què diu?

- ... doncs mira, veus? a tu que te'n sembla d'això? Se'ls veu tan feliços a tots dos, amb la canalla ja crescuts i ara aquest viatge, tan i tan bé que els hi ha anat a París, oi que és romàntic? ... Oh! mira, un voltor, quina gràcia!

- No, senyora, allò és una garsa (com tu, mala pècora, pensa).

- No, no, mira-ho bé, preciosa, és un voltor ... com tu.

La Maria Rosa nota com li ha canviat el to de veu i es comença a girar tota sobresaltada. Només pot veure el to rosat de la posta de sol a la muntanya, en el moment que gira la cara cap a la vella i sent un dolor molt fort a la templa. Algú crida: - No!; cau i pensa: - em sembla que m'ha matat.

divendres, 18 de novembre del 2016

Diari de bord. Data estelar: 181116. Dia 1

Dia -1

- Mare demà marxo. Pots portar-nos a mi i a una amiga a l'aeroport?

- I tant fill, a quina hora?

- A les cinc del matí.

- (sospir) D'acord fill.

Cinc del matí.

- I cap on vas? Cap a Tailàndia?

- No, que la Hanna encara treballa a Stuttgart fins el 26. Vaig a Londres.

- Ah! (3, 2, 1 ... Preparada per a qualsevol cosa)

- Sí, hem agafat un vol a Londres per menys de 15 euros, per anar a veure una amiga, d'aquí prendrem un tren, o farem autoestop a Birmingham a veure un altre amic, ens arribarem a Cardiff...

- A veure un altre amic?

- Sí, aleshores tornaré a Londres sol per volar a Dusseldorf, també per menys de quinze euros, aniré a Stuttgart a buscar la Hanna i marxarem a Tailàndia.

- Des d'Stuttgart?

- Nooo (no sé perquè pregunto), sortim de Colònia.

-Ja, i a Tailàndia us hi estareu gaire?

- Una setmana, després autoestop fins a Indonèsia.

- Ho saps que hi ha mar entremig?

- Sí, farem autoestop perquè ens pugin a algun ferry, allí és més fàcil que t'agafin que a Dover, que et pots passar dos dies pidolant a tots els cotxes.

- Bé, ja aniràs dient. Temps pel retorn?

- Ves a saber, poster un any.

- D'acord, ves amb compte i tapa't que a Tv3 han dit que farà fred.

- Sí mare.

dijous, 17 de novembre del 2016

Tant li fot LXVII

En qualsevol organització si algú expressa un greuge és una queixa, però si aquest greuge és compartit per més de dues persones això passa a ser una diagnosi.

dimarts, 15 de novembre del 2016

Es pon el sol (I). Maria Rosa

Fa gairebé una hora que pedalejo i ja començo a sentir-me esgotada. Ara ja és tot baixada fins a casa i em puc relaxar, tot vigilant les pedres que, ara i adés, vaig trobant per aquest camí de carro on acostumo a fer ruta. Aviat farà un any que em vaig comprar la bicicleta de muntanya decidida a imposar-me l'exercici com a contrapartida a la vida sedentària que faig a Barcelona.

Quan en Joan va marxar amb la noieta que li feia de secretària, em vaig mirar al mirall i hi vaig veure una dona que s'atansava perillosament a la quarantena, més aviat flàccida i poc atractiva. Del divorci m'he quedat la torre a Collbató, al peu de Montserrat, i el 4x4, l'apartament a Segur és a mitges, el pis de Barcelona i el BMW ja se'ls pot confitar, ell i la Pepa maca que ara li renta els calçotets.

El tot terreny i la torre els vaig voler com a símbol de la nova vida que començava. Baixar cada dia a la feina a Barcelona, tornar a mitja tarda, posar-me el mallot i au! a fer quilòmetres pels camins d'El Bruc i Collbató, a fer vida sana. Per sort no tenim fills, sempre ha dit que no estava preparat, -com si per a això et calgués un màster, cretí!-. Tanmateix, ara, és un avantatge, em puc dedicar en cos i ànima a mi mateixa. El gimnàs a Esparreguera, amb massatge i jacuzzi, la bicicleta ... m'estic preparant per a convertir-me en la dona deu.

Avui suo molt, es nota que caminem cap a la primavera, o potser és el canvi climàtic. Gaudeixo, com si ho estigués llegint, de les flors i les sentors de la muntanya i fa una posta de sol magnífica, si giro una mica el cap, al darrere, a mà esquerra, veig la mola de Montserrat com canvia del color blau gris al rosat del reflex del sol marxant ponent enllà.

Aviat seran les sis i arribarà la Sònia, la secretaria. Ves a saber què vol.

Caram! quina pedra, de poc que no caic, he d'anar amb més compte i deixar-me de poesies. Gairebé ja hi sóc, allà hi ha les primeres cases i ... però què hi fa aquesta dona aquí?