Es pon el sol (III). En el bar

Feia gairebé una hora que l'havia vista passar, camí amunt, amb la bicicleta. Ara ja tornava, de baixada, quan els ciclistes solen relaxar-se i, moltes vegades, acaben caient pel pedregar que hi ha en aquesta zona, que és de riuades, la grava els frena i cauen pel davant o perden el control del manillar per alguna pedra grossa i els veus aterrar damunt dels esbarzers. Potser feia un any que la vaig començar a veure cada dia, pedalant, primer insegura, després, en conèixer el camí i agafar forma física, ja més tranquil·la. Segurament devia dur una vida molt sedentària fora del poble, i se li notava l'exercici, cada dia estava més guapa.

Vaig sentir comentaris al bar de la plaça de l'església, rondava la quarantena i l'home l'havia deixat per la secretària. Aquestes coses sempre se saben. Ella s'havia quedat la torre, el tot terreny, i de ben segur que devien tenir més coses, se'ls veia que granejaven. L'home, però, no se l'havia vist més. No tenien fills. En aquesta urbanització hi ha molta gent sense fills. Cases de luxe de molts metres, envoltades de jardins com muralles, només per a una o dues persones

Feia bo aquell dia, caminàvem cap a la primavera, o potser era el canvi climàtic del qual se'n sent a parlar cada dia. I la posta de sol, com sempre, era magnífica a la muntanya, del blau gris al rosat del sol marxant, ponent enllà. En aquest temps, al vol de les sis, sempre dóna bo contemplar-la.

Es devia distreure, perquè va fer un moviment estrany amb la bicicleta, quan arribà a tocar d'aquella dona. Va parar i es van saludar i la vella la va convèncer per seure juntes en una pedra grossa que hi havia a tocar del camí. Parlaven, sobretot la vella, i a ella se la veia impacient. La vella assenyalà un ocell que volava, una garsa i aleshores vingué el cop a la templa, la vaig veure caure cridant: No! i vaig veure-li la cara incrèdula.

- I va veure qui ho va fer.

- Estic cansat, `pagui'm el cafè. Demà ja ens veurem.