Silenci, perill!

 

Bip-bip-bip-bip-bip-bip …

La Rosa Maria allargà la mà cap a la tauleta de nit palpant a veure si encertava el despertador. Malgrat que el gest era l'habitual, avui el bip-bip li estava provocant un bolet atòmic a les neurones.

Clarament s'havia passat amb el tequila la nit anterior. Solia passar-li quan s'avorria en una festa i aquesta d'ahir, el comiat de soltera de la Laureta en un karaoke, superava tots els estàndards de l'avorriment, pel que en caure-li al davant l'ampolla de José Cuervo, esmerçà tots els seus esforços en què l'elixir no es mogués d'aquella àrea.

Bip-bip-bip-bip-bip-bip ...

Aconseguí pitjar el botó i, sense solució de continuïtat va córrer al lavabo, tot entrebancant-se amb el llençol, segura de no poder controlar l'onada de vòmit. Després de treure el fetge per la boca, asseguda a terra, abraçada al vàter i amb el llençol entortolligat en una cama, tancà el ulls uns instants, respirant feblement, esperant que no es repetís la basca que, com era d'esperar, va tornar i la va obligar a tornar a abocar-se a la tassa traient fel amargant i baves. Cinc minuts després, ja una mica menys desesperada, va començar la tasca d'endreçar el desastre, provar de beure aigua sense morir, dutxar-se i donar-se una aparença més o menys civilitzada.

Malgrat l'excepcionalitat i amb unes ulleres de sol, aconseguí sortir al carrer amb un aspecte acceptable per anar a la feina. El somriure postís que sempre l'acompanyava era un automatisme excel·lent per passar desapercebuda amb la veïna, el fruiter, la fornera i algunes mares i àvies d'alumnes de la classe. Tothom coincidia en què aquella “senyoreta” de l'escola bressol Escarabat Bumbum era una noia bonica i afable que els transportava a un món perfecte de foams publicitaris creats per vendre pisos, amb arbres, passejos, parelles amb nens i avis amb gossets simpàtics, d'altres, els més joves, en saludar-la es veien transportat a algun anunci hipster de cervesa, de colors mostassa i turquesa, músics de carrer feliços tocant ukeleles i xilofons, sol ponent que afegeix reflexos i vida al barri sense problemes de càries, atenent els metres quadrats de dents sense cap màcula.

Per dins, la Rosa Maria se sentia com un viver de cucs que havia vist una vegada en una botiga d'estris de pesca a Montgat. Seguia somrient d'esma i maleint els ossos de qui va pensar que fer un comiat de soltera en dijous era una bona idea.

Va fer via fins a la porta de l'escola. A la façana, un escarabat rinoceront, somrient amb una boca del tot inversemblant i uns ulls amb pestanyes, la mirava. L'havien pintat d'aquella manera que, fossis on fossis, el coi de bèstia inventada et mirava amb un suposat somriure simpàtic infantil que, a la Rosa Maria li causava terror.

Algunes mares, pocs pares i més àvies i avis la saludaven en deixar les criatures, ella passà cap a dins, acaronant els caparrons d'alguns dels alumnes en un gest d'afecte totalment automàtic. Una nena, amb una veu especialment aguda, li ensenyava alguna cosa mentre li explicava ves a saber què. Ella assentí somrient, amb un gest de comprensió i unes paraules “oh!”, “sí?”, “què bé!” que la treien del compromís i seguí endins. L'àvia de la nena li deia: “veus com t'estima la senyoreta? Au, va, fes bondat i entra cap a classe.”

A la sala de mestres deixà la bossa penjada a la cadira i es posà la bata. La resta de companyes, encara eren tot dones, ja estaven rebent les criatures de dos i tres anys a la porta. La Rosa Maria es va dirigir a la classe de les marietes per anar posant ordre als infants que anaven arribant. “Pengeu la bossa de l'esmorzar!”, “poseu-vos la bata!”, “vine, Berta, que t'ajudo a cordar-te”, “Pol, què tens pipí?, espera't Berta, que acompanyo el Pol a fer pipí.” El matí ja havia començat i ella, amb el pilot automàtic, va anar fent les tasques de cada dia, malgrat la nàusea i el mal a les temples.

L'hora del pati! Visca! El crit l'havia fet el seu cervell malaurat. Van acompanyar les nenes i els nens cap a fora el pati de sorra, era important que els infants sabessin que, sota les tones i quilòmetres d'asfalt existia una cosa que es deia sorra, encara que els pares es queixessin que els arribaven els fills arrebossats i que havien de rentar massa. Pales, galledes, una de les companyes feia guàrdia al costat del tobogan en forma d'escarabat, per ajudar a baixar les criatures que el feien servir.

Nens i nenes s'havien anat agrupant segons les seves preferències, d'altres vagarejaven sols, sempre sota l'atenta vigilància de les auxiliars que jugaven amb ells a la rotllana, a pilota, mocaven ara a l'un, miraven atentament el cop d'una altra ... La Rosa Maria va seure una estona al graó que duia a la classe, al seu costat dues nenes pintaven amb llapis de colors de ceres dures damunt uns papers, una mica més enllà tres xicotets, en Marc, en Jordi i en Pau, seien a la gatzoneta empaitant alguna bestiola mentre, al seu costat, els bessons Ona i Lluc feien un pastís de terra amb aigua d'una cantimplora que havien dut.

El sol l'escalfava lleument, tot anava com cal i es va abaltir uns minuts, irremeiablement.

L'Ona i el Lluc van cridar el Marc, en Jordi i en Pau:

• Veniu, que juguem a fer panellets!

En Marc, en Jordi i en Pau hi van anar, duien un Oryctes nasicornis agafat pels èlitres i el van afegir a la “massa” de terra i aigua. La fi de l'escarabat va ser ràpida, segons el còmput humà, no sabem si ho va ser segons el còmput coleòpter. Els van sortir uns quants panellets amb trossets d'escarabat. L'Ona i en Lluc i el Marc van agafar-ne uns quants per ensenyar-los a la senyoreta Rosa Maria mentre en Jordi i en Pau havien trobat el joc de fuster i els acompanyaven l'un amb el martell i l'altre amb la maça. La Maria i la Lisbet, que havien deixat de pintar, s'estaven mirant la Rosa Maria que dormia amb el cap enrere i la boca badada.

Les set criatures envoltaven la Rosa Maria, en silenci, la Lisbet va prendre un dels llapis i li va ficar en un dels forats del nas, en Pau, que era el més gros i forçut de la classe, va creure que era necessari fer-lo entrar amb un cop de la maça del joc de fusta. Alhora l'Ona i el Lluc havien trobat pertinent fer-li tastar un panellet de terra i escarabat pel que n'hi van ficar un parell a la boca. Tot això, en un interval de no més de quatre segons. La Rosa Maria va notar un cop punyent al front, va voler aixecar-se però alguna cosa l'impedia de respirar, tossint, sense veure-hi, es va aixecar, ensopegà i es desplomà damunt el cantell del graó.

Les criatures, després d'un moment d'estupefacció, van començar a plorar i cridar. Les altres auxiliars van córrer a veure què havia passat. La Rosa Maria, amb un llapis de cera de color turquesa en un dels badius del nas, terra a la boca i un èlitre que li sortia com una petita ploma, va fer un parell de ruflets, va bellugar braços i cames espasmòdicament i es va quedar quieta, molt quieta. Corredisses, ambulància, policies, jutges, pares, mares, avis, mainaderes, psicòlegs, periodistes ... Van ser notícia al TN Comarques i breu al TN Migdia, la direcció del centre havia demanat que no se'n fes gaire ressò, per “respecte a les famílies” o l'equivalent a “encara em tancaran el negoci.”

L'amo de l'univers

La butaca era prou confortable per jeure mig estirat amb les cames eixarrancades. Des de dalt veia el seu cos, obès i pelut, nu i exposat. El barnús havia quedat sota d'ell i només se'n veien les mànigues.

Feu un glop de la copa de conyac que escalfava amb la mà dreta. Als seus peus, agenollada, la cambrera amb el seu penis a la boca intentava provocar-li l'orgasme el més ràpid possible. En realitat no era una cambrera, era una puta vestida de cambrera, com ho havia demanat. La noia massa jove per ser experta començava a fer ois.

Se sentí una mica ofès, només una mica. Ell mateix reconeixia que cap dona que no fos prostituïda es posaria aquell membre tou i pelut a la boca. Tanmateix, el seu orgull de mascle, el seu orgull de membre de l'elit dels que dirigien el destí de milions de persones a Europa, l'obligà a escridassar-la.

• Tu, meuca! - rugí mentre avançava el cap i projectava la mandíbula, igual que en les negociacions més dures amb els PIGS-, posa-hi més entusiasme, puta!

La prostituta, que probablement tenia l'edat justa per no estar cometent un delicte i que amb l'ensurt havia caigut de cul, reprengué la posició de genollons davant la tossa d'aquell animal. Es tornà a posar el membre a la boca i començà, de nou, el vaivé per aconseguir quelcom semblant a una erecció. Una companya li havia aconsellat posar el dit al cul del client: “així no poden evitar escorre's”, però ella s'havia fet una manicura preciosa, amb unes ungles llarguíssimes i estava clar que aquesta opció ja no la podia contemplar. El penis, pelut i flàccid, dins la seva boca començava a regirar-li l'estómac. Sense voler li va venir al cap la imatge d'uns àcars en la base dels pèls que havia vist en un reportatge a la TV i notà l'arcada que pujava. La va provar de controlar.

L'amo de l'univers, mentre aquella meuca esquifida provava de fer-li una mamada mitjanament decent, mirà cap a una de les finestres de la suite que ocupava a càrrec del contribuent. Algú de la neteja havia deixat una finestra entreoberta i l'aire, carregat de pluja, havia obert el batent. Començava a tronar i això el va distreure. Va fer un gruny d'enuig, ningú no feia res bé en aquest país.

Instintivament va fer el gest d'aixecar-se per tancar la finestra al mateix moment que un llamp i un tro somovien l'edifici. El gest, que agafà la puta per sorpresa provocà que li mossegués la polla, ell feu un crit, la basca que li pujava per l'esòfag a la prostituta la va fer vomitar els musclos amb patates del dinar al pubis del client.

La noia, mig marejada, amb prou feines s'hi veia, estossegant, amb les fosses nassals plenes de vòmit, la gorja de pèls del client, provant de marxar a les palpentes d'aquella habitació mentre el tipus, udolant de fàstic i ràbia, li ventava guitzes on la podia encertar.

Entretant es va sentir un “trrrrr” d'uns èlitres bategant. La Leptinotarsa decemlineata aliena al sidral que s'havia muntat en aquell espai on havia anat a parar amb un cop de vent de la tempesta, es trobà encabit en un lloc, humit i càlid, que es tancà al seu voltant provocant-li la mort.

L'amo de l'univers boquejà, alguna cosa s'havia posat a la seva tràquea, mogué els braços aletejant com un enorme i ridícul ocell. La cara, i els ulls esbatanats, caigut a la butaca amb les cames eixarrancades, talment com a l'inici. Aquesta va ser la imatge que el cos de policia més discret del país, atenent la personalitat del cadàver, va perpetrar en les fotografies de l'expedient de mort accidental.

Espill d'en Jaume Roig

 

"Si Déu m'ajuda, entonaré el meu Espill i la meva norma i per abreujar deixaré de banda la meva infantesa. 

La meva fadrinesa i joventut les vaig passar amb mals, en servitud, desheretat, foragitat de casa, caminant camps a través. Els meus millors vint anys de vida van seer plens de prou suors, perills, esforços, ferides i nafres, i vaig començar tant bon punt mort el meu bon pare.

Encara que ell amb ma mare hi va viure poc temps, mai no els vaig veure menjar junts ni celebrar festes, mai no els vaig veure tampoc riure. Pel seu mal viure o per la mala sort que va tenir, però certament de manera injusta, per alguns mals que no declaro perquè es tracta de ma mare, mon pare de jove va patir tisi i al final va morir boig."

Roig, Jaume. Espill. Barcelona, 2023. Cal Carré. Traducció i postfaci d'Antònia Carré.

Només hi ha dues dones bones al món: l'esposa de l'autor (que no del protagonista), Isabel Pellicer i la Mare de Déu.

Catalogació: em sobta una mica l'avís sobre la misogínia de l'autor i la poca correcció política del llibre, atenent que és una obra de sàtira del segle XV, elaborada a l'ús de l'època. Probablement sigui necessària pel fet que estem parlant de fragments traduïts i que es probable que el lector no estigui al cas de la literatura medieval. Tanmateix, fa temps que tinc la mosca al nas amb tants avisos, tanta qualificació per edats, tanta explicació a l'hora d'afrontar un llibre, tanta correcció política. D'altra banda potser també cal agrair l'editorial per la divulgació del mateix. Ja se sap, res és del tot blanc o negre.

Vocacional

de la Wiki

En James Ferdinand Knight, Jamie per la seva mare, “tu”, “cosa” o “imbècil” per la resta de la població, hagués volgut tenir amics que li fessin broma i li diguessin JFK, però en James Ferdinand Knight no tenia amics.

• Jamie! Ja tornes a estar a la parra? - li va preguntar la seva mare mentre li llençava un bric de llet al cap des de l'altra banda de la motor-home on vivien.

No va ser a temps d'esquivar-lo i l'obre-fàcil li va fer un petit trau a la templa d'on va rajar una gota de sang. No va mirar cap al volum de roba d'abric on vivia permanentment la seva mare, damunt del llit. Va fugir corrents, posant-se les botes mentre gairebé queia pels dos graons damunt la neu. Va haver d'acabar de lligar-se els pantalons, la camisa, l'anorac, tot a fora, a -30ºC, que era la temperatura normal que hi feia a Steele Creek, prop de Fairbanks, Alaska, a l'hivern. I va sortir corrents i ensopegant en la neu cap a la feina, al bar del poble, on feia d'escarràs fregant plats i vàters, a vegades amb el mateix drap i en ordre aleatori.

Abans va passar pel caixer automàtic de la plaça per actualitzar la llibreta. Poc a poc, veia com els seus estalvis, si bé minsos, anaven creixent i l'acostaven al seu somni: marxar d'aquell cau per anar cap al sud i fer realitat la seva vocació.

Va desar la llibreta curosament a la butxaca de l'anorac i va tornar a ficar els dits, gairebé congelats, dins la manyopla, s'ajustà els cordills de la caputxa i enfilà cap a Joe's, amb els seus quatre clients habituals menjant mongetes amb cansalada i bevent whisky sense parar. El metà en l'aire dens del bar superava el CO2 de les cigarretes, però tampoc és que ho notés gaire, el seu tracte intestinal estava perfectament adaptat a l'ambient.

En entrar per la porta del darrere va trobar en Henry, l'amo, que havia comprat el Joe's en un rampell d'optimisme i que no es va veure en cor de canviar-li el nom, en la seva primera renúncia que el va dur a llanguir en aquest racó de món.

• Ja ets aquí? -remugà de mala bava.

En James Ferdinand Knight, al que els amics, si n'hagués tingut, li haguessin dit JFK fent-li broma, assentí amb el cap i, en un moviment ràpid, s'esmunyí cap dins del vestidor, pudent i gelat, per treure's la roba i posar-se el davantal llardós. Començava la seva jornada laboral. Va agafar l'escombra i anà cap el local. En aquella hora del matí gairebé no hi havia clients, en Henry ho aprofitava per obrir llaunes de mongetes i abocar-les en una cassola, mentre fregia cansalada amb la cigarreta sempre a la boca, li agradava veure quant li durava la cendra sense caure-li on fos. En Henry li havia explicat la teoria de com, en un bar, sempre hi havia d'haver un tall de cansalada a la planxa fent-se perquè l'olor atrauria la clientela. En James Ferdinand Knight pensava que potser en un clima més càlid i amb més població potser sí que era una bona teoria, però això era Steele Creck i estaven a -30ºC.

Va escoltar com un tràiler aparcava fora. Va sonar el dring de la porta i una ombra es va retallar la llinda. Era alt i gros, com la majoria d'homes de per aquí, però no era d'aquí. Un pèl-roig barbut, d'edat indefinida i amb veu de tro va entrar i va saludar alegrement. Era evident que era foraster, aquí ningú saludava alegrement.

• Iep, l'amo! Tinc gana, doneu menjar?

I en Henry, com si per fi algú li permetés fer el paper que s'havia atorgat en comprar el Joe's de manera excessivament optimista, va sortir de la cuina posant-se el drap al muscle i somrient.

• Bon dia, mestre! I tant! Sou al lloc indicat.

Podríem dir que era el lloc indicat, potser perquè no n'hi havia cap més de lloc. El foraster va seure a la barra i en Henry, sense preguntar, li va posar un got al davant i l'ampolla de whisky, després va desaparèixer rere la cortina cap a la cuina per abocar mongetes i cansalada en un plat que havia netejat en James Ferdinand Knight, no sabem si abans o després de netejar el WC.

El pèl-roig va fer moure les barres amb entusiasme, ja és ben cert que el greix de porc ho millora tot. En un tres i no res va tenir enllestit el plat i va començar amb el pastís de poma que en Henry li havia posat al seu davant, sense ni demanar-li si en volia, amb un núvol de nata, o de crema d'afaitar que mai se sap.

Mentrestant, en James Ferdinand Knight romancejava, amb l'escombra al voltant d'aquell home que se li afigurava portava la seva salvació. Després d'un rot i un altre whisky d'un glop, l'home va demanar el compte. En James Ferdinand Knight va córrer al magatzem, es va treure el davantal llardós i va córrer a l'aparcament mentre es posava l'anorac.

No va haver d'esperar gaire que el pèl-roig ja sortia cordant-se la cremallera de la seva armilla de buata i s'adreçava al camió.

• Senyor, que em podria dur? -va dir en James Ferdinand Knight, amb els ulls carregats d'esperança.

El barbut pèl-roig se'l va mirar dubtós.

• I on creus que vaig?

• No ho sé, on sigui m'està bé si és lluny d'aquí.

• Baixo cap a Utah, en tens prou?

• I tant! És perfecte!

• Doncs puja!

Un cop dalt del camió el pèl-roig es va presentar.

• Noi, em dic Frank, digues-me Frankie, ens queda molt camí per endavant.

• Jo em dic JFK.

El somriure de satisfacció d'en James Ferdinand Knight en veure la cara d'admiració d'en Frankie va fer que a la vida d'en -ara ja- JFK hi brillés el sol més radiant. Les gairebé 50 hores que els quedaven de ruta, li van semblar un ritus iniciàtic per a la seva nova existència.

Van anar per la carretera sense gairebé parar. En Frankie era un home loquaç i ara feliç de tenir companyia, pel que va pagar els àpats i els motels de la ruta. En JFK reia i ho admirava tot com un infant que acaba de sortir al món. Totes les anècdotes d'en Frankie li van semblar genials i li ho va dir, i els paisatges eren espectaculars, el món li somreia, gran, enorme, meravellós i en moviment.

Van creuar el Yukon, la Colúmbia Britànica, Alberta, Montana, Idaho i, tot just entrar a Utah, a Eden, un poblet de només 600 habitants, en Frankie va tenir un infart, assegut a l'enèsima barra de bar mentre endrapava mongetes i cansalada. En JFK es va quedar sol a Eden, encara que tampoc es va sentir especialment trist. Al cap i a la fi, en Frankie no era parent seu i ell ja havia arribat prou lluny com per sentir-se feliç. Una ambulància s'havia endut en Frankie a Salt Lake City i ell ho aprofità per remenar la cabina del camió i quedar-se tot el que hi va trobar de valor, abans ja li havia regirat les butxaques mentre esperava l'ambulància. La caixa del camió no la va obrir, no sabia que transportava en Frankie, però tampoc volia embolics amb l'asseguradora que, de ben segur, apareixeria a cercar la mercaderia.

Amb uns quants centenars de dòlars, un anell de casat i un telèfon mòbil gairebé nou, en JFK va tornar al bar d'Eden. L'Eden's bar s'hauria pogut dir Joe's, o Harry's, o Frankie's, o Eddie's o el que volguessis, tots amb la barra d'acer inoxidable que netejava un home d'edat indefinida amb una baieta grisosa, o amb una noia massa pintada que mastegava xiclet. Els tamborets dels anys cinquanta que havien conegut millors èpoques i unes taules i cadires de fòrmica imitació fusta.

L'Eden's el portava un Joe, o Harry, o Frankie, o Eddie, tampoc era que l'importés gaire. Li va demanar feina amb l'excusa que en Frankie li n'havia promès en arribar a Utah i s'havia quedat penjat a causa de l'infart. Al final, el que ell volia era un sostre gratuït, pel que el jaç que li va oferir el propietari, a l'habitació de les escombres, li va semblar el paradís.

En JFK només s'havia de llevar abans de les 9 del matí, escombrar i fregar i netejar la barra, els gots i el vàter i, tot això, ja ho sabia fer, fins i tot amb un sol drap. Després podia vagarejar pel poble fins l'hora de tancar, perquè l'Eden's, ara ja enfilant cap a la primavera, no tenia gaire clientela. Es notava el canvi de latitud i les pistes de Powder Mountain ja romanien tancades.

Matava l'estona coneixent l'entorn, que era d'una natura exuberant, amb muntanyes on, a l'hivern, s'hi esquiava. Era el país, o el paradís, dels mormons li van dir i en JFK no sabia massa ben bé que eren els mormons, li sonava a religió estranya, però d'on ell venia l'única religió possible era no rebre massa cops. El que sí que veia en les seves passejades era que les dones es trobaven cada tarda a l'església, en grup, i li arribava el so de cançons i murmuris de resos.

Finalment es va decidir, era l'hora de fer realitat el seu somni, la seva veritable vocació. Es va aixecar del banc de la plaça, va sentir un crec en trepitjar una larva de Dynastes grantii, però no en va fer gaire cabal. A la botiga d'abastaments del poble també hi venien roba, era imprescindible que canviés el seu vell anorac i els pantalons, que de no ser rentats, ja caminaven sols. Va sortir de la botiga amb un somriure de satisfacció, amb roba nova se sentia mudat, malgrat que els cabells, llargs i ronyosos, no acompanyaven gaire el conjunt, i que pudia més que una guilla, ell tampoc n'era conscient.

Era l'hora de les dones a l'església i s'hi va adreçar. Va entrar amb precaució al temple. Les dones estaven feinejant amunt i avall, semblava que preparaven alguna festa perquè preparaven unes taules llargues plenes de menjar. En JFK es va plantar enmig de la sala i va cridar:

• Dones! Mireu!

Es va obrir la gavardina, a sota anava conill, amb els camals dels texans retallats i lligats maldestrament amb un cordill que havia arrencat d'un sac d'arròs que ara s'escampava pel magatzem de l'Eden's. Va sentir que es reivindicava, que triomfava, somreia d'orella a orella, feliç, realitzat. Les dones, passat els primers segons d'estupor van fer un crit a l'hora. En JFK vivia en una món bombollejant, de bombolles de colors que esclataven al seu entorn, molt semblant a una borratxera, per això no se'n va adonar com les dones se li van tirar al damunt, algunes amb posts de fusta que es feien servir per fer els bancs del convit, i que, en menys de cinc minuts el van deixar ensangonat i en coma.

A l'hospital de beneficència de Salt Lake City hi tenien una sala dels que ja no es despertarien mai més. Als peus del llit d'un d'ells, les infermeres li deien “el president”, hi posava les sigles JFK. El respirador artificial feia el seu soroll regular. Ara ja només calia que la natura fes el seu camí, en forma d'apagada de llum, o d'ensopegada de la infermera, perquè tot acabés tenint algun sentit.

L'últim paquicefalosaure i el meteorit

de la Wiki

La paquicefalosaure, a partir d'ara Paqui, s'estava entretenint rosegant un escarbat Darwinylus marcosi, tot i que encara faltaven milions d'anys perquè en diguessin així, el regustet del pol·len que transportava li proporcionava un petit plaer afegit.

Va aixecar el musell al cel per mirar aquell sol nou que feia dies que havia aparegut i es remogué, inquieta, amb el dubte de si s'havia d'esverar o no. Els fenòmens naturals solien ser habituals, el perill formava part de la seva existència i el seu petit cervell no solia anar més enllà del pas següent.

La Paqui veïna se li va apropar, van fregar-se les closques, de costat. No era una lluita en aquest cas, va ser un frec suau, de reconeixement.

• Hi ha molta llum.

• Si, hi ha un llum nou.

• Fa bonic tanta llum tot el dia.

• Si, fa festa, trobo.

La Paqui veïna s'allunyà unes passes, remenant en unes fulles i ensumant i bufant a l'hora. Els “hum” i “hem”, “frrrfrrrfrr” i “rrrrrrrr” amb què s'havien comunicat ara eren sons de gaudi, “crecs” i “cracs” i “bfffffrrrr” de la cerca del menjar.

La Paqui era prou gran com per moure's amb una certa precaució, tot i que la quitxalla, acabada de sortir de l'ou, se la passaven provant d'esquivar la cua d'aquesta mare de quatre metres. Va fer un parell de passes de ballarina per apropar-se a unes fulles tendres de pi, però va tornar a mirar al cel.

El nou sol semblava més gran, més brillant. Va fer el gest d'ensumar, el mateix que feia per saber si el Tiranosaure voltava a prop, però aquesta vegada provant d'ensumar aquest sol estrany i nou.

• De què fas olor? - digué en gruny alt, però per a si mateixa.

• No ho sabràs. - digué una veu.

Va fer un bot enrere. Els petits van fugir esporuguits a la desbandada. La Paqui va sacsejar el cap, una mica atordida. El pes de la closca de 25 cm de gruix i l'estrès provocat per allò que havia escoltat gairebé la fan caure de cua. Amb precaució, mirant de gairell el nou sol, s'hi va dirigir de nou.

• Ets tu qui parla? Qui ets?

• Sí, sóc jo. Sóc una pedra de l'espai que s'ha encès en entrar a l'atmosfera.

La Paqui no acabava d'entendre gairebé res del que li deia aquell sol nou, però la curiositat era més forta que la precaució.

• I què hi vens a fer aquí?

• Vinc a morir, impactaré en la superfície del planeta i, considerant la meva grandària i les lleis de la física, és molt probable que avui sigui el teu últim dia.

• Què vols dir? Què em mataràs?

• A tu i a uns quants milers de milions més, sense cap mena de dubte.

• Em cauràs al damunt i m'aixafaràs?

• I ara! La meva trajectòria em porta a Chicxulub, lluny d'aquí, però la meva massa, en topar amb el planeta provocarà tsunamis gegants, terratrèmols, núvols de gas i residus que acabaran amb tots vosaltres.

• Però, per què? És que ens vols mal?

• No, jo no vull mal a res ni ningú, sóc un cos natural de l'espai exterior a hipervelocitat, ineludible, no podràs fugir.

• Ni tan sols ens vols per menjar?

• Jo no menjo, ja t'ho he dit, sóc una pedra, les pedres no mengem però també podem matar. I ara prepara't, estic a punt d'impactar.

La llum es va fer més gran. De moment la Paqui no va sentir res. Chicxulub queia lluny d'on ella vivia, al nord del continent, però el silenci ominós es va anar estenent mentre s'estenia la tremolor del terra i la foscor.

• Fill de putaaaaaaaaa!

I la Paqui va caure en una esquerda que s'havia obert a terra.

El monstre

Va ser en aquell temps, quan em dedicava a escriure -no a publicar-, que vaig viure terroritzada. Imaginar un personatge no és crear una persona però, en el moment definitiu que el trasllades al paper, veus com pren forma, com el baf es torna consistent, ple d'arestes i racons que desconeixies. Veus com l'ectoplasma sorgit de tots els forats del teu cos se solidifica, se li formen les parts del cos i, com un monstre de Frankenstein de pel·lícula de sèrie B, es contempla a si mateix, pren consciència de la seva existència i, finalment, et mira fixament, malèvola i, fent un salt cap a tu, et devora.

Deixar d'escriure és, sempre, una opció. Seguir llegint n'és una altra. El monstre ja ve tip de menjar-se a l'autor -a voltes el veus fent un rotet mal dissimulat-, i tu sempre pots tancar el llibre.

Posar llum a la foscor

Potser tenia 7 o 8 anys quan vaig parlar amb un assassí. Bé, de fet no vaig ser jo, va ser el meu pare i jo era al seu costat. No sé quin aspecte us imagineu que té un assassí, el meu era un home de potser una seixantena, alt, prim, amb un bigoti gran i afusat, que arreglava contínuament, vestit de gris, de senyoret andalús, amb barret cordovès i sempre demanava un "chato vino". "Tocayo, un chato vino!" se sentia del fons de la barra del bar a l'hora punta dels que s'anaven a gastar el sobre marró. Cridava "Tocayo" perquè es deia José, com el meu pare, que es deia Josep, però tampoc ens posarem a filar prim que, al cap i a la fi, vivíem amb el dictador. I, quan cridava, el pare, que anava amunt i avall de la barra servint "chatos", agafava un got i el posava fins dalt, que vessés una mica.

Després veies el pare anar cap a un altre que el cridava: "José! Pepe! Jordi!" -el bar restaurant es deia Bar Jordi, pel meu germà, i alguns homes li deien Jordi al pare-, i servia més "chatos", "quintos" i alguna copa de conyac que es bevien d'una tirada, la tornaven a posar al damunt de la barra d'acer inoxidable amb un cop i cridaven amb veu enrogallada: "échame otra!".

Les criatures, el meu germà i jo, enredàvem pel darrera la barra, els pares ens feien omplir la nevera o fregar gots, així estàvem distrets i, fins i tot, fèiem alguna cosa de profit. El negoci familiar, en temps del "desarrollismo", no havia sentit a parlar dels drets dels infants.

"Tocayo, un chato vino!", i el pare va anar al final de la barra amb l'ampolla a la mà a reomplir el got. Jo, enganxada al seu costat, no em volia perdre veure aquell home elegant i estrany, el seu bigoti ros, útil per a alguna pel·lícula de Hollywood sobre l'imperi austrohongarès, amb barret i vestit tot emmidonat. Com què li deia "Tocayo" al meu pare, nosaltres li deiem "el Tocayo", i així havia quedat batejat, com cadascun dels clients habituals, que sovint tenien un malnom.

"Bueno, me voy a matar a la mujer, ya te lo pagaré." El pare va vacil·lar uns instants, ho sé perquè jo, enganxada al camal dels pantalons, vaig notar que es quedava quiet uns segons i no era el moment de quedar-se quiet amb el bar ple de gom a gom.

El pare va fer un gest breu amb el cap, com de resignació, va enretirar el got buit i va passar la baieta. Devia pensar en què, avui, el José s'havia entrompat més del compte i va provar de seguir la seva feina.

- Pare, no t'ha pagat, i ara què?

- No hi pateixis, ja pagarà demà.

No el va pagar mai el vi; aquella nit va esperar que la dona tornés de treballar, la va matar a ganivetades i es va entregar a la Guàrdia Civil. El barri en va anar ple un temps. Al supermercat de la mare se sentia les veïnes que ho comentaven: "ha sortit al Caso i tot!" que això, per a algunes persones del barri, era sortir a l'única premsa a la que tenien accés. El Caso, la Corín Tellado i la Semana a la perruqueria, i el diari d'esports al bar.

En aquests moments, al nostre país, sembla que està molt de moda vestir de cool casos com aquest. No dic pas que no estigui bé. Quan penso en les persones del meu barri, penso que la gent no ha canviat gens. Quan penso en l'estigma que va suposar per la seva família, el que suposa ser mirat com a sospitós o amb compassió. Quan penso en com se't condemna a la sordidesa, com si no n'hi hagués prou amb el que has hagut de patir, no em veig capaç de seguir la moda.

I, que consti, no em sembla malament que es faci amarillisme en català, sóc del parer que com més espais catalanitzem millor és per la llengua. L'únic és que a mi, que no em busquin. Amb el Tocayo en vaig tenir prou i de sobres.

Velles experiències

En el meu cas, de totes les ressaques possibles, la que, de ben segur, resultà una experiència imprescindible com a antídot* per a això del beure, fou la de sake. Vaig acabar implorant la decapitació terapèutica.

*antídot pel sake. Ara no exageréssim pas!

Mans

riá riá pitá pam pam riá ria pitá pam pam feia la senyoreta Pena amb les castanyoles i els meus dits gruixuts, herència d'àvia materna i pare a l'hora, provaven d'imitar-la riá riá pitá pam pam riá riá pitá pam pam Vilardosa no lo haces bien, así no, ves? que estrany hagués estat que hagués fet bé alguna cosa a l'escola! Vilardosa estate quieta! Vilardosa siéntate bien! Vilardosa otra vez no te aprendiste la lección de memoria? volia tocar les castanyoles no saber-me los ríos de España, m'interessava poc Cuenca, que, de ben segur, deu ser magnífica, però mai tant com el riá riá pitá pam pam riá riá pitá pam pam, i després las cuentas inacabables, aquelles divisiones plenes de números que les dues nenes un any més grans que jo em copiaven i després m'escridassaven si m'equivocava, perquè elles també s'havien equivocat per culpa meva, que només tenia el cap al riá pitá riá pam pam i en provar de moure les mans amb aquella elegància, las tienes demasiado grandes, ves a fulanita? tiene las manos finas y delgadas, con los dedos de pianista, tu las tienes gordas i em mirava les mans, i el cordill de les castanyoles m'ofegaven el dit gros, al final, com tot, ho vaig deixar córrer, vaig provar de pinçar les cordes de la guitarra, però ja no hi havia la il·lusió del riá pitá riá pam pam i me les vaig cremar amb oli bullent i van semblar de vella i massa grosses, és clar, però davant de la catedral algú venia castanyoles de plàstic vermell i me'n van venir moltes ganes però em va fer vergonya, però ves que algun dia no acabi provant-ho, d'amagat és clar pam pam

Peus

Slap, slap, slap, slap són les meves xancletes slap, slap, slap, slap escolto el seu so, rere meu, gairebé amb efecte Doppler slap, slap, slap, slap els peus caminen contents amb xancletes perquè fan soroll, com caminaven contents amb les sabates de taló de la mare cloc, cloc, cloc, cloc, que també quedava enrere, perquè els peus petits s'acomodaven ben bé a la punta clec, clec, clec, clec feien les sabatetes de xarol dins l'església d'Almacelles i la volta retornava l'eco clec, clec, clec, clec el cloc cloc cloc de les botes vaqueres era una mica més fosc i amb ròssec, com el cloc cloc cloc arrossegat dels esclops de fusta, perquè ambdues sempre s'havien d'arrossegar una mica, sempre m'he delit pel catacloc, cloc, cloc que podria fer amb unes sabates de balladora flamenca, per això sempre me les he mirades embadalida a l'aparador aquell prop de la Rambla a Barcelona, de ben petita que n'he volgut unes, vermelles, amb llunes blanques, per poder tamborinar amunt i avall, sense parar slap, slap, slap, slap segueixo pel carrer, gairebé feliç amb el so de les xancletes, gairebé sòlid, al meu darrera slap slap slap slap

Cap

El vent s’endú les fulles d’una revolada. Ho sé perquè n'escolto el so fregant el terra. Al costat de la meva orella dreta una fulla passa com una carícia i se’n va enllà. Sento el brunzit dels insectes que m’envolten, fins i tot el trompeteig irritant dels mosquits. Encara no tinc els ulls oberts. Allargo una mica més aquest estat de benaurança. No hi ha dolor, no hi ha futur, no hi ha esperança, no hi ha por. Una altra ràfega de vent refresca la meva cara i una mosca se’m posa damunt del nas. La temptació és, doncs, d’espantar-la, tanmateix encara no obro els ulls moc imperceptiblement el nas i la mosca marxa. L'aire calent ha estat substituït per una brisa fresca i reparadora. Obro els ulls, només una escletxa. Al meu damunt, les branques d'un pi carregat de pinyes. Els arbres, quan els mires de sota estant, semblen una selva atapeïda, cada branca pot semblar un arbre diferent, fractalment. La llum del sol ponent, la brisa, l'arbre que es balanceja lleugerament. Somric. Gaudeixo d'allò que tinc, aquí, ara. Una pinya es desprèn de l'arbre i cau al meu costat amb un so somort per la pinassa. Miro enlaire i veig un centenar ben bo de pinyes al meu damunt. És un pi molt gros. Si me'n cau una a la cara em farà mal. Em cal moure'm. Fins ara he gaudit d'allò que tenia, ara m'adono d'allò que em manca. Sóc un cap, només un cap enganxat a un cos de drap. No hi ha dolor perquè no hi ha cap terminal nerviosa, de coll avall, connectada al meu cervell. I estic aquí, llençada, esperant que algú decideixi per mi. Miro d'escoltar, m'agradaria sentir veus. Crido, crido molt. Finalment, se senten passes en la grava. Què hi faig aquí? Qui m'hi ha posat? Algú m'ajudarà?

De puntetes

El meu home em fa notar un detall d'una foto en una notícia al diari Ara, en versió .pdf, sobre la venda de la firma Pronovias a una firma de capital risc estrangera BC Partners. No és que tingui cap mena d'interès, per a mi, l'empresa de vestits de núvia, ni tan sols em vaig casar vestida de pastís de nata (amb un vestit blau d'estil anys XX en vaig tenir de sobres), però l'interès del meu home no està fixat pas en la notícia propiciada per l'ultrapatriota espanyol que lidera la firma, i que, per cert, va prometre marxar de Catalunya si tirava endavant el procés per la independència, cosa que ara, pel que sembla no tenen intenció de fer. Quina poca seriositat aquests senyors fatxes! Bé, la fotografia és la següent:

Fins aquí una clàssica fotografia d'empresa, on, per no variar, els senyors encorbatats ocupen les primeres places, en la postura tradicional, i algunes senyores se les posa perquè es vegi una espècie de paritat que, de ben segur no trobaríem si es publiqués càrrec i sou. Però l'interès de la fotografia NO rau en aquests fets, d'altra banda ja massa sabuts. Fixem-nos en dos dels personatges de la primera filera:

Aquests dos executius fan cara d'éssers cridats al lideratge, són el que se'n deia als vuitantes masters de l'univers, i la confiança i seguretat, fins i tot un pèl prepotent, que ens mostren les seves cares, ens poden ben dir que són dos triomfadors, el futur de l'empresa. Si no fos, ai las! per un petit detall que podem contemplar, fixant-nos-hi una mica més:

Tots hem tingut temptacions, al posar per a una foto, de passar per més interessants, més guapos, més atractius, més alts ... i això últim, és clar, s'entén, sobretot si et toca a la fila del darrera i saps que, si no t'espaviles, no et veurà la mama quan miri el diari. Però aquests dos senyors que estan a la primera fila no han pogut evitar la temptació de fer-se veure una mica més, sense tenir en compte que el diari estava prenent una fotografia de cos sencer.

Ridícul? Sí. I jo hi afegiria més: els caps de l'empresa de capital risc haurien de mirar d'avaluar els seus executius per aquesta fotografia. Si fos jo, no els promocionava, això segur. És clar que, els camins de les empreses solen ser inescrutables.

Podríem afirmar que, aquests dos senyors, no han passat pas de puntetes.

Malsons

Somniava que estàvem -no sé qui, no cal preguntar- en una illa, i una habitació, ara i adés eren una cosa o una altra, i una enorme massa de gelatina negra pretenia absorbir-nos per convertir-nos en no res. L'espectre variava de densitat; amb la consistència de la gelatina avançava, i la feina era nostra per esquivar-la, i, quan l'observava, tenia la textura esponjosa de la mousse, i pensava: això és per dissoldre millor el meu jo.

M'he despertat suant i sort que no tenia un misto, sinó cremo tots els llibres de filosofia.

Una, dues i tres

En aquest punt, a ningú deu escapar la meva flaca pels escarabats i les pel·lícules orientals. Cadascú amb les seves manies. Ara mateix, no sé si la melancolia que solen desprendre aquestes pel·lícules -els escarabats també, però menys intensa-, és la millor companya de viatge. I és que, fins i tot en els suposats films còmics, hi ha un deix de tristesa mil·lenària difícilment defugible. Una mica com en el neo-realisme italià, que també és una de les meves dèries, i que potser em fa més mal per allò de la proximitat cultural. Totó i Fabrizi s'assemblen massa a massa gent que he conegut i he estimat.

Però tornem als orientals i a un fet que passa anualment i que no em fa especialment feliç, que la meva parella desapareix durant una setmana amb els amics fent alguna ruta a peu que els doni l'excusa perfecta per anar a menjar com uns goluts que són. No em fa feliç perquè no m'agrada dormir sola (això sembla un cuplet), però hi ha un únic detall que em rescabala, ni que sigui mínimament, de l'angúnia d'haver de compartir el llit només amb els coixins: el comandament de la televisió!

Un cop l'any, un únic cop a l'any, sóc mestressa i senyora de tan preuat artefacte: el comandament! I, aleshores, vénen les nits de maratons de pel·lícules xineses, coreanes, honkongueses i el que convingui, en V.O.S., i totes les repeticions que calguin. Perquè una altra de les meves flaques, amén de rellegir llibres, és veure pel·lícules que m'agraden totes les vegades possibles i més.

Memories of murder de Bong Joon-Ho (2003). Corea del Sud. L'he vist potser tres vegades, només.

2046 de Wong Kar Wai (2004). Hong Kong. L'he vist unes deu vegades, pel cap baix. I també repeteixo sovint la seva "primera" part, In the mood for love, encara que potser no tantes. M'apassiona l'estètica fòrmica dels seixanta. A més, com diu la meva estimada Yi Ling, productora de cinema a Taiwan -i que, per cert, ja no és la companya del meu benvolgut, i torero, fill petit- Wong Kar Wai is a genius. Sense cap mena de dubte.

I, finalment, una de xinesa que em va robar el cor, no tant per la història, una mica escabellada -els crítics no l'estimen gaire, però, qui estima els crítics?-, sinó pels paisatges, els colors, els personatges còmics ... Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos (2009), basada en la pel·lícula Blood simple dels germans Coen. Bé, en Zhang Yimou no acostuma a decebre'm mai, i aquesta pel·lícula, absolutament visual, ja l'he vist quatre o cinc vegades. I la tornaré a veure, sobretot pel desert, per com s'equilibren les robes, els colors, les llums i les ombres. I perquè una mica com en la Commedia dell'arte, els personatges són estereotips que transcendeixen temps i cultures.

Bé, ara ja he perdut el control del comandament, fins l'any vinent. Ara, aquestes, a reposar a la prestatgeria de les pel·lícules que m'agrada repetir. També tinc la prestatgeria dels llibres per tornar a llegir. Manies que té una.

告别 Gàobié

Beneïda miopia

Ahir un home del 68 es va pensar que, per l'aspecte, jo, que sóc del 63, era més jove que ell. No vaig voler donar-li l'adreça d'un bon oftalmòleg. I és que, amb els anys, aprens que un bon miop és un valor a preservar.

La dona coixa

Recordo, vivament, com un dia, fent cua en un caixer, mentre entretenia els meus fills incitant-los a la recerca de porquets de sant Antoni dins la jardinera de 2x2 que hi havia en aquella oficina de la caixa, i jugar a fer-ne boletes, al meu davant s'esperava una dona coixa. Era una d'aquelles dones del-poble-de-tota-la-vida, que és una categoria que utilitzen alguns per fer-te saber que només essent del-poble-de-tota-la-vida, s'és algú en aquest univers. I jo, que vaig néixer en el mateix poble que ella, sembla que no sóc mereixedora d'aital condecoració. Perquè el que no et diran mai els del-poble-de-tota-la-vida és que també cal que demostris un cert nombre de generacions i un cert estatus. Per exemple, no es pot pertànyer a aquesta crosta havent nascut en un barri que es va configurar amb la immigració i, curiosament, la crosta que no es té per naixença en el barri inadequat, s'adquireix, miraculosament, per casament amb la casa adequada. Meravelles antropològiques.

Bé, mentre ens esperàvem el torn, la senyora del-poble-de-tota-la-vida-i-de-la-crosta se'm va adreçar assenyalant els meus fills que estaven ben distrets amb les seves paneroles:

- Fan prou bondat.

- Sí, són bona canalla.

Va ser la meva resposta una mica distreta mentre vigilava en Jordi, que sempre ha tingut una tendència perillosa a prendre mal.

- Jo estic així per culpa del meu fill -afirmà amargament-, em va deixar coixa en el part.

Coneixia el seu fill i me la vaig mirar dubtant que tingués el cap on tocava.

- Sí, sí, si no l'hagués tingut no m'hagués passat la vida coixa.

Ho afirmà amb una rancúnia fonda, animal. Em vaig mirar els meus fills i vaig pensar en la cicatriu que duc a la panxa, en les estries, en les nits d'insomni, en la intranquil·litat per sempre més que havia abraçat pel fet de tenir-los ... no se'm va acudir cap motiu per odiar-los, és clar que tampoc havia quedat coixa en el part, però aleshores potser hagués odiat el metge, la llevadora, el meu home, ves a saber!

Vaig pensar en el fill d'aquella dona, un home també dels del-poble-de-tota-la-vida, és clar, en els trets del seu caràcter. Me'l vaig imaginar creixent al costat d'aquella malícia amargada i amargant i el vaig plànyer. Mai s'imaginaria la commiseració que em va merèixer.

Afortunadament la cua va avançar, la dona feu anar la crossa i la cama més curta, on hi duia una sabata amb alça, i va començar a fer el que hagués vingut a fer al caixer. El del costat va quedar lliure, vaig treure els diners per anar a comprar, vaig recollir els meus fills, vaig dir adéu i vam gairebé fugir de l'aura d'odi d'aquella dona.

- Què passa mare, perquè correm?

- Res, dóna'm la mà i tira, ja passarà.

Repunkitzant-me

Entro al lavabo. La cervesa em fa fer un rot, petit. La senyora de  cabell tenyit, dents postisses  brutes i que acaba de deixar el lavabo ple de pixats em mira malament. Distància sideral.

De la galeria de personatges il·lustres de Santa Maria de Figacols: en Nyec-nyec i la Nyeu-nyeu

Al pare i la mare que em van configurar

I va ser quan em vaig perdre per Mycn 18 on tots els principis i els finals són al mig

El vell Nyec-nyec, l'únic estadant de cal Benet del Rec, és d'aquells vells que fa anys que es van aturar en una edat fixa, indesxifrable. Menut i escàs, d'ossada prima, amb la pell colrada de treballar al defora, ningú li sap si té cabell o no, perquè és dels que encara duu boina i, atenent el seu estat, de ben segur que no se la treu ni per dormir, talment com si fos un apèndix més de la seva anatomia. No queda al poble cap persona que recordi el seu nom de fonts, que podria ben bé ser Joan, Josep, Miquel i, fins i tot, Benet. Però a cal Benet del Rec només hi queda el vell Nyec-nyec, sol i conco, i ja ningú no fa esment del nom de l'antiga masia que, hores d'ara, vella i atrotinada, ja és coneguda com a cal Vell Nyec-nyec.

Ja hem dit que el vell Nyec-nyec és fadrí i fa tants d'anys que viu amb si mateix, que només alguns dels vilatans, els més vells, li recorden la mare, una doneta que passava com una ombra pàl·lida i resignada, amb cara d'angúnia perpètua, de tal manera que la majoria pensa que es devia consumir amb el nyec-nyec constant del seu fill. El pare, mort quan el vell era un infant de bolquers, que en va ser un dia, era encara més llunyà i carlí, i ja no quedava ningú que en mantingués el record. Només un daguerreotip polsegós, d'un militar amb boina, suposadament vermella, al damunt de la calaixera de la sala de cal Benet del Rec, en testimoniava la seva existència. I el vell, de tant en tant, li treu la pols d'una manotada remugant ves a saber quines lletanies sobre el pare absent. Perquè això sí que ho poden certificar tots els estadants del bonic poblet osonenc de Santa Maria de Figacols, el vell Nyec-nyec és un nyec-nyec de cap a peus. Mai no li sentiràs res ben fet, cap alegria, ni tan sols alguna conformitat. Mai no reconeixerà cap mèrit que no siguin els d'ell mateix. El cas és queixar-se, de tot i de tothom. El món, sencer, viu en permanent conxorxa contra ell, i ell, pobre heroi desconegut, carrega amb les misèries del món sencer sobre les seves espatlles.

El vell Nyec-nyec es lleva amb l'alba cada dia del món, com ha fet tots els anys que recorda de la seva existència i, a les fosques, es vesteix amb la roba que ha deixat plegada el dia abans en una cadira al costat del llit. No en desvetllarem la intimitat per mor de no descobrir si la boina la duu posada en llevar-se, o no. El primer déu-vos-guard d'aquest home és queixar-se del mal d'ossos i del cruiximent que pateix després de dormir. Després de calçar-se, per la vella escala gemegosa i, a les fosques, baixa a la cuina. A baix, encén la bombeta que amb prou feines il·lumina la taula escantonada de fòrmica de color verd i pren, tots els dies, una magdalena sucada en un got de llet i cafè. El vell Nyec-nyec no escriurà mai res sobre el temps perdut, no el perd mai ell, i no s'estarà de comentar en veu alta, adreçant-se al rellotge de paret, o al calendari de l'any cinquanta-set, com n'eren de bones les magdalenes d'abans, no pas com les d'ara que tot sembla fet de plàstic. Un cop torcada la boca, ficat el got a estovar dins la pica i apujats els pantalons en un gest automàtic, passarà per la comuna a fer la feina que pertoca. Després, sortirà al defora i, si fa bo, es queixarà de la manca de pluja, si plou, de com quedaran negats els camps i, si fa fred, triarà entre les nombroses, possibilitats que se li brinda, des del seu reuma fins a com n'és de dolent per als animals, sobretot les gallines que no ponen, o per als fruiters, que els ametllers ja no faran la flor a temps, a les oliveres se'ls retirarà la saba, com una mena de menopausa olivarera i encara haurà d'anar a comprar aquests requisits al supermercat, que ves a saber d'on surt tot allò que hi venen. Imagineu si, tot just s'ha llevat, ha pres un mos i ha sortit al carrer, ja s'ha queixat de tot el que ha pogut i més, quina mena de dia anirà desgranant aquest bon home. No és pas perquè sí que li diuen el vell Nyec-nyec.

Munyirà les dues vaques, que no li fan prou llet i al costat de la lletera esperarà el camió de la cooperativa que li compra, més per fer-li un favor, per suggeriment de l'alcalde, i que, si hem de fer cabal al vell Nyec-nyec, sempre l'estafa en la graduació, com si, de sobte, l'aigua de l'aixeta de l'estable pogués aportar algun nutrient extra. El conductor del camió ja en té un bon tip d'aquest vell rondinaire, però sempre que en parla amb el seu cap aquest li diu que tiri, que si la graduació és massa baixa ja en faran llet descremada, però que no deixi de passar per cal vell Nyec-nyec i recollir-li la lletera.

El vell Nyec-nyec, empipat amb el xofer per haver-se hagut d'esperar un dia, o per haver passat massa d'hora un altre, netejarà l'estable reganyant sobre el dolor d'articulacions, els posarà farratge a les vaques, sortirà a collir els ous -quan n'hi ha-, que aquestes gallines que es fan ara són desnerides i de mala mena, n'hauran fet pocs, i cap de dos rovells murmurarà amb recança, atès que, per a ell, un ou de dos rovells és una llaminadura, i és clar que ja són gallines velles que tothom sap que, de dos rovells, només en fan les joves, escamparà el blat de moro pel galliner i omplirà la menjadora de pinso. De conills no que no en té, que ja fa anys que se'ls va treure perquè només li donaven mals de caps i tampoc no té gos, només de pensar en algú, o en alguna bèstia, que el pugui fer somriure de natural, el vell Nyec-nyec ja pateix un sobreeiximent de la fel. Per dinar collirà alguna col de l'hort i se la cruspirà bullida, i passada per la paella, amb una mica de cansalada, d'aquesta tan disgustada que venen ara, que ja només en venen de viada, que la del coll ja no se'n troba, perquè ja fa temps que tampoc no té porcs, que donaven massa feina.

No pararà quiet en tot el dia el vell Nyec-nyec, ningú no el destorba, ningú no gosarà i, per tant, se la passa feinejant, ara reparant el galliner, ara fangant un tros de l'hort, ara preparant les canyes per a les tomaqueres, fins al vespre que soparà la col que ha sobrat de migdia -ves, tant li fa!- i una truiteta ben cuita. En acabat, si és al bon temps, prendrà la mangala i s'arribarà a la plaça del poble, a prendre la fresca al banc del costat de la font, i ai de qui gosi seure on no toca!

Fa anys i panys que aquest és el seu natural, com fa anys i panys que, a poc de seure, se li apropa la vella Nyeu-nyeu i li pregunta si està ocupat el lloc al seu costat. Ell, com si més aviat fos una molèstia, diu que no i es queda mirant cap a una altra banda, amb les dues mans aplegades en l'empunyadura de la mangala, mentre la Nyeu-nyeu, amb cara de fingida sorpresa, seu al seu costat amb posat de gata maula.

Festegen! Se li va acudir dir a algú al principi dels temps, quan la vella Nyeu-nyeu va anar a seure al costat d'el vell Nyec-nyec. Però han passat els anys i tot continua igual, per la qual cosa la gent ja considera que el vell Nyec-nyec i la vella Nyeu-nyeu són una peça més del mobiliari de la plaça. La font, els quatre bancs, els plàtans ufanosos i els dos vells asseguts, ell mirant enllà, assegut eixarrancat a la punta del banc, ella ben recollida, amb la mirada baixa i les mans al damunt del davantal, o fent alguna labor de ganxet.

I és que la vella Nyeu-nyeu sempre duu davantal, perquè una dona sense davantal o és malfeinera, o bruta, o gandula i la vella Nyeu-nyeu no permetrà mai que la qualifiquin en cap d'aquestes categories. Això sí, el davantal amb què baixa a prendre la fresca al costat del vell Nyec-nyec, no és pas el que duu a la cuina, que sempre pot haver rebut algun esquitx d'oli, ni és pas el davantal de cosir, amb el didal i el coixinet de les agulles dins la butxaca, ni el d'anar a comprar, més senzill, però impol·lut. Per als vespres, la vella Nyeu-nyeu es posa el davantal de mudar, un de molt bufó, segons els paràmetres d'una vella fadrina, amb tot de pètals de rosa brodats a la butxaca de la falda, on duu les claus de casa, i amb unes inicials brodades a la butxaqueta del pit, on guarda el rellotge de polsera, que gairebé mai no porta posat perquè, com tothom sap, una dona com cal, amb la feinada que té a casa no pot pas dur un rellotge de polsera posat, que, amb una mica d'aigua, es pot fer malbé. A més, el rellotge que duu la vella Nyeu-nyeu a la butxaqueta de les inicials, que, de tan florides i recaragolades ningú no sap distingir, és un petit bibelot amb filigrana d'or del qual, corre la brama, que és un regal d'un sergent de carrabiners mostatxut del temps d'abans de la guerra.

La vella Nyeu-nyeu, encara amb el davantal de cuina, haurà bullit unes bledes -de les de penca ampla, que demanarà a la botiga envermellint fins l'arrel dels cabells, com si la mida tingués cap importància, de la penca, és clar-, i es farà una truiteta d'un ou -que no té vergonya ni qui se la menja ni qui la cou, com li diria la seva germana, que sembla que la senti ara mateix-, i sopa asseguda en un racó de la taula de la cuina, perquè, ves quina necessitat hi ha de parar taula per a ella tota sola.

A la vella Nyeu-nyeu no la destorba ningú en tot el dia, fins al moment que veurà arribar el vell Nyec-nyec a la plaça, mig amagada rere les cortines de ganxet del primer pis de casa seva, ca la Nyeu-nyeu -abans coneguda com ca la Quima modista-, després d'haver passat la tarda cosint o fent ganxet i sopat les bledes. Que no la molestin no l'importa gaire, perquè sempre hi ha feina d'agulla en una casa, quan no cal sargir un llençol, potser cal fer-se un davantal nou, o provar de fer aquelles cortines que ha vist en una revista a l'aparador de cal Gepet dels diaris. No l'ha comprada, és clar, quina excentricitat no fora. Ha memoritzat les cortines en passar-hi cada dia, quan va a comprar el llonguet al forn de la Bàrbara.

Mentre cus o fa labor, veu la novel·la al televisor, una que fa temps que fan, d'aquestes d'època, en una cadena en castellà, perquè les novel·les que fan a TV3 sempre són massa modernes i escandaloses per al seu gust. I, no ho confessarà mai, però enmig de veure la sèrie -que és com en diuen ara de les novel·les de tota la vida-, ha fet una capcinada de deu minuts, un quart, potser. I és que, a migdia, menja una mica més que no pas de vespre: un grapat d'arròs bullit, una cuixa de pollastre a la planxa -peix no, que va massa car- i un iogurt. El metge li fa menjar el iogurt per als ossos i la Nyeu-nyeu defensa la teoria que aquest extra l'enfita i li fa venir son.

Perquè durant tot el matí, que només menja per esmorzar una taronja i un rosegó que li ha sobrat del llonguet del dia abans, tresca per la casa feinejant sense gens de mandra, i es fa el llit, treu la pols, es vesteix la faldilla negra de drap, les mitges, les espardenyes lligades, la brusa grisa amb els botons de perla cordada fins a l'últim botó i el davantal d'anar a comprar, pren les claus, el moneder i no s'oblida mai del rellotget de filigrana d'or, que consultarà al forn, als queviures i a la fruiteria mentre exclama: Caram! Sí que és tard! Marxo que si no, avui, no acabaré la feina. I paga, i surt apressada com si tingués un mas i cinquanta mossos a qui hagués d'alimentar.

Ja és costum que, cada dia, quan fa això, les altres dones es miren i somriuen malicioses. La vella Nyeu-nyeu és una fadrina vella, d'aquelles que sembla aturada en una edat indesxifrable, i tampoc no té família. Si més no aquí, a Santa Maria de Figacols. Els pares ja fa anys que són morts, marrits i tristois després del calvari passat amb l'enrenou del carrabiner mostatxut i la germana, ai las! la germana, una noia frescassa i eixerida que era a qui, veritablement, el dels bigotis havia regalat el bibelot de filigrana d'or.

La vella Nyeu-nyeu prou que l'havia volgut per a ella, el rellotge i el militar, i potser no pas en aquest ordre, però ell ni s'havia fixat en la seva existència, tan poca cosa i amb aquell posat garneu, sempre ullant de gairell. D'aquí el malnom, perquè ella no va parar fins que a casa es va muntar un bon sarau per la relació de la germana. I és que els pares, gent respectable com la que més, poc podien acceptar com a gendre un militar d'aquests de pega que ves a saber d'on havia sortit.

No es pot dir que la vella Nyeu-nyeu guanyés gran cosa en la contesa, excepte el rellotget que exigí a la germana en pagament per, suposadament, haver-li fet costat. Perquè la mossa, l'altra, tota fogots i amb poc magí, es deixà prenyar i hagueren de fer un casament d'amagatotis i anar a viure a la Garrotxa, on ell havia demanat el trasllat, a casa d'uns parents de lluny, perquè ningú no s'entretingués comptant els mesos i considerant que, o bé no quadraven els comptes, o els sis-mesons ara sortien d'allò més refets.

D'aquella feta però, la Isabel, la germana de la vella Nyeu-nyeu, ja no tornà al poble. Va trencar totes les relacions amb la família, va venir la guerra, li van matar el dels bigotis i ella, i el fruit del seu arravatament, van fugir a França i mai més no se'n va cantar ni gall ni gallina a Santa Maria de Figacols. Això sí, la Nyeu-nyeu, no s'està mai d'insinuar, mentre consulta consirosa el rellotge de filigrana d'or, que, en realitat, a qui volia el sergent era a ella i que, per això, sa germana, desesperada, s'havia fet prenyar i havia dut la desgràcia a ca la Quima modista, ara ja, d'anys, ca la vella Nyeu-nyeu.

Susceptibilitat o aquella resposta que abans mai et sortia a temps?

Després d'un parell d'anys de no veure's, finalment van aconseguir quedar per fer un cafè.

- Hola! -dos petons- estàs més grassa, oi?

- Hola, sí, i veig que tu continues igual d'imbècil.

És clar que la cita no va prosperar i que algú va sortir immediatament per la porta pensant que  ja no tenia edat per perdre el temps amb segons quins éssers humans.

Fot-li!

No he estat mai massa pusil·lànime, més aviat, la meva manca de precaució m'ha dut a alguns atzucacs que m'hagués pogut estalviar. L'edat, però, i una més gran consciència del respecte que em mereixen aquells que m'envolten -per allò de que no has de voler pels altres allò que no vols per a tu-, m'han fet retrocedir davant de moltes accions, fins i tot, algunes en defensa pròpia, amb l'esperança que, tard o d'hora, algú repararà aquella ofensa, ni que sigui per pura carambola. Al cap i a la fi, si me'n vaig al canyet sense que això passi, dubto que hi hagi cap moviment sísmic en justa correspondència.

Per això, quan la casualitat t'ofereix presenciar l'espectacle d'un zasca'ntoslosmorros que algú més documentat li fa a alguna d'aquelles persones que, gratuïtament, ha provat d'ofendre't, permeteu-me que m'assegui al davant de l'ocasió amb la manteta, les crispetes i un somriure de satisfacció perfectament poc honorable.

I és que ja m'ho deia fa trenta anys la meva amiga Merche: yo tranquila, que ya vendrán los mios.