Mans

riá riá pitá pam pam riá ria pitá pam pam feia la senyoreta Pena amb les castanyoles i els meus dits gruixuts, herència d'àvia materna i pare a l'hora, provaven d'imitar-la riá riá pitá pam pam riá riá pitá pam pam Vilardosa no lo haces bien, así no, ves? que estrany hagués estat que hagués fet bé alguna cosa a l'escola! Vilardosa estate quieta! Vilardosa siéntate bien! Vilardosa otra vez no te aprendiste la lección de memoria? volia tocar les castanyoles no saber-me los ríos de España, m'interessava poc Cuenca, que, de ben segur, deu ser magnífica, però mai tant com el riá riá pitá pam pam riá riá pitá pam pam, i després las cuentas inacabables, aquelles divisiones plenes de números que les dues nenes un any més grans que jo em copiaven i després m'escridassaven si m'equivocava, perquè elles també s'havien equivocat per culpa meva, que només tenia el cap al riá pitá riá pam pam i en provar de moure les mans amb aquella elegància, las tienes demasiado grandes, ves a fulanita? tiene las manos finas y delgadas, con los dedos de pianista, tu las tienes gordas i em mirava les mans, i el cordill de les castanyoles m'ofegaven el dit gros, al final, com tot, ho vaig deixar córrer, vaig provar de pinçar les cordes de la guitarra, però ja no hi havia la il·lusió del riá pitá riá pam pam i me les vaig cremar amb oli bullent i van semblar de vella i massa grosses, és clar, però davant de la catedral algú venia castanyoles de plàstic vermell i me'n van venir moltes ganes però em va fer vergonya, però ves que algun dia no acabi provant-ho, d'amagat és clar pam pam