Cap

El vent s’endú les fulles d’una revolada. Ho sé perquè n'escolto el so fregant el terra. Al costat de la meva orella dreta una fulla passa com una carícia i se’n va enllà. Sento el brunzit dels insectes que m’envolten, fins i tot el trompeteig irritant dels mosquits. Encara no tinc els ulls oberts. Allargo una mica més aquest estat de benaurança. No hi ha dolor, no hi ha futur, no hi ha esperança, no hi ha por. Una altra ràfega de vent refresca la meva cara i una mosca se’m posa damunt del nas. La temptació és, doncs, d’espantar-la, tanmateix encara no obro els ulls moc imperceptiblement el nas i la mosca marxa. L'aire calent ha estat substituït per una brisa fresca i reparadora. Obro els ulls, només una escletxa. Al meu damunt, les branques d'un pi carregat de pinyes. Els arbres, quan els mires de sota estant, semblen una selva atapeïda, cada branca pot semblar un arbre diferent, fractalment. La llum del sol ponent, la brisa, l'arbre que es balanceja lleugerament. Somric. Gaudeixo d'allò que tinc, aquí, ara. Una pinya es desprèn de l'arbre i cau al meu costat amb un so somort per la pinassa. Miro enlaire i veig un centenar ben bo de pinyes al meu damunt. És un pi molt gros. Si me'n cau una a la cara em farà mal. Em cal moure'm. Fins ara he gaudit d'allò que tenia, ara m'adono d'allò que em manca. Sóc un cap, només un cap enganxat a un cos de drap. No hi ha dolor perquè no hi ha cap terminal nerviosa, de coll avall, connectada al meu cervell. I estic aquí, llençada, esperant que algú decideixi per mi. Miro d'escoltar, m'agradaria sentir veus. Crido, crido molt. Finalment, se senten passes en la grava. Què hi faig aquí? Qui m'hi ha posat? Algú m'ajudarà?