Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 12 d’octubre de 2021

El rumor de la montaña de Yasunari Kawabata

 


"En toda su vida ninguna mujer lo había amado hasta el punto de querer ver lo mismo que vieran sus ojos."


Kawabata, Yasunari. El rumor de la montaña (Yama no oto). Barcelona, 2021 (8). Seix Barral (Planeta)

Aquesta frase em colpeix, crea un espai de soledat en 3D que em posa trista, d'una manera trista, com d'estar per casa. Perquè la soledat veritable l'entenc com això: passar per l'existència sense que ningú aposti realment per tu.

Catalogació: com què sóc col·leccionista de les pel·lícules de Yasuhiro Ozu, aquesta novel·la, que succeeix en un Japó de postguerra mundial, no m'és aliena. Aquests dies s'ha atorgat el Premi Nobel i Kawabata el va rebre el 1968. Els seus personatges són soledats a la deriva rere una aparença de normalitat i convencionalisme. El llibre i jo ens hem trobat, aquest estiu, a la nova llibreria de muntanya que s'ha obert a Alins de Vallferrera, al Pallars Sobirà. Estic pensant en què, molts dels meus llibres, són coneixences casuals en llocs prou curiosos. Potser em caldria tenir-ho en compte, també.

divendres, 1 d’octubre de 2021

Diari de bord. Data estelar: 011021. Dia 6

De la Viquipèdia


(Ahir m'operaven, res massa greu: extracció vesícula biliar)

Jordi: Com ha anat?

Jo: No gaire bé, demà em tornen a operar perquè ahir no van poder fer-ho. Van passar la càmera pel melic i van veure que havien d'habilitar un altre equip.

Jordi: Ups! bé, a veure si demà va bé, com et trobes tu?

Jo: Cansada, però bé.

Jordi: Bé, ja direu com va, jo marxo avui cap a les muntanyes entre Grècia i Bulgària.

Jo: Take care.

Nota: vull creure que hi van amb la Maria i la vella furgoneta. Mirant el mapa, sembla que vagin a Ródope, l'antiga Tràcia.

diumenge, 26 de setembre de 2021

Diari de bord. Data estelar: 260921. Dia 1

4 de la matinada. Ens llevem per portar el noi a l'aeroport d'El Prat. Destí Tessalònica via Milà, a veure la Maria, la seva parella, amb la que han estat compartint caravana tot aquest any de treball a les vinyes de Burdeus, Tolosa i casa nostra. Vacunat, reglamentàriament i en termini, amb Pfizer. El viatge posterior a aquest encara no està acabat de perfilar. Sembla tota una odissea d'aquelles que fan patir les mares. Veurem que passa.

dijous, 23 de setembre de 2021

dimecres, 15 de setembre de 2021

Posar llum a la foscor

Potser tenia 7 o 8 anys quan vaig parlar amb un assassí. Bé, de fet no vaig ser jo, va ser el meu pare i jo era al seu costat. No sé quin aspecte us imagineu que té un assassí, el meu era un home de potser una seixantena, alt, prim, amb un bigoti gran i afusat, que arreglava contínuament, vestit de gris, de senyoret andalús, amb barret cordovès i sempre demanava un "chato vino". "Tocayo, un chato vino!" se sentia del fons de la barra del bar a l'hora punta dels que s'anaven a gastar el sobre marró. Cridava "Tocayo" perquè es deia José, com el meu pare, que es deia Josep, però tampoc ens posarem a filar prim que, al cap i a la fi, vivíem amb el dictador. I, quan cridava, el pare, que anava amunt i avall de la barra servint "chatos", agafava un got i el posava fins dalt, que vessés una mica.

Després veies el pare anar cap a un altre que el cridava: "José! Pepe! Jordi!" -el bar restaurant es deia Bar Jordi, pel meu germà, i alguns homes li deien Jordi al pare-, i servia més "chatos", "quintos" i alguna copa de conyac que es bevien d'una tirada, la tornaven a posar al damunt de la barra d'acer inoxidable amb un cop i cridaven amb veu enrogallada: "échame otra!".

Les criatures, el meu germà i jo, enredàvem pel darrera la barra, els pares ens feien omplir la nevera o fregar gots, així estàvem distrets i, fins i tot, fèiem alguna cosa de profit. El negoci familiar, en temps del "desarrollismo", no havia sentit a parlar dels drets dels infants.

"Tocayo, un chato vino!", i el pare va anar al final de la barra amb l'ampolla a la mà a reomplir el got. Jo, enganxada al seu costat, no em volia perdre veure aquell home elegant i estrany, el seu bigoti ros, útil per a alguna pel·lícula de Hollywood sobre l'imperi austrohongarès, amb barret i vestit tot emmidonat. Com què li deia "Tocayo" al meu pare, nosaltres li deiem "el Tocayo", i així havia quedat batejat, com cadascun dels clients habituals, que sovint tenien un malnom.

"Bueno, me voy a matar a la mujer, ya te lo pagaré." El pare va vacil·lar uns instants, ho sé perquè jo, enganxada al camal dels pantalons, vaig notar que es quedava quiet uns segons i no era el moment de quedar-se quiet amb el bar ple de gom a gom.

El pare va fer un gest breu amb el cap, com de resignació, va enretirar el got buit i va passar la baieta. Devia pensar en què, avui, el José s'havia entrompat més del compte i va provar de seguir la seva feina.

- Pare, no t'ha pagat, i ara què?

- No hi pateixis, ja pagarà demà.

No el va pagar mai el vi; aquella nit va esperar que la dona tornés de treballar, la va matar a ganivetades i es va entregar a la Guàrdia Civil. El barri en va anar ple un temps. Al supermercat de la mare se sentia les veïnes que ho comentaven: "ha sortit al Caso i tot!" que això, per a algunes persones del barri, era sortir a l'única premsa a la que tenien accés. El Caso, la Corín Tellado i la Semana a la perruqueria, i el diari d'esports al bar.

En aquests moments, al nostre país, sembla que està molt de moda vestir de cool casos com aquest. No dic pas que no estigui bé. Quan penso en les persones del meu barri, penso que la gent no ha canviat gens. Quan penso en l'estigma que va suposar per la seva família, el que suposa ser mirat com a sospitós o amb compassió. Quan penso en com se't condemna a la sordidesa, com si no n'hi hagués prou amb el que has hagut de patir, no em veig capaç de seguir la moda.

I, que consti, no em sembla malament que es faci amarillisme en català, sóc del parer que com més espais catalanitzem millor és per la llengua. L'únic és que a mi, que no em busquin. Amb el Tocayo en vaig tenir prou i de sobres.

dimecres, 25 d’agost de 2021

Kakushi Toride no San-Akunin (The Hidden Fortress) d'Akira Kurosawa

 


Kakushi Toride no San-Akunin (The Hidden Fortress). Japó, 1958. 139 minuts. Direcció: Akira Kurosawa. Amb l'inefable Toshiro Mifune.

Sabíeu que Toshiro Mifune va ser protagonista d'una pel·lícula mexicana nominada als Òscar i als Globus d'or de 1961? Va ser per Animas Trujano d'Ismael Rodríguez.

Catalogació: Segurament aquesta no és la seva millor pel·lícula, segons diuen els experts, però és una pel·lícula important en el món del cinema. Us recomano el vídeo d'en George Lucas, que explica com els dos protagonistes secundaris, Matashichi i Tahei, són a l'origen de C-3PO i R2-D2 de Star Wars.


Ja ho veieu com funciona el cistell de les cireres, n'agafes una i després en ve una altra!

divendres, 20 d’agost de 2021

Tant li fot CXVIII

Em solen caure bé els enfants terribles, malgrat que sovint acaben essent més enfants que no pas terribles.

dijous, 19 d’agost de 2021

El regal de Gliese d'en Víctor Nubla

 


"El Goliard mostrava el seu aspecte habitual: taules ocupades per empleats de banca, professionals liberals i tècnics de l'ajuntament, tots ells assidus a un menú amb una bona relació qualitat-preu i baix en hidrats de carboni. En Sebastià va travessar els dos primers menjadors sense mirar cap a la clientela, evitant haver de saludar-ne més d'un. Li'n mancaven les forces. Potser si donava un cop d'ull als comensals, s'adonaria que tots eren arbres, o bústies, o en Juan Ninja mort, repetit a totes les taules, menjant-se tots els plats, amb el punyal clavat al pit. A la tercera sala quedava un lloc lliure i s'hi va asseure. Tanta animació no era normal, i menys en comparació amb el mig to que predominava a la resta del local, estava clar que aquell dia hi treballava en Lucas Quejido, cantant de rebétika, lector de grec, escriptor, col·leccionista de notes a mà trobades al carrer, bàrman i, a vegades, maître de restaurant. Quan en Lucas recitava els plats de la carta en forma de melopea des del seu metre vuitanta d'estatura, el client, assegut a la taula, experimentava sensacions molt especials, algunes totalment inèdites, sobretot en el moment de les recomanacions personals d'algun plat del dia; no era casualitat que hagués assolit un cert èxit en el paper de cambrer-cantant en l'espectacle sobre els lieder de Nietzsche ideat per David Pic, el conegut director de programes televisius sobre sexe, en què també intervenien una soprano jugadora de billar i un saxofonista ubic."

Nubla, Víctor. El regal de Gliese. Barcelona, 2012. Editorial Males Herbes



La peça a la que es fa referència

La premsa es fa ver ressò de la mort d'en Víctor Nubla aquest any passat i me'n dolc perquè sé que en aquest llibre, que encara ara no sóc capaç de saber perquè el tinc a casa (malgrat que en tinc una certa intuïció), ja feia temps que dormia a la tauleta de nit, hi puc reconèixer alguna persona que aprecio d'allò més. Malgrat que no hi fos com a personatge, tota la novel·la sembla extreta d'una de les seves fascinants, i enyorades, converses.

Catalogació: Per trobar-ne una ressenya com cal (ja sabeu que odio fer-les) podeu consultar aquest blog: Dreams of Elvex. La recomano? I tant! ara feia temps que no em divertia tant amb una novel·la!

divendres, 13 d’agost de 2021

d'Olaf Mextorf

 


De tant en tant, revisito el MNAC, no em fa gens de mandra veure, una vegada i una altra, les col·leccions del romànic i el gòtic. Després, una passada per la botiga. Aquesta vegada, després d'una exposició de ceràmica japonesa d'en Hamada Shoji, l'ànim se m'inclina pel japonesisme (quan no?), i cau aquest.

Mextorf, Olaf. Hokusai. Paris, 2017. Ed. Place des Victoires.

Catalogació: un llibre d'aquells per tenir a la sala i anar fullejant mentre prens cafè. No oblidem la importància cabdal d'aquest dibuixant en la nostra cultura de principis de segle XX i, com no, en el manga actual.

dilluns, 12 de juliol de 2021

El preludi de William Wordsworth

 


"De la natura ve l'emoció, i els estats

de serenitat també són un regal de la natura:

aquesta és la seva glòria; aquests dos atributs

són banyes agermanades que constitueixen la seva força.

D'aquí que el geni, nascut per prosperar gràcies a l'intercanvi

de pau i d'excitació, trobi en ella

la seva millor i més pura amiga; d'ella rep

aquella energia amb què cerca la veritat;

d'ella, aquella feliç quietud de la ment

que el prepara per rebre-la sense cercar-la."


Wordsworth, William. El preludi. Barcelona, 2020. Ed. 1984. Traducció de Jaume C. Pons Alorda


Catalogació: el poeta del romanticisme anglès i la seva obra magna, escrita durant més de cinquanta anys, ara traduïda al català, que va ser la inspiració per a Proust. No sóc de poesies però em rendeixo davant dels grans poetes, i si la natura són el seu tema principal, aleshores ja m'han captivat. No sempre manté el nivell, cal dir-ho, però després de llegir-lo difícilment sabríem dir si el que hem llegit és un poema, un relat, o, senzillament, hem escoltat el ressò dels pensaments del poeta dins del nostre cap.

divendres, 25 de juny de 2021

Les estructures elementals de la narrativa d'Albert Sánchez Piñol

 


"Però tornem al Papitu i al fumut Tercer Acte.

El gran canvi, la gran revolució paradigmàtica del nostre Papitu, es va produir quan un individu, després de 998.000 anys, va intentar explicar una història, fos de ficció o ficcional, sobre un suport que la fixava per escrit. Allò va canviar-ho tot. Tot! Perquè aquest primer escriptor va fer una descoberta, desagradabilíssima: que ell no podia explicar la història (per escrit) tal com l'hi havien explicat a ell (oralment). I no podia perquè quan intentava escriure-la, fixar-la, perdia el sentit pel fet mateix que l'escrivia. Explicar un relat escrivint no era el mateix que fer-ho parlant. Per què? Per un factor humà bàsic que ja hem vist: que el lector no estava present. No hi participava. La literatura oral és presencial. Autor i lector, en canvi, ja no es miraven als ulls, no ballaven plegats, no es comunicaven la història amb el cos, i la pell del cos; no reien i s'emborratxaven junts, no abdicaven i es desentenien alhora de la història narrada. En la literatura escrita, eminentment solitària, el lector espera una conclusió lògica i una satisfacció psicològica final. i com es diu aquest final en termes papitoides? Ho heu endevinat: Segon Gir narratiu."


Sánchez Piñol, Albert. Les estructures elementals de la narrativa. Barcelona, 2020 (2). Ed. La Campana.

Catalogació: pot un llibre d'a priori teoria de la narrativa enganxar-te com un de narrativa, és clar que sí, si fa servir estructures elementals de la narrativa ^^ Després ja no llegeixes ni mires cap pel·lícula amb els mateixos ulls.

dimecres, 23 de juny de 2021

Tant li fot CXVII

A la fi la realitat és que la mida importa, la de la teva autoestima, no la del teu penis. Digues-li penis, digues-li ego. 

divendres, 30 d’abril de 2021

Tant li fot CXVI

Faig el voluntariat lingüístic amb una advocada hondurenya invident. Avui hem parlat més d'una hora per telèfon i sempre tinc la sensació de què només hi guanyo jo. La conclusió d'avui: als invidents, els vidents no solen veure'ls. I sí, sol ser una paradoxa certa.

dimarts, 13 d’abril de 2021

En defensa pròpia d'en Joan Tardà

 


"Amb el temps, s'han popularitzat expressions ben explícites per reflectir l'autoexigència de no permetre cap dissociació entre l'agenda social i l'agenda nacional. Quan es cridava sense embuts "de les banderes no es menja encara que duguin un estel". Quan es repudiava una hipotètica pàtria lliure que exclogués una part dels seus fills. Quan amb emoció es compartia que allò que ens havia de vertebrar com a societat no era l'origen de cadascú, sinó una cultura pública comuna de drets i deures democràtics. i quan tot plegat ho manifestàvem amb orgull no fèiem altra cosa que evidenciar un projecte polític per al qual era imprescindible una esquerra nacional en què el combat de les llibertats nacionals confluís amb el de les reivindicacions socials. Aquesta visió és la que amarava les primeres mobilitzacions multitudinàries. Recordeu, per exemple, la de la Plataforma pel Dret a Decidir de desembre de 2007 en protesta per l'obsolet i ineficient servei de Rodalies de Renfe. En hem de tornar a repetir per quin motiu volem la independència, perquè de poc serveix omplir les carreteres d'estelades si no liderem aquest tipus de reivindicacions, que són infinitament més transversals i ens ajuden a teixir aliances i complicitats per tal com posen en escac un Estat que maltracta sistemàticament Catalunya."

Tardà, Joan. En defensa pròpia, amb pròleg d'Arnaldo Otegi. Barcelona, 2021. Ed. Pòrtic.


Catalogació: Començant pel títol, evocador del mateix de Jacint Verdaguer, que no puc deixar d'esmentar -i que reconec que m'agrada molt-, aquest és un llibre dels que convé haver llegit. Ara, sobretot a les xarxes, sembla estar de moda insultar en Joan Tardà. Dubto molt que qui el critica agrament o prova d'ofendre'l amb exabruptes, l'hagi llegit mai o hagi tingut l'ocasió de parlar amb ell ni que sigui dos minuts, perquè l'última cosa que se li acudiria seria ofendre aquest homenàs respectuós, afable, honest i sincer, fins i tot si no s'hi està d'acord, perquè conec poca gent que, com ell, acceptin tant el debat i la discrepància. Sobre el llibre? La vida m'ha posat en la tessitura de ser observadora d'algunes de les veritats -com a temples- que s'hi narren, de tenir coneixences veraces que certifiquen algunes de les altres veritats i, sobre la reflexió política, puc afirmar que la comparteixo gairebé tota. No tenim gaire persones capaces d'un discurs polític de la fondària d'en Joan Tardà i seria imperdonable no tenir en compte allò que ens explica, amb noms i cognoms, i, sobretot, la seva reflexió sobre la nostra realitat política i social, el passat immediat i el nostre futur com a poble.




dissabte, 10 d’abril de 2021

diumenge, 4 d’abril de 2021

Tant li fot CXIV

Que l'anticipació és la font de la infelicitat, i que el futur és ara, ja s'ha dit fins la sacietat, però no ve d'aquí de recordar-ho. 

dimarts, 9 de març de 2021

Tant li fot CXIII

Les persones hiperactives pressentim la catàstrofe quan detectem cotes literàries de dramatisme en el nostre dia a dia.

dimarts, 2 de març de 2021

Tant li fot CXII

Amb els anys he sabut que només estant al costat de les dones equivocades estic en el camí encertat i en pau. 

dijous, 18 de febrer de 2021

Ubuntu d'en Raül Romeva

 


"Crec molt més en la gent que no té por, ni vergonya, ni mandra d'arremangar-se, que assumeix la complexitat com un estat natural de les coses i no com una fatalitat, i que malgrat les dificultats i les nombroses forces que pressionen en sentit contrari s'atreveix a plantar cara i a liderar el canvi de consciència, tal com fan des de fa molt de temps centenars, milers, milions de persones arreu del món, en petits pobles o grans ciutats, al nord i al sud, amb molts recursos o amb gairebé res."


Romeva i Rueda, Raül. Ubuntu. Barcelona, 2020. Angle Editorial. El fil d'Ariadna, 117


Catalogació: llegir sobre el bé comú, la virtut, la construcció de la confiança, les sobiranies i el futur possible des del realisme, sense paranys, analitzant el món amb els propis ulls i els dels pensadors actuals -me'n congratulo de compartir uns quants referents, n'he parlat aquí- de la mà d'una de les persones a la que no ha fet por oferir la seva llibertat, és un honor. Jo estaré sempre a l'equip d'en Raül Romeva, dels homes i les dones que fan possible que caminar damunt d'aquest manicomi rodó sigui realment acceptable.

dilluns, 8 de febrer de 2021

Contra el tiempo de Luciano Concheiro

 


d'aquí


"La política cortoplacista está basada en los bandazos, movimientos bruscos dados de un lado para otro del espectro ideológico. El buen político es aquel que tiene ideales maleables y, además, sabe cómo cambiarlos velozmente para adecuarse a lo que dicte la coyuntura. Los principios rígidos son un lastre. El compromiso político corresponde a otra época, una en la cual se confiaba en el futuro. Para comprometerse, así como para ser fieles, debe superarse el presente y pensar en el mañana. Esto se ha vuelto imposible: la única preocupación son los eventos cotidianos.

Más y más, la participación política se limita a una sucesión de tormentas de indignación [shitstorm] que se esfuman a la misma velocidad con la que surgieron."


Concheiro, Luciano. Contra el tiempo. Barcelona, 2016. Ed. Anagrama. dgt.

Catalogació: entendre el present i els seus actors passa, invariablement i afortunada, per la filosofia i els filòsofs. Interessants reflexions i molt adequades al nostre tempo i llenguatge.

divendres, 22 de gener de 2021

Tant li fot CX

Com més m'hi fixo, més me n'adono que tots els que sempre parlen de meritocràcia només volen que els criteris d'avaluació estiguin basats en els mèrits ... d'ells.

divendres, 15 de gener de 2021

Sansho Dayu de Keni Mizoguchi


La compra-venda d'éssers humans, la misèria, la crueltat, les tortures, la injustícia, la mort, la pèrdua no són suficients com perquè el protagonista renegui de la compassió: "Sense compassió, (empatia en diríem avui), un home ja no és humà".

"La visión del mundo de Mizoguchi es negra como boca de lobo: violencia, traición y crueldad están a la orden del día. Cambiar no es posible, solo oponerse permaneciendo fiel a un ideal. La lucha entre el bien y el mal es, en definitiva, una batalla que se libra contra uno mismo." Schneider, Steven Jay. 1001 películas que hay que ver antes de morir.

Sansho Dayu (L'intendent Sansho). Japó,  1954. 123 minuts. Direcció: Kenji Mizoguchi. Amb la gran Kinuyo Tanaka

Catalogació: Schneider la posa entre les 1001 pel·lícules ... segurament té raó, encara que tampoc és cap mèrit, no dubto del que es diu que totes les obres de Mizoguchi són obres mestres.

dimarts, 5 de gener de 2021

Un arbre de Nadal i una boda deFiódor Dostoievski. Il·lustrat per Oriol Malet

 


Un arbre de Nadal i una Boda d'en Fiódor Dostoievski. Il·lustrat per Oriol Malet. Traduït per Marta Nin. Barcelona, 2020. Comanegra

Catalogació: de l'autor em sembla que ja no cal que en parlem, oi? l'afegitó interessant són les il·lustracions d'un dels artistes de moda en el món de la il·lustració del nostre país, l'Oriol Malet. Enguany, a casa, hi ha hagut alguns regals de les seves il·lustracions, no pas perquè visqui a 400 metres de casa (mode presumir de famós ON) sinó perquè només veient aquesta portada ja estàs prestant-hi atenció. Una edició ben bonica, d'aquelles que m'agrada tenir fins i tot com a objecte.

dilluns, 4 de gener de 2021

Sátántangó de László Krasznahorkai

 

*d'Amazon


"Habría sido demasiado cómodo entender esa inesperada inmovilidad como la historia de una invitación que se desplegaba poco a poco, más bien percibía una amenaza difusa en la mirada muerta que en ese momento se volvía hacia él, pero en vano hurgaba él en la memoria, no había cometido ninguna ofensa por la que se le pudieran exigir responsabilidades; es más, en las horas difíciles, cuando el "hombre sufriente" se sume en as honduras liberadoras de la autoflagelación, se habia confesado que los cincuenta y dos años de su vida que habían transcurrido volando eran insignificantes en comparación con los combates encarnizados de los grandes destinos, así como el humo de un cigarrillo resulta imperceptible en un vagón de tren en llamas."


Sátántangó (Tango satánico) d'en László Krasznahorkai. Barcelona, 2017. Acantilado. dgt.

No sé pas si és gaire bona idea llegir distopies enmig d'una distopia, però la Maria, la parella actual del meu fill petit, grega, de Tessalònica, me'l recomana i, essent com és un autor d'una cultura que m'és del tot aliena -m'és més aliena Hongria que Corea, coses que passen, ves- faig l'esforç de kindleditzar-lo i llegir-lo. De l'autor en diuen "profeta del modernisme" i ens planta en un espai-temps humit, brut, pudent, angoixant, sense solució de continuïtat, o sigui que ja us podeu afigurar la dificultat de tirar endavant la lectura enmig del nostre propi marasme. Tinc la sensació que els escriptors de distòpies deuen estar tramitant els papers de l'atur perquè ja em diràs de què culleres parlaran ara, que ja només queda un nanosegon per declarar Houellebecq com a profeta. Interessant l'entrevista a El Mundo i a El País.

Catalogació: malgrat el seu zero amor pels seus personatges cal llegir-lo i potser rastrejar la seva col·laboració amb el director de cinema Béla Tarr.