Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 12 de juliol de 2021

El preludi de William Wordsworth

 


"De la natura ve l'emoció, i els estats

de serenitat també són un regal de la natura:

aquesta és la seva glòria; aquests dos atributs

són banyes agermanades que constitueixen la seva força.

D'aquí que el geni, nascut per prosperar gràcies a l'intercanvi

de pau i d'excitació, trobi en ella

la seva millor i més pura amiga; d'ella rep

aquella energia amb què cerca la veritat;

d'ella, aquella feliç quietud de la ment

que el prepara per rebre-la sense cercar-la."


Wordsworth, William. El preludi. Barcelona, 2020. Ed. 1984. Traducció de Jaume C. Pons Alorda


Catalogació: el poeta del romanticisme anglès i la seva obra magna, escrita durant més de cinquanta anys, ara traduïda al català, que va ser la inspiració per a Proust. No sóc de poesies però em rendeixo davant dels grans poetes, i si la natura són el seu tema principal, aleshores ja m'han captivat. No sempre manté el nivell, cal dir-ho, però després de llegir-lo difícilment sabríem dir si el que hem llegit és un poema, un relat, o, senzillament, hem escoltat el ressò dels pensaments del poeta dins del nostre cap.

divendres, 25 de juny de 2021

Les estructures elementals de la narrativa d'Albert Sánchez Piñol

 


"Però tornem al Papitu i al fumut Tercer Acte.

El gran canvi, la gran revolució paradigmàtica del nostre Papitu, es va produir quan un individu, després de 998.000 anys, va intentar explicar una història, fos de ficció o ficcional, sobre un suport que la fixava per escrit. Allò va canviar-ho tot. Tot! Perquè aquest primer escriptor va fer una descoberta, desagradabilíssima: que ell no podia explicar la història (per escrit) tal com l'hi havien explicat a ell (oralment). I no podia perquè quan intentava escriure-la, fixar-la, perdia el sentit pel fet mateix que l'escrivia. Explicar un relat escrivint no era el mateix que fer-ho parlant. Per què? Per un factor humà bàsic que ja hem vist: que el lector no estava present. No hi participava. La literatura oral és presencial. Autor i lector, en canvi, ja no es miraven als ulls, no ballaven plegats, no es comunicaven la història amb el cos, i la pell del cos; no reien i s'emborratxaven junts, no abdicaven i es desentenien alhora de la història narrada. En la literatura escrita, eminentment solitària, el lector espera una conclusió lògica i una satisfacció psicològica final. i com es diu aquest final en termes papitoides? Ho heu endevinat: Segon Gir narratiu."


Sánchez Piñol, Albert. Les estructures elementals de la narrativa. Barcelona, 2020 (2). Ed. La Campana.

Catalogació: pot un llibre d'a priori teoria de la narrativa enganxar-te com un de narrativa, és clar que sí, si fa servir estructures elementals de la narrativa ^^ Després ja no llegeixes ni mires cap pel·lícula amb els mateixos ulls.

dimecres, 23 de juny de 2021

Tant li fot CXVII

A la fi la realitat és que la mida importa, la de la teva autoestima, no la del teu penis. Digues-li penis, digues-li ego. 

divendres, 30 d’abril de 2021

Tant li fot CXVI

Faig el voluntariat lingüístic amb una advocada hondurenya invident. Avui hem parlat més d'una hora per telèfon i sempre tinc la sensació de què només hi guanyo jo. La conclusió d'avui: als invidents, els vidents no solen veure'ls. I sí, sol ser una paradoxa certa.

dimarts, 13 d’abril de 2021

En defensa pròpia d'en Joan Tardà

 


"Amb el temps, s'han popularitzat expressions ben explícites per reflectir l'autoexigència de no permetre cap dissociació entre l'agenda social i l'agenda nacional. Quan es cridava sense embuts "de les banderes no es menja encara que duguin un estel". Quan es repudiava una hipotètica pàtria lliure que exclogués una part dels seus fills. Quan amb emoció es compartia que allò que ens havia de vertebrar com a societat no era l'origen de cadascú, sinó una cultura pública comuna de drets i deures democràtics. i quan tot plegat ho manifestàvem amb orgull no fèiem altra cosa que evidenciar un projecte polític per al qual era imprescindible una esquerra nacional en què el combat de les llibertats nacionals confluís amb el de les reivindicacions socials. Aquesta visió és la que amarava les primeres mobilitzacions multitudinàries. Recordeu, per exemple, la de la Plataforma pel Dret a Decidir de desembre de 2007 en protesta per l'obsolet i ineficient servei de Rodalies de Renfe. En hem de tornar a repetir per quin motiu volem la independència, perquè de poc serveix omplir les carreteres d'estelades si no liderem aquest tipus de reivindicacions, que són infinitament més transversals i ens ajuden a teixir aliances i complicitats per tal com posen en escac un Estat que maltracta sistemàticament Catalunya."

Tardà, Joan. En defensa pròpia, amb pròleg d'Arnaldo Otegi. Barcelona, 2021. Ed. Pòrtic.


Catalogació: Començant pel títol, evocador del mateix de Jacint Verdaguer, que no puc deixar d'esmentar -i que reconec que m'agrada molt-, aquest és un llibre dels que convé haver llegit. Ara, sobretot a les xarxes, sembla estar de moda insultar en Joan Tardà. Dubto molt que qui el critica agrament o prova d'ofendre'l amb exabruptes, l'hagi llegit mai o hagi tingut l'ocasió de parlar amb ell ni que sigui dos minuts, perquè l'última cosa que se li acudiria seria ofendre aquest homenàs respectuós, afable, honest i sincer, fins i tot si no s'hi està d'acord, perquè conec poca gent que, com ell, acceptin tant el debat i la discrepància. Sobre el llibre? La vida m'ha posat en la tessitura de ser observadora d'algunes de les veritats -com a temples- que s'hi narren, de tenir coneixences veraces que certifiquen algunes de les altres veritats i, sobre la reflexió política, puc afirmar que la comparteixo gairebé tota. No tenim gaire persones capaces d'un discurs polític de la fondària d'en Joan Tardà i seria imperdonable no tenir en compte allò que ens explica, amb noms i cognoms, i, sobretot, la seva reflexió sobre la nostra realitat política i social, el passat immediat i el nostre futur com a poble.




dissabte, 10 d’abril de 2021

diumenge, 4 d’abril de 2021

Tant li fot CXIV

Que l'anticipació és la font de la infelicitat, i que el futur és ara, ja s'ha dit fins la sacietat, però no ve d'aquí de recordar-ho. 

dimarts, 9 de març de 2021

Tant li fot CXIII

Les persones hiperactives pressentim la catàstrofe quan detectem cotes literàries de dramatisme en el nostre dia a dia.

dimarts, 2 de març de 2021

Tant li fot CXII

Amb els anys he sabut que només estant al costat de les dones equivocades estic en el camí encertat i en pau. 

dijous, 18 de febrer de 2021

Ubuntu d'en Raül Romeva

 


"Crec molt més en la gent que no té por, ni vergonya, ni mandra d'arremangar-se, que assumeix la complexitat com un estat natural de les coses i no com una fatalitat, i que malgrat les dificultats i les nombroses forces que pressionen en sentit contrari s'atreveix a plantar cara i a liderar el canvi de consciència, tal com fan des de fa molt de temps centenars, milers, milions de persones arreu del món, en petits pobles o grans ciutats, al nord i al sud, amb molts recursos o amb gairebé res."


Romeva i Rueda, Raül. Ubuntu. Barcelona, 2020. Angle Editorial. El fil d'Ariadna, 117


Catalogació: llegir sobre el bé comú, la virtut, la construcció de la confiança, les sobiranies i el futur possible des del realisme, sense paranys, analitzant el món amb els propis ulls i els dels pensadors actuals -me'n congratulo de compartir uns quants referents, n'he parlat aquí- de la mà d'una de les persones a la que no ha fet por oferir la seva llibertat, és un honor. Jo estaré sempre a l'equip d'en Raül Romeva, dels homes i les dones que fan possible que caminar damunt d'aquest manicomi rodó sigui realment acceptable.

dilluns, 8 de febrer de 2021

Contra el tiempo de Luciano Concheiro

 


d'aquí


"La política cortoplacista está basada en los bandazos, movimientos bruscos dados de un lado para otro del espectro ideológico. El buen político es aquel que tiene ideales maleables y, además, sabe cómo cambiarlos velozmente para adecuarse a lo que dicte la coyuntura. Los principios rígidos son un lastre. El compromiso político corresponde a otra época, una en la cual se confiaba en el futuro. Para comprometerse, así como para ser fieles, debe superarse el presente y pensar en el mañana. Esto se ha vuelto imposible: la única preocupación son los eventos cotidianos.

Más y más, la participación política se limita a una sucesión de tormentas de indignación [shitstorm] que se esfuman a la misma velocidad con la que surgieron."


Concheiro, Luciano. Contra el tiempo. Barcelona, 2016. Ed. Anagrama. dgt.

Catalogació: entendre el present i els seus actors passa, invariablement i afortunada, per la filosofia i els filòsofs. Interessants reflexions i molt adequades al nostre tempo i llenguatge.

divendres, 22 de gener de 2021

Tant li fot CX

Com més m'hi fixo, més me n'adono que tots els que sempre parlen de meritocràcia només volen que els criteris d'avaluació estiguin basats en els mèrits ... d'ells.

divendres, 15 de gener de 2021

Sansho Dayu de Keni Mizoguchi


La compra-venda d'éssers humans, la misèria, la crueltat, les tortures, la injustícia, la mort, la pèrdua no són suficients com perquè el protagonista renegui de la compassió: "Sense compassió, (empatia en diríem avui), un home ja no és humà".

"La visión del mundo de Mizoguchi es negra como boca de lobo: violencia, traición y crueldad están a la orden del día. Cambiar no es posible, solo oponerse permaneciendo fiel a un ideal. La lucha entre el bien y el mal es, en definitiva, una batalla que se libra contra uno mismo." Schneider, Steven Jay. 1001 películas que hay que ver antes de morir.

Sansho Dayu (L'intendent Sansho). Japó,  1954. 123 minuts. Direcció: Kenji Mizoguchi. Amb la gran Kinuyo Tanaka

Catalogació: Schneider la posa entre les 1001 pel·lícules ... segurament té raó, encara que tampoc és cap mèrit, no dubto del que es diu que totes les obres de Mizoguchi són obres mestres.

dimarts, 5 de gener de 2021

Un arbre de Nadal i una boda deFiódor Dostoievski. Il·lustrat per Oriol Malet

 


Un arbre de Nadal i una Boda d'en Fiódor Dostoievski. Il·lustrat per Oriol Malet. Traduït per Marta Nin. Barcelona, 2020. Comanegra

Catalogació: de l'autor em sembla que ja no cal que en parlem, oi? l'afegitó interessant són les il·lustracions d'un dels artistes de moda en el món de la il·lustració del nostre país, l'Oriol Malet. Enguany, a casa, hi ha hagut alguns regals de les seves il·lustracions, no pas perquè visqui a 400 metres de casa (mode presumir de famós ON) sinó perquè només veient aquesta portada ja estàs prestant-hi atenció. Una edició ben bonica, d'aquelles que m'agrada tenir fins i tot com a objecte.

dilluns, 4 de gener de 2021

Sátántangó de László Krasznahorkai

 

*d'Amazon


"Habría sido demasiado cómodo entender esa inesperada inmovilidad como la historia de una invitación que se desplegaba poco a poco, más bien percibía una amenaza difusa en la mirada muerta que en ese momento se volvía hacia él, pero en vano hurgaba él en la memoria, no había cometido ninguna ofensa por la que se le pudieran exigir responsabilidades; es más, en las horas difíciles, cuando el "hombre sufriente" se sume en as honduras liberadoras de la autoflagelación, se habia confesado que los cincuenta y dos años de su vida que habían transcurrido volando eran insignificantes en comparación con los combates encarnizados de los grandes destinos, así como el humo de un cigarrillo resulta imperceptible en un vagón de tren en llamas."


Sátántangó (Tango satánico) d'en László Krasznahorkai. Barcelona, 2017. Acantilado. dgt.

No sé pas si és gaire bona idea llegir distopies enmig d'una distopia, però la Maria, la parella actual del meu fill petit, grega, de Tessalònica, me'l recomana i, essent com és un autor d'una cultura que m'és del tot aliena -m'és més aliena Hongria que Corea, coses que passen, ves- faig l'esforç de kindleditzar-lo i llegir-lo. De l'autor en diuen "profeta del modernisme" i ens planta en un espai-temps humit, brut, pudent, angoixant, sense solució de continuïtat, o sigui que ja us podeu afigurar la dificultat de tirar endavant la lectura enmig del nostre propi marasme. Tinc la sensació que els escriptors de distòpies deuen estar tramitant els papers de l'atur perquè ja em diràs de què culleres parlaran ara, que ja només queda un nanosegon per declarar Houellebecq com a profeta. Interessant l'entrevista a El Mundo i a El País.

Catalogació: malgrat el seu zero amor pels seus personatges cal llegir-lo i potser rastrejar la seva col·laboració amb el director de cinema Béla Tarr.