Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 24 de febrer del 2016

11. Orgull i prejudici

d'aquí
"- A mi -va dir la senyoreta Lucas-, el seu orgull no m'ofèn tant com normalment ofèn l'orgull, perquè té una excusa. No és gens estrany que un jove tan atractiu, amb una família, amb una fortuna i amb tot al seu favor, tingui una opinió elevada de si mateix. Gairebé diria que té tot el dret a ser orgullós.

- Això és ben cert -va contestar Elizabeth-, i no em costaria gaire d'oblidar el seu orgull si no hagués humiliat el meu."

Austen, Jane. Orgull i prejudici. Barcelona, 2010. Ed. Bambú. Traducció de Margarida Trias.

Estava distreta en afers culinaris i, com un llamp, em va assaltar el dubte: tinc cap llibre de la Jane Austen? Vaig abaixar el foc del conill que estava rostint, perquè aquest no era pas un tema menor. Bé, el conill tampoc, que n'havia trobat un de prou gros. Vaig córrer a la base de dades dels llibres. use biblios index biblios. display all titol for autor="AUSTEN". Sí, faig servir un dBaseIII. El cursor es va quedar parpellejant impassible. NO TENIA CAP LLIBRE DE LA JANE AUSTEN I, PER TANT, NO N'HAVIA LLEGIT CAP! Per Internet vaig solucionar aquesta mancança imperdonable, i, en dos dies, he eliminat aquest error tan deplorable. Quin descans!

Catalogació: bé, tampoc cal abusar-ne, però se n'ha d'haver-ne llegit algun.

Ah! i puc afirmar amb orgull que el conill a la caçadora va quedar excel·lent, i no em vingueu amb prejudicis.

dimarts, 23 de febrer del 2016

Quanta barra!


Diuen que fa dos milions d'anys, amb l'aparició del gènere homo, va augmentar la capacitat cranial i va disminuir la musculatura mandibular, i la mandíbula ensems. Vaja, que fa dos milions d'anys, uns pseudo-micos van evolucionar cap a més neurones a canvi de menys mossegada. Vist el que hem de viure actualment, i que els dentistes comencen a fer plaques de descàrrega a dojo, em pregunto si no estarem involucionant. Més mossegada i mala llet a canvi de reduir les neurones?

Nota bene: d'això de prémer les mandíbules ara en diuen bruxisme, que no té gaire a veure amb les bruixes, sinó més aviat en com estem d'embruixats tots plegats en aquest món de mones.

dissabte, 20 de febrer del 2016

Una família de Tokio de Yôji Yamada





No parlo gairebé mai de pel·lícules per diverses raons. L'una és que tinc poc temps per anar al cinema, requereix massa rituals i, sobretot, agafar el cotxe. Dues, és que no en sé gaire i se'm veuria el llautó d'una hora lluny. Però m'ha agradat tant Una família de Tokio, ja feia temps que me la mirava enllaminida i finalment la vaig comprar, que em venia de gust compartir-ho. El xoc entre l'actitud dels fills, egoista, superficial, angoixada pel món actual, i la dels pares, reposada, generosa i angoixada per una realitat que els queda molt llunyana, n'és la base. Potser l'enyorament d'un Japó que fou envers un Japó que ja no és? No ho sé, però no me n'ha sobrat gens.

divendres, 19 de febrer del 2016

Diari de bord. Data estelar: 190216. Dia 11

Finalment, després d'onze dies sense saber-ne res, avui a les 00:08:

- Eo fill, digue'ns alguna cosa!

- Hola! Tot b x aqi, molta feina i molt de fang xo guai. Avui a nevat.

- Ja tens prou abric? (Sí, ja ho sé, mare al cap i a la fi)

- Sisi

- I la gent? Té prou bones condicions?

- No, la policia no deixa entrar quasi res al camp. Demà a la tarda en principi deixaran entrar coses unes hores xo sinó les has d colar x forats a peu, i 1.000 palets és complicat.

- Una abraçada mare, marxo a dormir. Bona nit.

- Bona nit fill, petons


Visca Europa?

dimarts, 16 de febrer del 2016

10. El árbol

d'aquí

"En cierta ocasión, uno de los asistentes a una charla me llegó a acusar de mala fe. Me dijo que si de verdad me sentía tan profundamente vinculado a la materia, debería escribir más sobre ello. Pero lo que la naturaleza me aporta en mayor medida queda muy por encima de cualquier expresión verbal. Tratar de enunciarlo me situaría de inmediato en el mismo barco en el que viajan todos aquellos que se dedican a etiquetar y aspiran a poseer la naturaleza; es decir, me alejaría de lo que más necesito. De lo que quiero aprender. En cierto modo, es un poco como lo que sucede en la física atómica, donde el mismo acto de la observación cambia lo que se observa, aunque en este caso el truco radica en tratar de describir la observación. Una descripción de este tipo vendría a ser como tratar de capturar lo incapturable. Su único propósito podría ser el de hinchar el ego del que se propone realizar la descripción, algo penosamente evidente en muchos de los escritores más sensibleros que han puesto su pluma al servicio de la hisoria natural."

Fowles, John. El árbol. Madrid, 2015. Ed. Impedimenta. Traduït per Pilar Adón.

Catalogació: com selecciones un fragment, una frase, d'un llibre quan des de la primera fins a l'última paraula ho has subratllat tot. Servidora, que té com a segona naturalesa la detecció de la "palla" literària, ha estat incapaç de trobar ni una sola línia sobrera. I això, com no podria ser d'una altra manera, em té admirada, rendida al davant d'algú capaç d'una tan gran proesa. Afegir que una, que té tirada a desaparèixer pels boscos d'arreu, sola, i sense un objectiu específic, pot trobar aquí a un germà i la constatació que això no cal que tingui explicació.

Aquesta adquisició parteix d'una recomanació d'en Girbén, que sempre em fa por pel molt que l'encerta en les meves filies literàries. Gràcies maestro.

dimarts, 9 de febrer del 2016

Diari de bord. Data estelar: 090216. Dia 1


I ja hi tornem a ser.

Avui, a les quatre de la matinada, m'he llevat per acompanyar el noi a l'aeroport d'El Prat. Aquesta vegada el destí és París i després el camp de refugiats a la jungla de Calais.

Pel que he pogut esbrinar, a Sèrbia va treballar al ghetto, perquè sí, als camps de refugiats també hi ha ghettos, llocs on proliferen les màfies, la violència, l'extorsió, llocs on han d'anar a parar els que no tenen espai en el camp "bo" i on no hi treballen les "ONG's guais". Al ghetto no hi entren metges ni sanitaris si no és en comptades vegades, allí només hi entren els pàries del voluntariat, com el meu fill, que sense cobrar res, s'estan oferint per donar un cop de mà. Ell i els seus amics munten cuines i comencen a alimentar a la gent, ni que sigui a repartir tasses de te, fins que aconsegueixen el finançament per ampliar l'oferta.

Al ghetto de Sèrbia va aprendre moltes coses com què, per exemple, poden estar tots els refugiats mullant-se, xops, malalts, al costat de contenidors plens d'impermeables segellats per les ONG's que han desaparegut davant la possibilitat d'aldarulls.

No és bonic dir això, oi? Sobretot quan ens pensem que donant fem un gran pas. Per això, les persones com mon fill fan nosa, perquè ens recorden que no n'hi ha prou donant per netejar-nos la consciència. I per això jo tampoc caic simpàtica quan dic que el que cal no és mantenir ONG's, sinó fer política, tots, i canviar el signe dels governs perquè facin bé la seva feina i no la deleguin en organitzacions que només fan que repetir els mateixos patrons de burocràcia infinita i empatia zero. Els camps de refugiats són carn de sectes religioses que tenen on anar a pescar, de màfies, de segrestadors, de lladres ... i nosaltres, què fem? donatius? i si volem donar, no ho fem sense demanar explicacions del que se n'ha fet després. La consciència no es neteja donant, es neteja controlant.

Bé, veurem en quins embolics es fica a Calais. No estic tranquil·la, perquè el conec, i sé que és del tipus que acaben rebent, perquè en comptes de Jordi li hauria d'haver posat Joan sense por.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Literatura juvenil

Els últims trenta anys, més o menys, el negoci editorial -remarco negoci-, explota alguns productes -remarco explota-, alguns fins i tot són llibres bons, en dono fe, sota l'epígraf: "literatura juvenil".

Avís a la població:

No existeix la literatura juvenil. Hi ha algunes grans obres i algunes bones obres escrites pensant en temàtiques que poden interessar al jovent, però això no implica que tots aquests subproductes creats amb la voluntat d'emular les publicacións d'Enid Blyton, per una qüestió de fama -i calés- siguin tots equiparables.

Aquí hauria de venir una llarga tesi, o tesina, respecte a la decadència profunda de la nostra literatura derivada de la manca d'interès per part d'editorials i agents literaris, incapaços d'invertir en res que no dugui nom de fora i que ja sigui famós, els grans, i incapaços d'arriscar-se i defensar els drets d'autor, els petits i simpàtics i bones persones. Afegim-hi el "gratis total" instal·lat en el públic i ens trobarem que és molt difícil dedicar-se a escriure, treballar vuit hores -o més-, portar els nens a extraescolars, mantenir la pau familiar -caps de setmana, vacances, supermercat-, mantenir la pau mèdica -colesterol alt, hipertensió: has de fer exercici regularment-, etc., etc. Si, arribats aquí, has aconseguit acabar ni que sigui un opuscle, ets el campió del món -mundial i de part de l'estranger- de la literatura.

Aleshores, és clar, ve el peregrinatge pel món editorial. On, malauradament, es perd més temps fent-li la rosca -aka llepar-li la part de més avall de l'esquena, i a em perdonareu la grolleria- a gent encantada d'haver-se conegut, que no pas intentant escriure la propera obra. Agent! on és un agent que es trenqui la cara per mi! Literatura catalana? Agents? Poca solta! Premis? ... ? ... ? ... ? Ui, perdó, un moment que acabo de riure. Aquest capítol mereix tesi a part i un apunt de bloGGGG no dóna per tant.

Bé, aleshores, et vénen algunes editorials, -etes, i et diuen que no tens caxé però que et poden incloure en la col·lecció "juvenil" i així tindràs sortida als instituts.

Aquí ve quan penso en quina sort tinc de haver-me decidit per ser lectora i no escriptora. Perquè a  mi em ve un senyor que té una editorial, fins i tot si és de les petites, simpàtiques i bones persones, i em diu això després d'haver suat sang, suor i parelles emprenyades, i és que m'enarboro i li foto un jec d'hòsties que l'han d'ingressar! I els mecàsums arribarien fins a Mart, que el robot aquell que hi volta fotria un bot i s'enrojolaria fins a l'últim xip.

I és que desenganyin-se, senyores i senyors, NO EXISTEIX la literatura juvenil, existeix la LITERATURA i prou. Servidora, que ha tingut la gran fortuna d'haver crescut jugant a la biblioteca del pare -no us feu il·lusions, res de vitrines isabelines, sofàs Chester, prats verds i majordoms, més aviat posar llibres arreu d'un pis de vuitanta metres i set persones vivint-hi- agafava els llibres que m'abellien, l'Enid Blyton només hi era a l'escola i m'interessava més aviat poc. Vaig créixer amb el Quixot, Henry Miller, Bertold Brecht, Graham Greene, Marguerite Duras, Albert Camus, Nietzsche, Kafka, Joan Sales, Pedrolo, Calders, Maragall, mossèn Cinto ... i no tenia ni catorze anys. O sigui que si existeix la literatura juvenil, Cervantes és un autor de literatura juvenil. Afirmo.

Ah! i el pare ens va regalar, a mon germà i a mi, la col·lecció completa dels llibres d'Emilio Salgari. Allò era literatura juvenil!

Sandokan! a l'abordatge!

divendres, 5 de febrer del 2016

9. El efecto Marcus

d'aquí

Un policia desesperat, amb un passat per redimir, un ajudant suposat refugiat sirià? iraquià? una secretària ben boja. Casos vells, irresolubles o no. Qui s'imagina una Dinamarca profundament racista, plena de màfia, prostitució, mendicitat, pederàstia, estafes a dojo ... Si fem cas dels ambients d'aquestes novel·les, a mi que no em busquin al nord d'Europa!
 
Adler-Olsen, Jussi. El efecto Marcus. Madrid, 2015. dgt. Maeva

Catalogació: De "Los casos del departamento Q" en vaig veure un parell de pel·lícules i em van fer gràcia. L'e-book també és un al·licient per acabar caient en la compra dels llibres. O sigui que vaig passar de la pantalla al llibre i la cosa ha millorat. Potser sí que és al nord i hi fa més fred, però, a part dels noms impronunciables de la geografia danesa, per la resta et trobes en territori conegut.

dijous, 4 de febrer del 2016

Beneïda miopia

Ahir un home del 68 es va pensar que, per l'aspecte, jo, que sóc del 63, era més jove que ell. No vaig voler donar-li l'adreça d'un bon oftalmòleg. I és que, amb els anys, aprens que un bon miop és un valor a preservar.

dilluns, 1 de febrer del 2016

Tant li fot LVI

Hi ha gent que només sap parlar d'allò que odia. Si jo fos d'aquests, només podria parlar de grapadores i cigrons, uns temes de difícil desenvolupament en una conversa.