I ja hi tornem a ser.
Avui, a les quatre de la matinada, m'he llevat per acompanyar el noi a l'aeroport d'El Prat. Aquesta vegada el destí és París i després el camp de refugiats a la jungla de Calais.
Pel que he pogut esbrinar, a Sèrbia va treballar al ghetto, perquè sí, als camps de refugiats també hi ha ghettos, llocs on proliferen les màfies, la violència, l'extorsió, llocs on han d'anar a parar els que no tenen espai en el camp "bo" i on no hi treballen les "ONG's guais". Al ghetto no hi entren metges ni sanitaris si no és en comptades vegades, allí només hi entren els pàries del voluntariat, com el meu fill, que sense cobrar res, s'estan oferint per donar un cop de mà. Ell i els seus amics munten cuines i comencen a alimentar a la gent, ni que sigui a repartir tasses de te, fins que aconsegueixen el finançament per ampliar l'oferta.
Al ghetto de Sèrbia va aprendre moltes coses com què, per exemple, poden estar tots els refugiats mullant-se, xops, malalts, al costat de contenidors plens d'impermeables segellats per les ONG's que han desaparegut davant la possibilitat d'aldarulls.
No és bonic dir això, oi? Sobretot quan ens pensem que donant fem un gran pas. Per això, les persones com mon fill fan nosa, perquè ens recorden que no n'hi ha prou donant per netejar-nos la consciència. I per això jo tampoc caic simpàtica quan dic que el que cal no és mantenir ONG's, sinó fer política, tots, i canviar el signe dels governs perquè facin bé la seva feina i no la deleguin en organitzacions que només fan que repetir els mateixos patrons de burocràcia infinita i empatia zero. Els camps de refugiats són carn de sectes religioses que tenen on anar a pescar, de màfies, de segrestadors, de lladres ... i nosaltres, què fem? donatius? i si volem donar, no ho fem sense demanar explicacions del que se n'ha fet després. La consciència no es neteja donant, es neteja controlant.
Bé, veurem en quins embolics es fica a Calais. No estic tranquil·la, perquè el conec, i sé que és del tipus que acaben rebent, perquè en comptes de Jordi li hauria d'haver posat Joan sense por.
Has creat un monstre destructor de consciències tranquiles, ja et val!
ResponEliminaSip, sóc una mala persona. snif!
ResponEliminaAquest paio els té ben posats...felicitats per la part que et toca i pateix lo just i necessari, perquè si ho fa és perquè s'hi sent a gust.
ResponEliminaJa és aquesta la mentalitat, la caritat no serveix de gaire si no hi ha un canvi estructural. No es tracta de donar pilotades endavant, sinó que no s'ha de deixar ningú enrere, i per això el canvi que cal és polític. Res més allunyat de la situació actual.
ResponEliminaTens raó Joan, el que passa és que ja saps com som les mares: "sobretot, abriga't" i coses d'aquestes ^^
ResponEliminaTens raó XeXu, si vius en el món real t'adones que tota l'enderga de les ONG, només són muntatges que acaben reproduint patrons caducs i sobrevivint gràcies a calés públics i donacions neteja-consciències. I que són encara més opaques que els governs, que ja és dir. L'acriticisme amb que se les tracta perquè fa molt lleig parlar malament dels "bons", és similar a l'acriticisme amb que es tracta tot el referent a les religions. A mi em revolta com, després de tant que hem suat per arribar als estats laics i igualitaris -si més no en la lletra-, ara ho llencem per la borda per mor del políticament correcte. Neo-victorianisme o és que no n'hem sortit mai?
Tens tota la raó i jo també vaig tenir la meva crisi de donant neteja consciències, i vaig llegir i vaig preguntar, i continua donant, però amb la consciència menys tranquil·la. Crec que es pot millorar les ONG mentre no hi hagi les polítiques estructurals que calen. I pel que sé, almenys d'Intermón, també han après dels errors.
ResponEliminaMolta sort per al Jordi-Joan sense por, és un valent, i ajuda de valent, i tant.
Em fa l'efecte, i cada cop més a força d'acompanyar-vos, que aquests "Diaris de bord" comencen a tenir un considerable pes específic. Relats d'un gènere impossible d'abordar fora de l'experiència i, alhora, sentides reflexions sobre el món i el rol que ens pertoca, van prenent regruix segons el so que toquen; involuntàriament quan tracten del voluntariat, que ja és paradoxa.
ResponEliminaSens dubte, Cli, ja fa temps que vas "clixar" les subtileses de l'afer. L'alè clàssic que van prenent així ho indica (només falta que cloguis cada epístola amb un "Vale" com el Sèneca).
I un "Jordi el coratjós" mai anirà a la saga, si és que no va més lluny, d'un "Joan sense por". Mira qui t'ho diu ;-)
Gemma Sara és un tema espinós pel "bonisme" en el que vivim, però cal afrontar-lo sense por, amb molta honestedat.
ResponEliminaGirbén, només volia expressar, amb més o menys fortuna, la "meva" part de la història, com a espectadora de la vida dels meus fills, que se'n perd la gran part, però que està viva i sent i rumia. Unes quantes notes, amb ganes d'estalviar paraules.
En Jordi em fa patir perquè és l'advocat dels pobres i li costarà molt fer arrels i, ho reconec, em fa pànic que les faci lluny de casa.