Els últims trenta anys, més o menys, el negoci editorial -remarco negoci-, explota alguns productes -remarco explota-, alguns fins i tot són llibres bons, en dono fe, sota l'epígraf: "literatura juvenil".
Avís a la població:
No existeix la literatura juvenil. Hi ha algunes grans obres i algunes bones obres escrites pensant en temàtiques que poden interessar al jovent, però això no implica que tots aquests subproductes creats amb la voluntat d'emular les publicacións d'Enid Blyton, per una qüestió de fama -i calés- siguin tots equiparables.
Aquí hauria de venir una llarga tesi, o tesina, respecte a la decadència profunda de la nostra literatura derivada de la manca d'interès per part d'editorials i agents literaris, incapaços d'invertir en res que no dugui nom de fora i que ja sigui famós, els grans, i incapaços d'arriscar-se i defensar els drets d'autor, els petits i simpàtics i bones persones. Afegim-hi el "gratis total" instal·lat en el públic i ens trobarem que és molt difícil dedicar-se a escriure, treballar vuit hores -o més-, portar els nens a extraescolars, mantenir la pau familiar -caps de setmana, vacances, supermercat-, mantenir la pau mèdica -colesterol alt, hipertensió: has de fer exercici regularment-, etc., etc. Si, arribats aquí, has aconseguit acabar ni que sigui un opuscle, ets el campió del món -mundial i de part de l'estranger- de la literatura.
Aleshores, és clar, ve el peregrinatge pel món editorial. On, malauradament, es perd més temps fent-li la rosca -aka llepar-li la part de més avall de l'esquena, i a em perdonareu la grolleria- a gent encantada d'haver-se conegut, que no pas intentant escriure la propera obra. Agent! on és un agent que es trenqui la cara per mi! Literatura catalana? Agents? Poca solta! Premis? ... ? ... ? ... ? Ui, perdó, un moment que acabo de riure. Aquest capítol mereix tesi a part i un apunt de bloGGGG no dóna per tant.
Bé, aleshores, et vénen algunes editorials, -etes, i et diuen que no tens caxé però que et poden incloure en la col·lecció "juvenil" i així tindràs sortida als instituts.
Aquí ve quan penso en quina sort tinc de haver-me decidit per ser lectora i no escriptora. Perquè a mi em ve un senyor que té una editorial, fins i tot si és de les petites, simpàtiques i bones persones, i em diu això després d'haver suat sang, suor i parelles emprenyades, i és que m'enarboro i li foto un jec d'hòsties que l'han d'ingressar! I els mecàsums arribarien fins a Mart, que el robot aquell que hi volta fotria un bot i s'enrojolaria fins a l'últim xip.
I és que desenganyin-se, senyores i senyors, NO EXISTEIX la literatura juvenil, existeix la LITERATURA i prou. Servidora, que ha tingut la gran fortuna d'haver crescut jugant a la biblioteca del pare -no us feu il·lusions, res de vitrines isabelines, sofàs Chester, prats verds i majordoms, més aviat posar llibres arreu d'un pis de vuitanta metres i set persones vivint-hi- agafava els llibres que m'abellien, l'Enid Blyton només hi era a l'escola i m'interessava més aviat poc. Vaig créixer amb el Quixot, Henry Miller, Bertold Brecht, Graham Greene, Marguerite Duras, Albert Camus, Nietzsche, Kafka, Joan Sales, Pedrolo, Calders, Maragall, mossèn Cinto ... i no tenia ni catorze anys. O sigui que si existeix la literatura juvenil, Cervantes és un autor de literatura juvenil. Afirmo.
Ah! i el pare ens va regalar, a mon germà i a mi, la col·lecció completa dels llibres d'Emilio Salgari. Allò era literatura juvenil!
Sandokan! a l'abordatge!
Totalment d'acord. I la situació me la conec bé...
ResponEliminaQuan era jove de borrissol i granets m'atreien especialment alguns títols de les lleixes de casa: "El segon sexe" de la Beauvoir, l'"Eros i civilització" del Marcuse... No sé què esperava trobar-hi;-)
ResponEliminaAvui estaríem força d'acord, però espera que vaig a prendre una pastilla, que això no passa cada dia i em poso nerviós.
ResponEliminaJo sí que crec que hi ha literatura destinada als joves, cosa que això no vol dir que els joves no puguin llegir llibres per 'grans', si són prou madurs per fer-ho, però els 'grans' no tindran interès en llegir coses que ja els queden lluny en el temps i que ja no els emocionen com abans. Literatura que busqui emocionar a un públic que viu molt intensament és viable, res a dir al respecte.
El problema és que tu facis una obra amb tota la teva il·lusió, una obra per a adults, i que l'editor de torn et digui que està destinada a un públic juvenil. Això és el que crec que li ha passat a en Macip algun cop. En la meva opinió, quan això passa, és que el text no té prou qualitat per ser considerat llibre per a adults, i li pengen una etiqueta que no és. Fa mal, és clar, perquè t'estan dient, amb bones paraules, que no escrius prou bé com per agradar al públic, però que potser els adolescents descerebrats passen una bona estona llegint-te. Perquè el que sí que estarem d'acord és que l'etiqueta de literatura juvenil pressuposa que els joves són uns curts de gambals que s'empassen qualsevol merda, i això no és així. I quan hi ha un bon llibre destinat a joves, també ho perceps quan ets gran, encara que no t'interessi tant, però saps que és un bon llibre i que has fet tard a llegir-lo. El que dic jo 'no tractar els joves d'idiotes'.
^^ uiiiii XeXuuuuu que estàs caient al costat fosc de la forçaaaaaa!
ResponEliminaLa resposta al teu comentari me la dones tu: per un criteri merament econòmic es parcialitza la literatura i s'acaba tractant els joves de discapacitats. Quan jo era MÉS jove encara, més o menys pel pleistocè, les criatures ens guiàvem una mica pels títols, com diu en Girbén, allò de què el primer dia que et fan mirar el diccionari, el primer que busques és "merda", "tita", "caca", "cul", "pet" ... i rere això acabaves tenint un criteri. És clar que quan vaig agafar el meu exemplar d'"Així parlà Zaratustra" en paper bíblia no vaig entendre ni les comes, però va ser un començament, i no em vaig rendir. I és que en el fons, del que es tracta, no és que et classifiquin un llibre com a juvenil perquè "no és prou bo", conec uns quants llibres excel·lents, de temàtica clàssica, classificats com a tals pel sol fet de procedir de les files de la literatura catalana. I l'Olga Xirinacs te'n podria fer cinc cèntims, en Toni Cucarella (l'autor d'una de les deu millors, sinó la millor novel·la publicada en català els últims vint-i-cinc anys), el mateix Salvador Macip ... que a causa de la manca endèmica de promoció que té la nostra cultura, es veuen condemnats al menyspreu i l'oblit.
Una obra com "Quina lenta agonia la dels ametlers perduts" d'en Toni Cucarella (Xàtiva), excel·lent, universal -perquè aquesta és la qualitat de la bona literatura, parli de la guerra civil o del whatsapp-, si se la condemna als instituts, se li tanca la porta del comprador adult, que perd interès per allò que ens hem acostumat a identificar com a sèrie B.
Saps quin llibre em va impressionar profundament quan tenia 12 anys? 'Fam' de Knut Hamsun. És una obra infantil? No pas. Me la van fer llegir al col·legi? I ara! les monges ni sabien que existia en Hamsun, premi Nobel al 1920, i després, a l'institut, amb els professors d'esquerres, tampoc ens els farien llegir mai, per la seva relació amb el nazisme. Què vull dir amb això? Doncs que les classificacions només instauren el prejudici cap a qualsevol obra i cap a la capacitat del lector, que ho veu més com una obligació -"ara a llegir el Mecanoscrit perquè toca"- que no pas una ocasió de créixer i renéixer després de cada obra.
La lectura és, ha de ser, una aventura constant. I això té a veure amb la seva universalitat i atemporalitat, no amb el tema, que, en el fons, és el de menys. I, sobretot, amb l'amor a la llengua, a les paraules, com tenia en Hamsun.