Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 31 de març del 2018

Dels que tenen romanços amb la mort i altres

Llegeixo al Twitter que el sindicat dels mossos està controlat per gent vinculada a C's i no em sorprèn gens. El que em sorprèn és que hi hagi gent a la que li sorprengui. Que són policies caram! I és que, del 17 d'agost del 2017 ençà, algunes, moltes, persones del nostre país s'havien fet a la idea de què el policia bo de la pel·lícula s'havia posat al nostre costat. I els regalàvem flors, abraçades i somriures a uns senyors de la mida d'un armari que ara ens atonyinen, mentre ells, pel dedins es devien estar pixant de riure tot cantant que eren nuvis de la mort.

I sí, de ben segur que estic essent enormement injusta amb moltes persones que pertanyen a aquest cos policial. I ho faig a consciència, i els hi poso cara, en conec més d'un i més de dos, i penso en els que van venir a votar l'1-O, però també penso en uns de trànsit que em van venir a advertir quan em vaig parar al voral de l'autopista, i que em van parlar en castellà i que no em van fer cap sensació de què venien a ajudar-nos, sinó més aviat tot el contrari, per les maneres. I veig el robocop aquell ventant cops de puny i no m'estranya, gens ni mica, i penso que si n'hi ha de bons, que de ben segur que n'hi ha, potser alguna cosa haurien de fer que no pas permetre tenir tota aquesta penya a ca seu. I bé, també m'agradaria demanar responsabilitats als consellers d'interior d'aquests anys, tant els pujolistes, com el del partit que tot el dia va d'ecològic i guai i tal.

I és que s'ha trigat, però ja va caient pel seu propi pes que el llirialamanisme, el tietisme ensucrat i somrient, no és la manera. I mira que, quan penso en això, sempre em ve al cap el gust dels rosaris de sucre de beneir la palma, i l'olor de naftalina de l'abriguet blau de polièster, que ja em diràs tu perquè coi se li posava naftalina al polièster! Potser em ve al cap per la llum d'aquests dies, i el vent huracanat, que encara recordo tenir quatre anys i el que costava aguantar la palma amb el vent que fa al meu poble quan s'hi posa. O potser perquè associo tots aquests records amb la perpetuació pujolista, i de la mare superiora, del franquisme maquillat dels últims quaranta anys, i de l'enorme hipocresia de totes les paparres que ocupen quotes de poder vitalícies en diputacions, consells comarcals, govern i àrea metropolitana. Potser també, per això, espero amb deler que s'acabi aquest any polític, arribar al juny del 2019 i deixar-ho córrer, que ja m'he barallat amb els molins gegants, ara que passi un altre que jo ja en tinc un tip.

I, en el fons, el que ens posa al davant del fracàs d'aquesta primera embranzida és la demostració de què si no controles la violència legal, no controles el territori i, per tant, no controles una merda. Ni estructures d'estat ni cap altra niciesa. Que no tenim hospitals, escoles, universitats? Només ens calia canviar els números de compte i els titulars, oi? La policia ha estat la clau de volta i només es va maquillar pel damunt, una mica. I, ves que no sigui això el que volia dir la senyora SSS, el dia que va fer declaracions una mica passada amb la ratafia, que ens havien "descabezado". En van tenir prou amb tallar quatre caps i l'obediència deguda va caure a l'altra banda de la xarxa.

Això no vol dir que no cregui que hem de seguir. De ben segur que ho farem, com vaig llegir l'altre dia: "tan malament com podrem", però ho farem. I és que, en el fons, estem pagant el preu d'haver abandonat la política en mans de polítics professionals. Allò que els feixistes ens han volgut fer creure durant un segle: no et fiquis en política. Doncs sí, fiquem-nos-hi, un temps, descobrim com funciona això d'haver de debatre per a arribar a acords amb els que no pensen igual. I, al cap d'un temps marxem, no permetem que ningú justifiqui l'injustificable "perquè has estat 30 anys treballant pel país". A mi, l'escàndol, em sembla això últim, en qualsevol partit.

divendres, 30 de març del 2018

Com si antropologuegés



I sí, al cap de gairebé quatre anys, vam poder fer el que podia semblar una imitació de vacances, sis dies a la vall del Draa! Sis dies! Qui m'havia de dir que sis dies serien tan llaminers per a mi, però la realitat sempre és tossuda i acabes modificant moltes actituds. Ara, passats uns dies, com a la fotografia: quin és el nus real? Van passar moltes coses, gràcies, sobretot al Juan Antonio Muñoz, que va ser un introductor de luxe al món del palmerar i la kashba, al desert i la muntanya. Vam córrer perill, perill d'enamorar-nos massa, perill d'enyorar massa, perill d'entristir-nos massa. Són els perills que es corren quan visites mons que moren, irremeiablement, manta vegades en mans del propi estereotip, per mor dels quatre dirhams que et llençaran els turistes. En Juan Antonio en vol conservar la puresa, ho prova, si més no amb les seves fotos, talment ho fan els drauis provant de parar les dunes del Sàhara que es menja els seus poblats i els seus horts.

Vaig pensar que mai podria fer fotografies tan belles i vaig saber, també, que els meus ulls sempre acabaven veient una llauna de Fanta, un rètol de Mirinda, alguna peça Adiddas sota una gel·laba ... i, curiosament, no com a ofensa, sinó com a símbol. Vaig tenir moltes ganes de fotografiar no pas el món com encara sembla que és en alguns pobles, sinó el jovent amb auriculars al capdamunt d'un ruc carregat de verdures, els nens i nenes a les carreteres amb les seves motxilles ... de què deuen parlar? En una kashba, en un habitatge totalment tradicional, quan vam entrar a dinar asseguts a les catifes, van canviar el canal de la TV i ens van posar Al Jazeera, en anglès. Ells no entenien un borrall d'anglès, ens el van posar per a nosaltres, que no en teníem cap interès.

Globalització? Unes nenes m'esperaven al matí, fora de la casa de fang on dormíem. No podíem parlar, tenien sis o set anys i parlaven bereber, o àrab i ça va, perquè és tot el que saben dir de francès, ça va i madamme, donne moi un stylo! Les vaig fer envolar agafades de les mans, i ens vam fer pessigolles, fins que em van semblar com petites mosques molestes. Les criatures, totes, no saben com parar quan els prestes atenció i més encara quan no tens manera de comunicar-te amb la parla. Vaig pensar, però, que les dones som els éssers més globalitzats del planeta, el patriarcat ens té globalitzades de fa segles. Al davant de la que semblava més entenimentada, vaig aixecar la mà dreta amb el palmell cap avall i vaig baixar l'esquerra amb el palmell cap amunt. De seguida, la minyona va fer el mateix, a la inversa i va començar una cançó rítmica, mentre ens anàvem picant les mans i fèiem les combinacions que hem fet totes les nenes del món, perquè sempre hem fet jocs quiets. Vam jugar a la rotllana i elles van cantar les seves cançons i jo les meves, i les músiques eren idèntiques, i les lletres tenien poca importància. Ens vam identificar entre nosaltres, érem espècie.

dijous, 22 de març del 2018

Diari de bord. Data estelar: 220318. Dia 29

M'arriba un whats del meu home que volta pel terrat amb les maduixeres. Un link que m'adreça a una web de compra d'un bitllet de tren i la còpia del missatge del meu fill petit:

- Esta en alemany xd es de laeroport d memmingen a horb, a les 2:17 i son 21€
  X cert pare, em podrieu reservar aqst bitllet de tren?

I son pare, que el més estranger que parla és el castellà, m'ho passa, és clar.

Vaja, que ja em tornen a encolomar la compra de bitllets en estranger de fora, com si jo sabés idiomes!

Després de vàries pàgines fent clic i consultant el Google Translate (per cert, no he trobat el botó de "tiren millen, menys cuenten i menys propaganden conyen"), contacto amb el meu personatge petit:

- Hola fill, pots comprovar que ja tens el bitllet?

- Suposo q si, m'acaba d'arribar un email dient coses en alemany. Gràcies!

- Ja veig que en saps tant tu com jo. Amb la feinada que m'ha costat i després em ficaràs en una residència! ^^ (que se senti una mica culpable, coi!)

- Mein deutsch ist gut! Danke meine mutter du bist eine gut Frau!

- #vergesanta. Ho llegeixo i ho entenc, deu ser alemany P-1.

- Sí, bastant bàsic. XD

- Petons!

Ah! i per cert, el bitllet ha costat 24 €, 21 € era pels menors de 26 anys! Se m'està fent vell.

dimecres, 21 de març del 2018

Banshun de Yasujirô Ozu

d'Amazon

Després de la Gran Guerra, la societat japonesa va acceptant la situació de retorn a una suposada normalitat. La Noriko, que viu amb el seu pare, vidu, pretén viure una situació d'adolescència que li ha estat negada, continuant vivint amb el seu pare i mantenint una certa llibertat que un casament li prendria.

Banshun (Primavera tardía). Japó, 1949. 108 minuts. Direcció i Guió: Yasujirô Ozu. Guió: Kazuo Hirotsu, Kogo Noda. Fotografia: Yuuharu Atsuta. Música: Senji Ito. Productora Shôchiku Eiga. Repartiment: Setsuko Hara, Chishu Ryu, Hohi Aoki, Masao Mishima, Kunico Miyake, i la gran secundària Haruko Sugimura.


Catalogació: Veure el cinema d'Ozu és aprendre a gaudir de gairebé tots els detalls de tots els fotogrames. No sé si és perquè no és la primera pel·lícula que en veig, però, cada vegada més, em semblen obres de culte.

dimarts, 20 de març del 2018

Fuster per a ociosos de Xavier Aliaga

d'aquí, per si el voleu tenir






"Ser enginyós i tenir raó -casos de Gibbon, de Johnson, de Voltaire, de Wilde, segons l'opinió de Borges- acostuma a semblar monstruós. I és monstruós. D'altra banda, els monstres fascinen."


Aliaga, Xavier. Fuster per a ociosos. València, 2017. Editorial Sembra llibres.

Catalogació: i com a tal, com a monstre, Fuster també fascina. Xavier Aliaga, Xavi, de qui puc presumir de conèixer gràcies a cases com aquesta, ens dóna l'ocasió d'apropar-nos a un mite, Joan Fuster. Som molts els que rondem la seva obra amb una certa sensació de feixuguesa, de por a trobar-lo caducat, i, la veritat és que n'hem de perdre la por. Joan Fuster és d'aquells autors als qui cal donar-los estones, dialogar amb ells per tal de confegir el teu pensament i, sobretot, conèixer un país, el valencià, encara tant suspecte de prejudicis per part dels catalans. No vivim sols, no tenim el copyright de la nostra cultura, la catalana, i Fuster és dels que poden recordar-nos-ho.

dimecres, 14 de març del 2018

Només 6 dies

Quan al check-in de l'hotel t'avisen que si véns del món musulmà amb les teves dones cal que presentis certificat de matrimonis per tenir habitacions connectades ... això si que és una mica més estranger que Andorra.

dimarts, 13 de març del 2018

Diari de bord. Data estelar: 130318. Dia 20

Ahir, missatge al Facebook.

- Pares, que m'ha desaparegut el passaport, en teniu còpia?

- Tenim el DNI i ara te l'envio escanejat. Fet.

(en el seu moment el DNI es va quedar a casa en previsió d'aquesta eventualitat. Ja l'hem renovat massa vegades abans de caducar. Del passaport no en tenim còpia, perquè se'n van encarregar son pare i ell. Mode crítica ON)

- Ok. I no me'l pots enviar per correu?

- A Grècia?

- Sí, és que d'aquí onze dies volo a Alemanya.

- Doncs no, dimecres (demà) nosaltres canviem de continent per sis dies. Val més que t'arribis al consolat i denunciïs la desaparició.

Avui, missatge al Facebook:

- Tot arreglat, ja he anat al consolat, demà denuncio a la policia i em faran un document per quinze dies. Ja m'enviareu el DNI a Alemanya.

- Sí, millor. #obvietat

Cal dir que no hem mogut ni una cella ni em parpellejat ni una vegada més del compte? Bé, sí, el comentari ha estat: "quin plom". Si és que l'experiència és un grau!

dilluns, 5 de març del 2018

Diari de bord. Data estelar: 050318. Dia 12

Conversa amb el pare:

- Hola fill, k tal, com va tot?

- Ei pare, weno, el judici ja ha acabat. No ha anat bé, la veritat. 11 anys li han caigut.

- Caraiiiiii pobre noi..

- Sí, en 15 mesos serà l'apelació. Com a mínim passarà 3 anys més a la presó segurament.

- Són uns cabrons.

- Sí, ha estat bastant fastigós.

- Tu estàs bé?

- Sí, pensant q faré, suposo q marxaré aquesta setmana, encara no tinc clar cap a on

- ok, ja aniràs dient. Una abraçada molt forta fill.

- Una abraçada, pare!

I jo que penso en aquella frase que sempre he escoltat: no es pot ser pobre a cap preu!