Tant li fot XCVII

Molta gent s'ha cregut que al dret a la vida hi anava associat el dret a no morir, i no, això no va així.

Xiang ri kui de Zhang Yang

d'aquí

Xiang ri kui (Sunflower). Xina, 205. 129 minuts. Direcció i Guió de Zhang Yang. Música Lin Hai. Fotografia Lin Liang-Zhong. Amb Joan Chen, Sun Haiying, Zifeng Liu, Ge gao, Wang Hai Di, Zhang Fan, Li Bin, Jing Liang, Hong Yihao.

El pintor Gengnian torna a casa, amb la seva dona, Xiuqing, i fill Xiangyang, del camp de treball on ha estat confinat durant sis anys en plena Revolució cultural xinesa. Les tortures del camp l'impedeixen continuar pintant i projecta en el seu fill la frustració que sent fent-lo agafar el relleu. El nen, acostumat a viure en el carrer amb les altres criatures, s'hi oposarà tant si com si, encara que, finalment, potser és que aquest era el seu destí.

Catalogació: a part dels dos actors principals, Joan Chen (L'últim emperador) i Sun Haiying (Kings War), que sempre val la pena veure'ls, també paga la pena comprovar que la canalla, d'arreu, sempre juga al mateix, que les panoràmiques en el temps sempre resulten interessants -i més si hi ha una revolució cultural entremig-, i que el director, que hi posa força experiència personal en aquest film, té la delicadesa d'adjudicar la melancolia dels temps passats vinculada al personatge que envelleix, fent que sigui un sentiment acceptable, però no l'únic possible.

Diari de bord. Data estelar: 140320. Dia 1

Fa estrany escriure aquí, ara que fa tants dies que no li'n feia cabal al blog, però, de la mateixa manera que ens adaptem a noves formes de comunicació, potser, o que la vida ens porta per camins absorbents i estranys, l'eina de quadern de bitàcola no la perd mai. I no he d'oblidar que el diari de bord no és pas només per a mi.

Avui, a un quart de nou del matí, ha sortit de Barcelona, de l'Estació del Nord, un autocar camí de Bordeus. A dins hi viatja en Jordi, aquesta vegada amb una Maria, grega, camí d'una granja on l'esperen per a treballar. S'ha passat força temps a casa i crec que ja començàvem a tenir ganes de perdre'l de vista. Sembla mentida com ens canvien els esquemes. Adoro els meus fills però que el gran visqui a Barcelona i el petit a Vesasaberon em tranquil·litza més que no veure'ls dia sí, dia també, per casa i sense massa objectiu. Em faig gran.

Ens ha enviat un missatge quan ja estava en ruta: "el xofer diu que no saben si podran passar la frontera pel coronavirus". Això m'ha recordat el núvol de Txernòbil, que deien que no havia passat dels Pirineus. M'indigna veure com som tan maldestres de permetre que surtin tots els autobusos de l'Estació i que NINGÚ els garanteixi l'arribada a destí. Les companyies no haurien d'estar al cas de les decisions governamentals? Ahir el president Torra va sortir a dir que tancava Catalunya però no, perquè, en realitat, no ho pot fer. Algunes vegades m'han dit que sóc avorrida de massa seriosa a la feina, però és que tinc massa respecte cap el temps i els diners dels altres com per anar fent el panoli. Sembla que qui ens governa no té el mateix concepte. Llàstima.

Vist això, no sé si aquest dia 1 es quedarà en dia 1 perquè el retornaran a Barcelona o continuarem les aventures.