Total de visualitzacions de pàgina:

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Et pourquoi pas?. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Et pourquoi pas?. Mostrar tots els missatges

dilluns, 6 de juny del 2022

Dodsworth de William Wyler

 


Dodsworth (Desengany). EEUU, 1936. Producció: Samuel Goldwyn. Direcció: William Wyler. Guió: Sydney Howard (basat en una novel·la de Sinclair Lewis). Amb: Walter Huston, Ruth Chatterton, Mary Astor, David Niven, Paul Lukas.

Schneider, en el seu canon (1001 pel·lícules que cal veure abans de morir) en diu: "La convincente adaptación que hizo William Wyler de la novela de Sinclair Lewis sobre la desintegración de un rico matrimonio estadounidense, representa la cima del cine inteligente de Hollywood. [...] Los aspectos más notables son su complejidad moral y su tono agridulce. [...] Desengaño es un grato recordatorio que hubo un tiempo en que Hollywood hacía películas para adultos." La desintegració d'un matrimoni es fa evident quan, en un tour per Europa, es troben fora del seu entorn social que els mantenia units.

Rere El fill únic d'Ozu, faig una ullada al any 1936. Top Hat amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Modern Times de Charles Chaplin, Mr. Deeds Goes to Town (El secreto de vivir) de Frank Capra, Camille de George Cukor entre altres i aquesta, Dodsworth, el cim del cinema intel·ligent de Hollyood, que em fa pensar en que caram ha estat fent Hollywood els últims vuitanta-sis anys! Probablement propaganda, farfatalla, fast-food, remakes, moltes guerres i poques històries. Sempre he tingut la sensació que, amb el cinema, ens passa com amb el menjar, que hi ha un abans i un després de les guerres del XX i que el nostre gust es va desvirtuar amb la limitació gastronòmica de la postguerra i, quan vam necessitar referents més enllà de l'Avecrem, vam caure en la infàmia de la crema de llet de la cuina francesa. Al cinema, com a la cuina, explicar històries amb personatges tridimensionals és l'equivalent a cuinar plats que et remetin als gustos primigenis o que et transportin a paisatges i experiències que t'expliquin, o et qüestionin, la condició humana i no pas com, manta vegades, rere el soroll de l'efectisme, només trobem missatges banals, 2D, massa propers al feixisme que "nos hemos dado entre todos".

A Dodsworth, d'entrada, tenim un film amb el guió fet per Sydney Howard (Allò que el vent s'endugué) basat en una obra de l'eminent Premi Nobel Sinclair Lewis , amb la producció de Samuel Goldwyn, la direcció de William Wyler (Jezabel, La lloba, Vacances a Roma, Ben Hur, Funny Girl ...), música del prolífic Alfred Newman i protagonitzat per Walter Huston (El tresor de Tierra Madre del seu fill John Huston), Ruth Chatterton (actriu, pilot d'avió i novel·lista. Amiga de la pilot aventurera Amelia Earhart), Mary Astor (El falcó maltès amb Bogart i també novel·lista), el gentleman més gentleman de tots els gentlemans del cinema: David Niven, Paul Lukas ... Si em permeteu la recomanació, feu un viatge per les biografies i constatareu dues coses: una, són vides interessantíssimes i dues, destrueixen el mite de què els "americans" (genèric) no tenen història, ja que la majoria són exiliats europeus.

És clar que, si fem servir les teories de l'estètica de la recepció, ja veieu que prefereixo una història, no cal que sigui ni bona, ni important, ni heroica, ben explicada, sense xoriguererismes, a la manera chejoviana, naturalment.



dissabte, 4 de juny del 2022

Hitori Musuko (Le fils unique) de Yasujiro Ozu

 


Hitori Musuko (The Only Son). Japó, 1936. Direcció: Yasujiro Ozu. Guió: Yasujirō Ozu, Tadao Ikeda, Masao Arata. Amb: Choko Iida i Chishu Ryu.

Primera pel·lícula sonora del director. Shinosuke Kometani, a Chashing Ozu, ens diu: "Act One of the tragedy in human life begins from being a parent and a child," isan excerpt from "Shuju no Kotoba" (APhorisms by a Pygmy), a collection of proverbs and aphorisms by Ryunosuke Akutagawa." 

Com la majoria dels films d'Ozu en podríem dir que aquesta és una pel·lícula chejoviana? Una història presa a l'atzar, com qui pren un rotlle de pel·lícula i decideix tallar aquí i aquí, trossos de vida atrapats en el metratge, sense emocions excessivament dramàtiques, vides que passen, com tantes.

El mestre visita la mare per recomanar-li que li doni estudis al fill. La mare, vídua i pobra, s'escarrassa per aconseguir els diners. El fill marxa a estudiar a Tokyo. Quan el visita la mare, deu anys després, veu que no ha triomfat, que malviu en el suburbi amb dona i fill.

Escric una mica tibant de les notes preses. Melancolia, aridesa del paisatge, el sòl estèril, les herbes seques com una metàfora de l'aridesa interior, de la pobresa de la qual no es pot escapar. La presència ominosa de les xemeneies fumejants de la incineradora de residus al costat d'on viuen. Una certa decència, una mica d'humanitat que justifica tant d'esforç per part de la mare a l'hora de donar estudis al fill. Un net com un anunci d'un futur existent, el mestre com el fracàs de l'intent, el fill com un present amb alguna possibilitat. Els plans fixos d'Ozu, la mirada de la càmera a nivell dels ulls d'algú assegut en un tatami ...

No calen grans diàlegs per sentir la història, no et falta res ni et sobra res, per això és Ozu: un geni.



divendres, 25 de març del 2022

Dekigokoro d'en Yasujiro Ozu

 


Dekigokoro (Passing Fancy). Japó, 1933. Direcció: Yasujiro Ozu. Protagonista. Takeshi Sakamoto.

Fanasia passatgera, muda i en blanc i negre, m'arriba via Lyon, subtitulada en anglès. Cada vegada em costa més trobar-los i, sobretot, trobar-les a preus assequibles. Diu Shinnosuke Kometani, al seu llibre "Chasing Ozu" (Tokyo, 2021), que aquesta pel·lícula es troba fora de l'estil habitual del mestre. No sé pas si és un knee-slapper, en qualsevol cas, Ozu eleva a la unversalitat el cinema mut i les emocions. Per això enamora, per això m'enamora.

Catalogació: ni que sigui per estètica -l'estètica oriental dels 30's sempre m'ha fascinat- ja paga la pena.

dissabte, 8 de gener del 2022

Ukikusa (Floating Weeds) d'en Yasujiro Ozu

 



Ukikusa (Floating Weeds). Japó, 1959. Direcció: Yasujiro Ozu. Fotografia: Kazuo Miyagawa.

Segona pel·lícula en color i remake de la mateixa pel·lícula que va filmar Ozu el 1934 -i que no em puc permetre, si més no de moment. Una troupe d'actors retornen, dotze anys després, a un petit poble on l'actor principal es retroba amb la seva amant i el seu fill.

Les històries d'Ozu són molt senzilles, la gent gris, els perdedors amb drames poc rellevants, però explicats d'una manera magistral. Si bé en aquesta pel·lícula hi trobem exteriors, en cap moment es perd l'enfocament estàtic, gairebé de diorama, del seu director.

Interessant que fou l'única pel·licula per a l'estudi Daiei, un dels estudis més importants de l'època daurada del cinema japonès de postguerra (Kurosawa, Mizoguchi) i que va permetre que Ozu col·laborés amb el fotògraf Kazuo Miyagawa i l'actor kabuki Nakamura Ganjiro II.

Schneider la inclou en el seu cànon (pàg. 361. Grijalbo, 2018):

"... es una obra tardía hermosamente compuesta y puesta en escena, que demuestra la creciente maestría de la extensa paleta tonal del director. [...] En contraste con la película de Ozu de 1934 Historia de una hierba errante, más cómica y dramática, esta tiene decididamente un aire otoñal, nostálgico y filosófico, una cualidad que ilstran tantas de sus serenas composiciones y sus combinaciones #destiladas" de imagen y sonido. [...] Aunque las películas de Ozu suelen contener numerosos planos y experimentan habitualmente la construcción del especio cinematográfico, la impresión predominante es una serie de naturalezas muertas interconexas y un ritmo que acompaña la repetición de arrullo de la vida ontidiana." (Schneider, 2018)

Resulta destacable que, si bé en color, la pel·lícula té un to monocromàtic, apagat, blau, gris, blanc, verd, en tots els plànols s'hi pot trobar algun detall en vermell, de ta manera que acabes buscant-lo en tota l'obra. Interessant aquest article: Herbes flottantes. 

Catalogació: en aquestes alçades no cal que us remarqui la imprescindibilitat de l'obra d'Ozu, tot i que friso per aconseguir una còpia de la primera versió d'aquesta.


dimecres, 25 d’agost del 2021

Kakushi Toride no San-Akunin (The Hidden Fortress) d'Akira Kurosawa

 


Kakushi Toride no San-Akunin (The Hidden Fortress). Japó, 1958. 139 minuts. Direcció: Akira Kurosawa. Amb l'inefable Toshiro Mifune.

Sabíeu que Toshiro Mifune va ser protagonista d'una pel·lícula mexicana nominada als Òscar i als Globus d'or de 1961? Va ser per Animas Trujano d'Ismael Rodríguez.

Catalogació: Segurament aquesta no és la seva millor pel·lícula, segons diuen els experts, però és una pel·lícula important en el món del cinema. Us recomano el vídeo d'en George Lucas, que explica com els dos protagonistes secundaris, Matashichi i Tahei, són a l'origen de C-3PO i R2-D2 de Star Wars.


Ja ho veieu com funciona el cistell de les cireres, n'agafes una i després en ve una altra!

divendres, 15 de gener del 2021

Sansho Dayu de Keni Mizoguchi


La compra-venda d'éssers humans, la misèria, la crueltat, les tortures, la injustícia, la mort, la pèrdua no són suficients com perquè el protagonista renegui de la compassió: "Sense compassió, (empatia en diríem avui), un home ja no és humà".

"La visión del mundo de Mizoguchi es negra como boca de lobo: violencia, traición y crueldad están a la orden del día. Cambiar no es posible, solo oponerse permaneciendo fiel a un ideal. La lucha entre el bien y el mal es, en definitiva, una batalla que se libra contra uno mismo." Schneider, Steven Jay. 1001 películas que hay que ver antes de morir.

Sansho Dayu (L'intendent Sansho). Japó,  1954. 123 minuts. Direcció: Kenji Mizoguchi. Amb la gran Kinuyo Tanaka. 

Catalogació: Schneider la posa entre les 1001 pel·lícules ... segurament té raó, encara que tampoc és cap mèrit, no dubto del que es diu que totes les obres de Mizoguchi són obres mestres.

diumenge, 13 de desembre del 2020

Dersu Uzala d'Akira Kurosawa

 


He crescut veient aquesta pel·lícula i la meva reacció ha anat variant amb els anys. L'obra està aquí, el temps passa i qui canvia és qui mira i, per això, troba una obra nova cada vegada. D'ella n'extrec amor, però més que amor a la natura m'agrada que m'ajudi a pensar en com podem viure d'acord amb allò que ens envolta, en comptes d'anar-hi en contra permanentment. Modificar l'entorn és natural, ho fem els humans, ho fan els castors, ho fan els elefants ... el que no s'entén massa és aquesta dèria autodestructiva que ens empeny. I l'amor, que ens porta la vida i la mort, també. Quan era joveneta vaig plorar molt, sobretot al final, després em vaig indignar i, aquesta vegada, he sabut que hi ha coses que ens posen tristos i que no podem evitar, que només ens queda una opció: no rendir-se mai.

Dersu Uzala . Unió Soviètica, 1975. 141 minuts. Direcció: Akira Kurosawa. Guió: Akira Kurosawa i Yuri Nagibin sobre la novel·la de Vladimir Arseniev. Coproducció: URSS-Japó

Catalogació: imprescindible. I començo a estar una mica mosca amb Schneider.

Si vols saber coses com sinopsi et al, només cal seguir els hipervincles.

divendres, 11 de desembre del 2020

Akibiyorí de Yasujirô Ozu

 


Tres amics d'un difunt conxorxen per casar la vídua i la filla. Reconec que m'ha xocat veure senyors que, en una societat absolutament patriarcal, es fiquen en temes domèstics fins a nivell safareig. El control ha de ser total i, al final, potser no se'n surten ben bé del tot, malgrat l'ombra que plana al damunt de la vida de les dones.

Akibiyorí (Otoño tardío). Japó, 1960. Direcció: Yasujirô Ozu. Guió: Kogo Noda i Yasujirô Ozu, basat en una novel·la de Ton Satomi.

Catalogació: No hi ha pel·lícules de n'Ozu que no calgui mirar. Em sap greu que surti tan poc Chishu Ryu, perquè en sóc fan, però no passa res.

dijous, 10 de desembre del 2020

Otona no miru ehon de Yasujirô Ozu

 


1932, blanc i negre, cinema mut amb cartells en japonès i sense subtítols. La veritat és que no cal, la història s'explica sola, al Japó, a principis del segle XX i a Catalunya a principis del segle XXI. Amb una actuació excepcional, el mestre aconsegueix un llenguatge universal, per això és un mestre.

Otona no miru ehon - Umarete wa mita keredo (He nacido pero ...) de Yasujirô Ozu. Japó, 1932. 90'

Catalogació: encara que l'Steven Jay Schneider no la situa en el seu 1001 películas ... jo hi posaria aquesta peça que destaca per la seva simplicitat, l'actuació i la capacitat de transmetre emocions.

dimarts, 20 d’octubre del 2020

Tian zhu ding de Jia Zhangke

 


Corrupció, pobresa i sempre, aquí i allí: violència. Quatre històries creuades a la Xina d'ara.

Tian zhu ding (A Touch of sin). Xina, 2013. 130' Direcció i guió (basat en una novel·la de Su Tong): Jia Zhangke. Amb JianWu, que vam veure a Xizhao (La dutxa)

Catalogació: si encara et queda un bri de fe en la bondat humana, el perdràs aquí, segur. Premi al millor guió al Festival de Cannes 2013.

dimarts, 29 de setembre del 2020

The Housemaid d'Im Sang-soo

 


Hanyo (The Housemaid). Corea del Sud, 2010. 106 minuts. Direcció i guió: Im Sang-soo.

Catalogació: Remake de la pel·lícula Hanyo de Kim Ki-young al 1960. Im Sang-soo ens parla de l'oportunitat de renovar la pel·lícula anterior d'una societat on el poder sempre acaba destruint els febles ara, però, en una societat de "súper-rics", aquesta nova espècie crescuda sota l'ombra del declivi nord-americà al sud-est asiàtic, la Xina, Rússia i Àfrica, una classe social que s'emmiralla, mai més ben dit, en el saló dels miralls de Versailles, a la manera artificiosa i kitsch del "nou-riquisme" i l'excés desmesurat de diners. L'estètica és la nova ètica i, així, només compta la voluntat del qui té més diners, fins i tot si s'ha pogut comprar tota la cultura i l'educació possible. Hi ha alguna cosa que no rutlla en la societat coreana quan l'únic transversal que té és la soledat.

No cal dir que l'original, la de Kim Ki-young consta al cànon 1001 películas que hay que ver antes de morir d'Steven Jay Schneider, al 1960 acompanyada de 

Les yeux sans visage de Georges Franju

Saturday Night and Sunday Morning de Karel Reisz

La dolce vita de Federico Fellini

Le trou de Jacques Becker

Rocco e i suoi fratelli de Luchino Visconti

L'avventura de Michelangelo Antonioni

À bout de souffle de Jean-Luc Godard

Spartacus d'Stanley Kubrick

The Apartment de Billy Wilder

Meghe dhaka tara de Ritwik Ghatak

Psycho d'Alfred Hitchcock

Tirez sur le pianiste de François Truffaut

Peeping Tom Michel Powell

La máscara del demonio de Mario Bava


Vaja, el 1960 es pot dir que és una de les anyades remarcables en el món del cinema.

dimecres, 1 de juliol del 2020

Shadow de Zhang Yimou



Shadow (Ombra) de Zhang Yimou. Xina, 2018. 180 minuts. Direcció: Zhang Yimou. Guió: Zhang Yimou i Wei Li.

Catalogació: no sortiré ara de cap armari per afirmar la meva incondicionalitat al director Zhang Yimou, per tant, tot el que pugui dir de bo de la pel·lícula també ho ha dit aquesta crítica: https://www.hobbyconsolas.com/reviews/critica-sombra-nueva-obra-arte-zhang-yimou-422403 fins i tot en la seva avaluació del final. El que sí que em xoca més és que cap critica de les que he llegit fa referència a la pel·lícula del 1980 del mestre Kurosawa: Kagemusha, L'ombra del guerrer, a la que no puc deixar de visitar veient Shadow, per allò dels paral·lelismes en la trama psicològica, en l'estètica res a veure. Llàstima que no pugui tenir Zhang Yimou a mà i preguntar-li per la seva inspiració. Cal dir-ho: n'he gaudit d'allò més, perquè només cal deixar-te anar al dedins de les imatges.


dijous, 21 de maig del 2020

Little Women de Greta Gerwig

d'Amazon

Little Women (Mujercitas). Estats Units, 2019. 135 minuts. Direcció i guió de Greta Gerwig. Basada en la novel·la de Louise May Alcott. Amb Saoirse Ronan, timothée Chalamet, Emma Watson, Florence Pugh, Eliza Scanlen, Laura Dern, Meryl Streep, James Norton, Louis Garrel, Bob Odenkirk i d'altres.

Algú dels sospitosos habituals d'aquesta casa dubtava que l'acabaria veient?

Catalogació: No és espectacular però és correctíssima. El mal és que m'he quedat amb què la Jo fa d'ambidextra escrivint amb plomí i tinter i, els que escrivim amb les dues mans, sabem que, si escrius molt amb la dreta, la ploma agafa "vici" i no la pots fer servir amb l'esquerra amb la soltesa que representa que ho fa la Jo. Què vull dir? doncs que la posta en escena és perfecta, l'actuació és molt bona, la revisió de la història està molt adequada al món -pre Covid19- que ens envolta, que hi ha una certa distinció per la visió femenina, però que no aporta res de nou i m'he acabat obsessionant amb el plomí i en si l'accent alemany del que finalment serà l'home de la Jo és prou creïble. Factura Hollywood. Ara bé, si encara no ho heu fet, veieu-la.


dijous, 14 de maig del 2020

Donzoko d'Akira Kurosawa

d'Amazon
Donzoko (Baixos fons) d'Akira Kurosawa. Japó, 1957. 137 minuts. Direcció i guió d'Akira Kurosawa, basat en l'obra de Màxim Gorki del mateix nom. Amb Toshirô Mifuna i Isuzu Yamada.

Una sensació de déjà vu t'acompanya tota la pel·lícula, potser perquè és "molt russa", potser perquè és gairebé com si haguessin filmat una obra de teatre amb només dos decorats, potser perquè és coral, potser perquè els personatges són tots a l'últim graó de la societat, potser ...

Catalogació: No només resulta interessant sinó que et quedes amb les ganes de saber-ne més. Per cert, sort del director i el seu impecable criteri en el final.

Ah! sí, ja ho sé, no explico res sobre sinopsi i altres coses, potser que seguiu els links o, senzillament, que la xarxa ja en va plena.

dimarts, 12 de maig del 2020

Peter the rabbit de Will Gluck


Aquesta fotografia l'he pres avui mateix, encara no fa dues hores, mentre anava a fer el meu passeig matinal per la riera. De tant en tant veig conills, però fugen esperitats. L'única vegada que algun conill no ha fugit he pogut veure que estava molt malalt, inflamat, amb la pell del cap esberlada per la mixomatosi. Aquest no ho semblava, però no ha fugit, o ha fugit molt poquet, pel que m'imagino que no està gaire bo, no és normal.

M'ha fet una certa gràcia, en els cinc minuts que hem estat parlant (mentalment, és clar, que encara no m'he begut l'enteniment) el conill i jo i que, justament ahir al vespre, veiés la pel·lícula basada en la història de la Beatrix Potter, Peter rabbit.

Peter the rabbit. Austràlia, EUA, 2018. Direcció de Will Gluck. Guió: Will Gluck i Rob Lieber. Amb James Corden i Margot Robbie.

Catalogació: És una pel·lícula ben feta i divertida, la cosa digital cada vegada esborra més la distància, si més no en pantalla, entre allò real i allò imaginat. Té la virtut d'explotar un humor sorneguer i que, si bé els dolents són molt dolents, els bons no són prou bons com per fer venir ois, tot i que demostren una innocència arquetípica que, hores d'ara, només resulta acceptable pel sector animalista. I, ja us ho ben dic, si a mi m'entra en Peter a l'hort, aquell vespre sopo pastís de conill i no em dic McGregor.

divendres, 20 de març del 2020

Xiang ri kui de Zhang Yang

d'aquí

Xiang ri kui (Sunflower). Xina, 205. 129 minuts. Direcció i Guió de Zhang Yang. Música Lin Hai. Fotografia Lin Liang-Zhong. Amb Joan Chen, Sun Haiying, Zifeng Liu, Ge gao, Wang Hai Di, Zhang Fan, Li Bin, Jing Liang, Hong Yihao.

El pintor Gengnian torna a casa, amb la seva dona, Xiuqing, i fill Xiangyang, del camp de treball on ha estat confinat durant sis anys en plena Revolució cultural xinesa. Les tortures del camp l'impedeixen continuar pintant i projecta en el seu fill la frustració que sent fent-lo agafar el relleu. El nen, acostumat a viure en el carrer amb les altres criatures, s'hi oposarà tant si com si, encara que, finalment, potser és que aquest era el seu destí.

Catalogació: a part dels dos actors principals, Joan Chen (L'últim emperador) i Sun Haiying (Kings War), que sempre val la pena veure'ls, també paga la pena comprovar que la canalla, d'arreu, sempre juga al mateix, que les panoràmiques en el temps sempre resulten interessants -i més si hi ha una revolució cultural entremig-, i que el director, que hi posa força experiència personal en aquest film, té la delicadesa d'adjudicar la melancolia dels temps passats vinculada al personatge que envelleix, fent que sigui un sentiment acceptable, però no l'únic possible.

dimarts, 7 de gener del 2020

Qinghong de Wang Xiaoshuai

d'aquí
Qinghong (Shanghai Dreams). Xina, 2005. 120 minuts. Direcció i guió de Wang Xiaoshuai. Música de Zhang Wu. Fotografia Wu di. Amb Gao yanyan, Li Bin, Yao Anluian, Wang xueyang, Yang Tang, Eric Qin.

Als anys 60 del segle XX, la por a una invasió per part de la URSS va fer que el govern Xinès creés el que es va anomenar "Tercer Front", unes zones amb indústries estratègiques, a les zones interiors del país, i que van créixer a base de migracions internes provinents de ciutats com Shanghai o Beiging, entre altres. Als 80's, els fills d'aquells migrants, en aquest cas a la ciutat de Guiyang, a la província de Guizhov, se senten identificats en un territori on els seus pares encara fan la diferència entre "local" i "de ciutat" en un intent d'evitar que no hi hagi barreja per tal de no tallar els ponts del retorn.

Wang Xiaoswhai, en una entrevista que li va fer Tony Rayns a l'abril del 2005, la pel·lícula és premi del jurat de Cannes 2005, explica que Quing és el verd i Hong el roig i que el verd és símbol de la ingenuïtat, bondat voluntat de supervivència personificats en la protagonista. La pel·lícula es basa en la seva pròpia experiència i va tenir moltes dificultats per rodar-la per les sospites de la ciutat i el handicap que, com a autor, va tenir per exportar els seus treballs fora de la Xina, fins i tot, durant un temps presentava els seus treballs amb el nom de Wu Ming (sense nom).

Catalogació: Vaig acabar l'any amb el somni d'en Kurosawa, començo amb uns somnis de Xiaoshuai, dels seus pares i de tota una generació de la Xina de la Revolució Cultural. Un Pa negre amb arròs, te i música de Bonney M. Interessant per comprendre, una mica més, aquest gegant que és la Xina i una feina difícil, per prohibida en el seu moment, que és explicar la societat xinesa des de les històries individuals.



dilluns, 30 de desembre del 2019

Yume d'Akira Kurosawa

d'aquí

Yume (Somnis). Japó, 1990. 120 minuts. Direcció i guió d'Akira Kurosawa. Música de Sinichirô Ikebe. Fotografia Takao Saito. Amb Martin Scorsese i Chishu Ryu entre altres.

Catalogació: s'acaba el 2019 i encetem el Vint-vint. No sé pas si heu aconseguit els vostres somnis, si n'hi ha de frustrats, o que fan mal, si es mesclen amb la realitat, si somniàveu en un món millor, si somnieu en un món millor o si només somnieu en una torre amb piscina. Quan era joveneta somniava dues coses: que era invisible i que podia saber el que pensaven les persones. Ara, sembla que la menopausa m'ha donat la invisibilitat ^^, el que pensen les persones ja costa més de saber i, potser, la trista realitat, és que em faria força basarda saber-ho. Sigui el que sigui, si són els somnis de Kurosawa, i no pas els meus, sempre paga la pena fer-hi una ullada.

Feliç Vint-vint!

diumenge, 8 de desembre del 2019

Yi ge mo sheng nu ren de lai xin de Xu Jinglei

d'aquí

Yi ge mo sheng nu ren de lai xin (Carta d'una dona desconeguda). Xina, 2004. 90 minuts. Direcció: Xu Jinglei. Guió: Xu Jinglei, sobre la novel·la d'Stefan Zweig Carta d'una desconeguda. Amb Jiang Wen, Xu Jinglei, Huang Jue, Su Xiaoming, Jiao Huang, Lin Yuan, Enran Ma, Sun Feihu.

Catalogació: escrita, dirigida i protagonitzada per una dona, una de les quatre actrius Dan de la Xina, les quatre actrius principals, aquesta pel·lícula va guanyar la Concha de Plata de San Sebastian a la direcció el 2004. No és una obra mestra però és una bona pel·lícula per veure.

dilluns, 7 d’octubre del 2019

Sanma no Ají d'en Yasujirô Ozu


- Si haguéssim guanyat la guerra a Nova york les noies d'ulls blaus durien perruques negres i tocarien el shamisen.
- Doncs, sort que no vam guanyar la guerra.

Sanma no Aji (El gust del sake). Japó, 1962. 112 minuts. Direcció: Yasujirô Ozu. Guió de Kogo Noda i Yasujirô Ozu. Amb el seu actor icona: Chishu Ryu i alguns grans secundaris.

Catalogació: aquesta pel·lícula, l'última de n'Ozu abans de morir, també consta en el llibre de les 1001 pel·lícules, i és que dubto que no hi hagi alguna pel·lícula d'aquest director que no mereixi ser-hi. Va ser la seva segona pel·lícula en color i hi podem trobar tot Ozu: després de la guerra, un pare vidu que té una filla casadora. "La conciencia del padre y de la hija de que se quedará solo sirve de contrapeso al amor que sienten el uno por el otro y crea en ellos un dilema, banal por su universalidad cotidiana, pero muy significante para los individuos implicados." I és que les grans històries no son grans per originals, sinó per universals. Comparteix pàgina, al 1001 ..., amb Vivre sa vie de Jean-Luc Godard i s'encara, a la pàgina 391, amb Lolita d'Stanley Kubrick. Pas mal.