Quatre de "xinus" ...

... sense cap xinès. Perquè la primera, Ohayô (Bon dia), és del director japonès Yasujirô Ozu, un dels pares i dels més influents directors de cinema japonès.

Ozu va ser un director al qui li agradava més el silenci que no pas la paraula i en aquesta peça costumista podem veure els embolics que pot provocar el silenci. Embolics molt domèstics, és clar, en un món postguerra mundial i en un país perdedor i que s'adapta a l'aculturació del vencedor. Després de tantes i tantes morts, els infants i els adolescents inicien la seva dictadura, en aquest cas per un televisor, arreu pel que sigui. Diuen que és una pel·lícula "simpática y diferente", però, com sempre, llegida per capes, podem trobar-hi or.

Ohayô de Yasuhiro Ozu. Japó, 1959. 94 minuts. Guió: Yasuhiro Ozu i Kôgo Noda.

Encara al Japó, el maestro per excel·lència, Akira Kurosawa, va estrenar Kagemusha, L'ombra del guerrer, produïda per George Lucas i Francis Ford Coppola. El tema és, segurament, un clàssic, entrar a la vida i miracles d'un període històric amb l'excusa d'un doble del governant, un lladre insignificant, i les seves desventures. Això sempre et permet "mirar de fora estant", per tot allò que cal aprendre i al que no s'està acostumat i que per a ells és corrent, natural, i, és clar, criticar, treure'n les grandeses i les misèries.

Kagemusha d'Akira Kurosawa. Japó, 1980. 180 minuts. Guió d'Akira Kurosawa i Masato Ide.

No puc evitar-ho, tot allò oriental em fascina, però la dramatització japonesa, la seva capacitat de síntesi, em deixa estabornida.

I fent un salt, a poques hores d'avió, a Corea del Sud, dues d'en Park Chan-wook, un director que té uns dies menys que jo i que, per tant, malgrat la distància geogràfica i cultural, de ben segur que hi puc trobar trets comuns, llenguatges similars. Autor, entre altres, de la trilogia de la venjança, l'última peça d'aquest paquet és la primera que he vist, Chinjeolhan geumjassi o, com s'ha conegut aquí, Sympathy for Lady Vengeance. Una dona, empresonada per un crim que no ha comès, duu a terme la seva venjança quan surt de la presó. La visió descarnada de com són tractades les dones en aquesta àrea de món, no gaire diferent, cal dir-ho, de la resta, resulta una molèstia constant. Et recorda, contínuament, els missatges rebuts: no surtis sola de nit, t'acompanyo a casa que és fosc, ves com et vesteixes, malfia't dels homes ... I, sempre, amb la credibilitat social a zero. Ella es venja en el tipus, però, el regust és massa amargant.

Chinjeolhan geumjassi de Park Chan-wook. Corea del Sud, 2005. 112 minuts. Guió de Park Chan-wook i Jeong Seo-Gyeong.

La pel·lícula "bona" de la trilogia de la venjança de Park Chan-wook és Oldeuboi, transcripció fonètica d'Oldboy  basada en el còmic Nobuaki Minegishi. Resulta hipnòtica, i a vegades cal que facis allò que cal fer en certes pel·lícules: relaxar-se i deixar-se anar, sobretot quan surt d'un còmic, que és tot un altre llenguatge i quan l'has de veure en versió original subtitulada en francès, que és l'únic exemplar que vaig aconseguir. Encara no he trobat la primera de la trilogia, tot i que em diuen que és la més fluixa, però un no tindrà una trilogia de dos a la prestatgeria, oi?

L'aval? Fàcil, va guanyar el gran premi del jurat del Festival Internacional de Canes de 2004 presidit per Quentin Tarantino.

Oldeuboi de Park Chan-wook. Corea del Sud, 2003. 120 minuts. Guió de Park Chan-wook, Hwang jo-yoon, Im Joon-hyung

I ara que miro enrere, no n'hi ha cap de xinesa, però ja se sap com som els europeus, quan veiem uns ulls oblics sempre veiem un "xinu", serà potser perquè ells diuen que els tenim rodons com les vaques. Allò de què mig món se'n fot de l'altre mig.