Es pon el sol (XXII). Comença alguna cosa

La Sió torna al funeral amb l'esperança de trobar el seu ex-cunyat. En Joan li ha de donar moltes explicacions, la policia només ha aconseguit que es fes més preguntes i l'única persona que, de moment, sembla poder donar-li respostes és, justament, l'ex-marit de la seva germana.

Les dependències de la funerària estan buides i la recepcionista l'informa que ja fa mitja hora que tothom ha marxat. Es dirigeix cap on té el seu Panda aparcat i se'n torna a Barcelona. Quan arriba a casa comprova els missatges del contestador: dues amigues que li expressen el seu condol i un d'en Tomàs, el seu ex, que l'avisa del dia de la seva tornada -d'aquí a quinze dies-, i a veure si es veuen.

La Sió no pot evitar mig somriure pensant que en Tomàs no pot prescindir de veure-la, com si res de mal hagués passat entre ells, com si fossin dos bons camarades. Al cap i a la fi, ets l'única família que tinc!, sempre li repeteix ell. Tant com el necessita ara!

Cap missatge dels pares, així, doncs, torna a telefonar a l'agència de viatges. Es fa pesada però només aconsegueix que provin de convèncer-la que fan tots els possibles per contactar-hi. Després es dutxa, es posa uns texans, vambes, una samarreta i, agafant una poma -en dos dies pràcticament no ha menjat res-, seu al sofà mentre cerca el número del mòbil del seu ex-cunyat. Pensa que ja és estrany que tot siguin ex al seu voltant.

Marca el número i s'hi posa gairebé de seguida, es nota que esta conduint, fent-se l'home amb el seu BMW i el mòbil a l'orella. No podria anar amb un sense mans com tothom?

En Joan li explica que la Maria Rosa havia fet testament, ja feia uns quants anys, quan amb en Joan van començar a tenir alguna propietat. Li ho havia deixat tot al seu home, sense pensar aleshores que acabarien descasats. Amb la separació es va dir que l'havia de modificar però no va tenir temps de fer-ho, per tant, ara, en Joan, que ho sabia per ella mateixa, es veu com a possessor del total dels béns de la Maria Rosa.

Li diu a la Sió que cal que es trobin l'endemà, a cal notari, i li'n dona l'adreça: a les deu del matí procediran a l'apertura del testament de la seva germana. La Sió no en vol saber res d'aquestes coses, li fa una angúnia espantosa, però en Joan hi insisteix, la necessita com a testimoni i únic familiar directe perquè, com li diu: ja en saps res dels teus pares, nena? Quan s'empassa la ràbia pel nena, queden d'acord i s'acomiaden fins l'endemà.

La Sió es queda immòbil un moment, reflexiona amb la poma a mig mossegar i, de sobte, agafa el bolc de notes del costat del telèfon i un bolígraf i comença a fer una llista.

- Mort accidental? - Ella s'ho ha cregut, però pensa en que la policia no li ha semblat prou convençuda, no han tancat el cas. - Què hi feien al funeral, doncs?

Qui podia voler matar la Maria Rosa? Resulta absurd, s'ho miri per on s'ho miri. Tanmateix, tard o d'hora s'ho haurà de plantejar. Millor serà que es convenci que ha estat un accident, sinó no dormirà tranquil·la la resta de la seva vida.

- Anar al lloc precís dels fets. - Això la repugna un a mica, però posada a jugar als detectius, ja no ve d'un pam.

- Fer la mateixa ruta que solia fer ella. - Mai se sap, la seva mare sempre li diu que és especialista en veure coses estranyes en els llocs més normals del món. Doncs potser ha arribat l'hora de posar en pràctica el seu famós sisè sentit.

- Parlar amb els veïns. - Se n'adona que necessita saber més coses de la mena de vida que duia la seva germana, ara veu que gairebé no la coneixia. Es telefonaven de tant en tant i dinaven plegades amb els pares per Nadal, però mai havien estat amigues, eren molt diferents i juntes no se sentien gaire còmodes, tot i que sentien afecte l'una per l'altra, era més una qüestió d'acceptar-se pel vincle de sang que no pas per cap afinitat de caràcter.

Rellegeix la llista, afirma un parell de vegades convencent-se de què allò és el més important que té per fer els propers dies. S'estira al sofà, encén el televisor i s'adorm immediatament, esgotada.