Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 14 de febrer del 2017

Es pon el sol (XX). Me'n vaig

La Natàlia està a la seva habitació fent la maleta. Ha de marxar, fugir de tot allò. Sent la claustrofòbia que l'envaeix, que comença a odiar a tothom qui l'envolta i no ho vol. No desitja cap mal a ningú, sap que marxant deixa el regust de la fugida però, allà lluny l'esperen. Un nou país, un nou idioma, una nova vida i, sobretot, en Philippe amb els seus cabells rossos sempre embullats, tothora somrient. Natalià li diu, amb l'accent a l'última a, i la fa riure. Fan falta poques coses per fer-la riure, ho ha fet tan poques vegades en la seva vida!

S'obre la porta i entra en Pep. La Natàlia veu com li cau la fatalitat al damunt, l'últim que desitja, ara, és una escena. El que encara és el seu home sembla a punt de desmaiar-se. Pàl·lid i tremolós avança fins a la butaca del costat del llit i s'asseu. La mira i unes llàgrimes, manses com ell, li corren galtes avall.

La Natàlia voldria fondre's. Això no ho pot suportar. L'omple d'enuig veure aquell home, alt com un Sant Pau, amb tan poc coratge.

- No te'n pots anar, Natàlia. Ara no pots deixar-me.

- Per què no? Jo me'n vull anar, ja ho saps que ...

No acaba la frase, és del tot innecessari.

- Sí, ja ho sé que t'esperen, però ara et necessito, et necessitem aquí.

Remarca el necessitem, cal que la Natàlia visualitzi la seva mare i els seus fills perquè vegi com els pot afectar la seva fugida. Ella acaba de tancar una maleta, fa un gest afirmatiu per a ella mateixa.

- Demà, després del funeral me'n vaig. Ja he comprat el bitllet per Internet. Sortiré en el vol de la una.

Se'l mira desafiant. En Pep rumia si mai l'hi havia vist aquesta expressió en tots els anys de matrimoni.

- I ens deixaràs així? A mi, a la teva mare? Després del que va passar abans d'ahir?

Abans d'ahir! Sembla un somni però ha passat un dia i mig en una mena de fantasia, com  si veiés una d'aquelles pel·lícules en blanc i negre que no ha entès mai. Veié la Maria Rosa estirada a terra, amb un cop al cap i, de sobte, se n'adonà que, com ella, d'altres persones s'ho estaven mirant. La seva mare plorava en silenci, en Joan, l'ex de la Maria Rosa, estava impassible, en Pep -pobre Pep!- feia cara de babau, amb els ulls esbatanats i a punt de posar-se a plorar i, aquella noia -qui devia ser?-, anava bruta i espellifada, però la roba era bona -s'hi va fixar-, i taral·lejava una cançó, molt fluixet, i semblava ben bé com si s'hagués begut l'enteniment. Va marxar amb en Joan, la noia estranya, devia ser la famosa secretària esgarria-matrimonis de qui tant havia parlat la Maria Rosa. Què hi feia tothom allí? I la Maria Rosa? Què havien de fer? En Joan va agafar la noia trastocada per les espatlles i se la va endur, sense dir res i ella, va agafar igualment la seva mare, prengué la mà d'en Pep i se'ls endugué a casa.

De sobte li cau al damunt tot l'abatiment del dia i tota la realitat que li caldrà viure a casa, i de la que estava fugint. Amb un gest llença la maleta a terra i s'asseu a la vora del llit.

- Tens raó, Josep, no me'n puc anar, encara.

Ell sospira alleugerit, només li diu Josep i no Pep, quan parla molt seriosament. Ara se sent una mica més segur de sí mateix, no ha sabut anar mai sol i també, pensa, tindrà temps, tindrà una oportunitat.

- Però sàpigues que d'aquí a un mes me'n vaig. Ni un dia més. Quan hagi passat tota possible investigació, quan sàpiga que tot està en ordre me n'aniré. Queda clar? I ara, si et plau, ves-te'n, he de fer una trucada i vull estar sola.

La Natàlia li gira l'esquena donant la conversa per acabada. Ara ja no queda res més per a dir. En Pep, amb el cap cot, marxa sense fer soroll. El seu matrimoni és mort? I ara, què?

1 comentari:

ràpid, que el món s'acaba!