Tant li fot CIX

Mira-t'ho com vulguis però el problema de la llibertat sempre està en els límits. El plaer sempre porta la pena.

Per si encara queda algú: Bon Nadal! 

Dersu Uzala d'Akira Kurosawa

 

He crescut veient aquesta pel·lícula i la meva reacció ha anat variant amb els anys. L'obra està aquí, el temps passa i qui canvia és qui mira i, per això, troba una obra nova cada vegada. D'ella n'extrec amor, però més que amor a la natura m'agrada que m'ajudi a pensar en com podem viure d'acord amb allò que ens envolta, en comptes d'anar-hi en contra permanentment. Modificar l'entorn és natural, ho fem els humans, ho fan els castors, ho fan els elefants ... el que no s'entén massa és aquesta dèria autodestructiva que ens empeny. I l'amor, que ens porta la vida i la mort, també. Quan era joveneta vaig plorar molt, sobretot al final, després em vaig indignar i, aquesta vegada, he sabut que hi ha coses que ens posen tristos i que no podem evitar, que només ens queda una opció: no rendir-se mai.

Dersu Uzala . Unió Soviètica, 1975. 141 minuts. Direcció: Akira Kurosawa. Guió: Akira Kurosawa i Yuri Nagibin sobre la novel·la de Vladimir Arseniev. Coproducció: URSS-Japó

Catalogació: imprescindible. I començo a estar una mica mosca amb Schneider.

Si vols saber coses com sinopsi et al, només cal seguir els hipervincles.

Akibiyorí de Yasujirô Ozu

 

Tres amics d'un difunt conxorxen per casar la vídua i la filla. Reconec que m'ha xocat veure senyors que, en una societat absolutament patriarcal, es fiquen en temes domèstics fins a nivell safareig. El control ha de ser total i, al final, potser no se'n surten ben bé del tot, malgrat l'ombra que plana al damunt de la vida de les dones.

Akibiyorí (Otoño tardío). Japó, 1960. Direcció: Yasujirô Ozu. Guió: Kogo Noda i Yasujirô Ozu, basat en una novel·la de Ton Satomi.

Catalogació: No hi ha pel·lícules de n'Ozu que no calgui mirar. Em sap greu que surti tan poc Chishu Ryu, perquè en sóc fan, però no passa res.

Otona no miru ehon de Yasujirô Ozu

 

1932, blanc i negre, cinema mut amb cartells en japonès i sense subtítols. La veritat és que no cal, la història s'explica sola, al Japó, a principis del segle XX i a Catalunya a principis del segle XXI. Amb una actuació excepcional, el mestre aconsegueix un llenguatge universal, per això és un mestre.

Otona no miru ehon - Umarete wa mita keredo (He nacido pero ...) de Yasujirô Ozu. Japó, 1932. 90'

Catalogació: encara que l'Steven Jay Schneider no la situa en el seu 1001 películas ... jo hi posaria aquesta peça que destaca per la seva simplicitat, l'actuació i la capacitat de transmetre emocions.