He crescut veient aquesta pel·lícula i la meva reacció ha anat variant amb els anys. L'obra està aquí, el temps passa i qui canvia és qui mira i, per això, troba una obra nova cada vegada. D'ella n'extrec amor, però més que amor a la natura m'agrada que m'ajudi a pensar en com podem viure d'acord amb allò que ens envolta, en comptes d'anar-hi en contra permanentment. Modificar l'entorn és natural, ho fem els humans, ho fan els castors, ho fan els elefants ... el que no s'entén massa és aquesta dèria autodestructiva que ens empeny. I l'amor, que ens porta la vida i la mort, també. Quan era joveneta vaig plorar molt, sobretot al final, després em vaig indignar i, aquesta vegada, he sabut que hi ha coses que ens posen tristos i que no podem evitar, que només ens queda una opció: no rendir-se mai.
Dersu Uzala . Unió Soviètica, 1975. 141 minuts. Direcció: Akira Kurosawa. Guió: Akira Kurosawa i Yuri Nagibin sobre la novel·la de Vladimir Arseniev. Coproducció: URSS-Japó
Catalogació: imprescindible. I començo a estar una mica mosca amb Schneider.
Si vols saber coses com sinopsi et al, només cal seguir els hipervincles.
Una de les meues pel·lícules preferides. I el llibre, també. Ho dius molt bé: viure en contra és un suïcidi.
ResponEliminaCoincidisc: imprescindible. El llibre --i en menor grau la pel·lícula, però també-- em va marcar...
ResponElimina