Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 22 de març de 2023

El monstre

Va ser en aquell temps, quan em dedicava a escriure -no a publicar-, que vaig viure terroritzada. Imaginar un personatge no és crear una persona però, en el moment definitiu que el trasllades al paper, veus com pren forma, com el baf es torna consistent, ple d'arestes i racons que desconeixies. Veus com l'ectoplasma sorgit de tots els forats del teu cos se solidifica, se li formen les parts del cos i, com un monstre de Frankenstein de pel·lícula de sèrie B, es contempla a si mateix, pren consciència de la seva existència i, finalment, et mira fixament, malèvola i, fent un salt cap a tu, et devora.

Deixar d'escriure és, sempre, una opció. Seguir llegint n'és una altra. El monstre ja ve tip de menjar-se a l'autor -a voltes el veus fent un rotet mal dissimulat-, i tu sempre pots tancar el llibre.

dijous, 16 de març de 2023

Diari de bord. Data estelar: 170323. Dia 1

Ja hi tornem a ser. Ara ja feia massa temps que el vèiem voltar per aquí. De bon humor, no cal dir, però no era ben bé allò al que estàvem acostumats.

Demà agafa un vol cap a Gaziantep, al Kurdistan turc, a la zona del terratrèmol, per anar a "donar un cop de mà".

- On pararàs?

- Havia d'anar a casa d'un que conec, però ja no hi ha casa. Ja ho veuré quan hi sigui. D'aquí un parell de mesos torno, em penso.

- Prova de dir-nos alguna cosa entremig.

- A veure si trobo Internet.

- D'acord. Fes bondat.

Sí, ho sé, fa molt antic dir "fes bondat" a un que se'n va a una zona de terratrèmol a ajudar. Però "fer bondat" no només vol dir ser bona gent, vol dir: ves amb compte, cuida't, prova de fer-me patir menys, ves que sóc ta mare i tot aquest tipus de coses, no?

divendres, 3 de març de 2023

Desbarrant per Quaresma

Amb això de l'Internet llegeixo un suposat "meme" ocurrent: "no ens hauríem de preguntar quin món deixem als nostres fills, si no quins fills deixem al nostre món". I de sobte, en cascada, se m'apareixen generació rere generació d'humans, tots uns autèntics fills de la gran barjaula excepte, és clar, ai mare!, aquests pobrets d'ara, que han nascut sense ser demanats -a mi tampoc em va preguntar res ningú-, i que patiran les conseqüències de no poder assolir la "terra-paradís" promesa.

Rumiant-hi, que això d'avui va de rumiar, penso en com les imatges consumides en la infantesa, que són substrat de la nostra cultura i que ens pertoquen per generació, ens condicionen tot allò que fem i l'estructura en què llegim el nostre entorn. Allò que sempre dic de què no em preocupa tant el que penso, sinó el perquè ho penso.

I aleshores em pregunto en com el llenguatge que fem servir és del tot absurd, com abstrusses les motivacions, de la metafísica, vaja. Parlem de la Terra com si algun dia hagués estat perfecta -per a ves a saber què o qui-, i uns humans malvats -i probablement carnívors, lletjos i als que no els agraden els animals de companyia, perquè ara toca això-, l'haguessin destruïda. Al darrera, probablement, sempre tenim la imatge d'un Paradís Terrenal extret de qualsevol "Biblia en imagenes para los niños" i que tenen orígens ben definits en l'evangelisme nordamericà.

No sé què passarà demà, molts dels que avui es preocupen estaran -estarem?- morts i, com deia la meva àvia: el món s'acaba ... cada dia per algú. Jo, per si de cas, me'n vaig a fer bacallà amb mel, que és divendres i Quaresma, o sigui que, en el meu imaginari, malgrat que sigui atea, toca dejuni. Perquè així em van criar.

Estem ben fets uns gossos de (la senyora de) Pavlov!

dimecres, 8 de febrer de 2023

Tant li fot CXXXVI

 Viure surfejant línies paral·leles.


(A l'estil dels desplaçaments de l'Elijah Baley, però sense tanta traça)

dimarts, 3 de gener de 2023

El monstre de Santa Helena d'Albert Sánchez Piñol

 


"Què s'esdevindria si reníssim en una mateixa habitació l'Amor, la Cultura i el Poder? Crec, Diari Meu, que tot va començar perquè un dia em vaig formular aquesta pregunta, d'altra banda tan frívola i banal.

El Poder: mai un home ha estat reclòs en una presó més segura, més llunyana i més inexpugnable que Napoleó Bonaparte. Tothom sap què li va passar: que el món, fart de les seves ambicions infinites i destrosses inacabables, va decidir tractar-lo com el que és, un geni del Mal. I la llàntia que van dissenyar per tancar-lo i retenir-lo es diu Santa Helena."

Sánchez Piñol, Albert. El monstre de Santa Helena. Barcelona, 2022. La campana

A La pell freda, hi teníem una illa, uns monstres i dos personatges que es contraposaven, que escenificaven la lluita entre el Bé i el Mal. A la fi, són els monstres els que resten aliens a aquesta lluita merament humana. Aquí tornem a tenir l'illa i l'encarnació del Mal, del Poder, del Mal i el Poder que sotmeten la Cultura, que violen l'Amor i el monstre, que sorgint de la faula aterra enmig de la batalla entre aquests personatges. Un detall que m'ha agradat: les rates, que posen un fons de paroxisme, d'incomoditat continuada.

Catalogació: no em puc treure la sensació de què l'autor ha escrit aquest llibre "perquè pot", com un producte adequat al temps modern, o potser sóc jo que m'he tornat massa exigent i em comença a molestar que les coses m'entrin massa fàcils. Ves a saber.

diumenge, 1 de gener de 2023

Tant li fot CXXXIV

Les tradicions vindrien a ser supersticions ennoblides, oi? Ei, però a mi ja m'està bé, eh!

Bon any nou!