Tant li fot CXLIII

Mapa de Cresques a Google

M'agraden els mapes, reals o imaginaris, exactes o aproximats. Abans de moure'm m'agrada estudiar el camí i el destí dibuixat en unes línies sobre paper.

Perquè sóc utòpica em cal ser pragmàtica.

Tant li fot CXLII

No necessito creure'm superior per deixar de sentir-me inferior.

Avui, Diada Nacional, és d'aquells dies que porto regular. En aquest nostre país ser independentista i no ser nacionalista és portar, sempre, una pedra a la sabata. Però també està bé sentir-se incòmoda, sempre. Per si de cas. Bona Diada.

El capital en la era del Antropoceno de Kohei Saito

 

"¿Estás tomando alguna medida contra el calentamiento global? ¿Has comprado bolsas ecológicas para reducir el uso de las de plástico? ¿Llevas siempre una cantimplora para evitar comprar bebidas en envases PET? ¿Has cambiado tu viejo coche por uno híbrido?

Te lo diré claramente: solo con esa clase de conductas bienintencionadas no llegarás a nada; es más, podrían ser hasta contraproducentes.

¿Por qué? Porque creyèndonos que estamos adoptando medidas contra el cambio climático, no daremos el paso definitiva para actuar con mucha más audacia, que es lo que realmente se necesita. A través de ciertas "conductas de consumo", que funcionan como "indulgencias", que nos ahorran los remordimientos de conciencia y nos permiten vivir tranquilos dando la espalda a los problemas reales, caemos fácilmente en la trampa del ecoblanqueo (greenwashing) que practican los dueños del capital."

Kohei Saito. El capital en la era del Antropoceno. Barcelona, 2022. Ed. Sinequanon.

Parlem de Karl Marx? Parlem-ne seriosament? I com Karl Marx pot ser la solució al problema del canvi climàtic? Però, quin Karl Marx? El d'El capital? El que va servir d'excusa per allò que va passar a l'altra banda del teló d'acer? O parlem d'un Karl Marx madur, més llegit, més despert, més conscient. 

Catalogació: un filòsof japonès ens explica el comunisme marxista, que no el leninista. I això sempre resulta interessant, més si ha estat una economista qui me l'ha recomanat.

Oylem Goylem. Il mondo è scemo" de Moni Ovadia

 

"Sono Simcha Rabinowicz, venditore d'ombre.

A chi vendo le mie ombre?

A gente che la persa.

Un'omra si perde per troppa luce, per troppa oscurità ...

Per troppo vizio o troppa virtú.

Va da sé che la maggior parte dei miei clienti appartiene alla categoria dei viziosi: per questo sono piú interesanti.·

Ovadia, Moni. Oylem Goylem. Il mondo è scemo. Torino, 2005. Giulio Einaudi editore

Il mondo è scemo, el món és estúpid. No havia llegit encara res en italià, sempre hem tingut bones traduccions per aquí, però aquesta peça, vídeo de l'espectacle teatral i musical, amb la seva transcripció en llibre m'hi ha obligat. Entre una cosa i l'altra gairebé no m'ha calgut diccionari, excepte els trossos en Ídix, o yiddish, de les cançons que aquí si que no n'he caçat ninguna, però ves què hi farem! 

El particular sentit de l'humor d'un poble que ha viscut la Diàspora, la Shoà (Holocaust), el racisme i la consciència constant de la diferència, és una mica el fil conductor d'aquest espectacle amable i una mica tòpic per la posta en escena, -és allò que tenim tots a l'imaginari de jueus al gueto-, que et commou i t'instal·la en la tristesa, perquè la roda sempre gira.

Catalogació: interessant, pel personatge de Moni Ovadia, un referent cultural italià de primer ordre del que en diu la Viquipèdia:

"S'identifica com a jueu i agnòstic. La seva primera visita a Israel va tenir lloc l'any 1966. El seu tocat característic no és una kipá . La seva distintiva gorra de llana té semblances estretes amb les que porten els marroquins, una semblança que sovint ha fet que els àrabs al carrer el saludin com un d'ells. Té, diu, una mica del factor de comoditat de la manta d'en Linus . El 2013, va trencar amb la Comunitat Jueva de Milà, a la qual es va unir per respecte als seus pares, després de queixar-se que s'havia convertit en una oficina de propaganda per a Israel, i en protesta pel que ell va anomenar intents d'"israelianitzar" el judaisme. Ovadia és molt crític amb Israel i amb els dobles estàndards utilitzats pels Estats Units per sancionar les violacions dels drets humans en altres llocs, però mai contra Israel."

I sí, com bé diu el títol: Il mondo è scemo, el món és estúpid.

Tant li fot CXLI

No hauria de ser tant difícil comprendre que, en això de la crisi climàtica, del que es tracta és de deixar de ser paràsits i tornar a ser simbionts.

Silenci, perill!

 

Bip-bip-bip-bip-bip-bip …

La Rosa Maria allargà la mà cap a la tauleta de nit palpant a veure si encertava el despertador. Malgrat que el gest era l'habitual, avui el bip-bip li estava provocant un bolet atòmic a les neurones.

Clarament s'havia passat amb el tequila la nit anterior. Solia passar-li quan s'avorria en una festa i aquesta d'ahir, el comiat de soltera de la Laureta en un karaoke, superava tots els estàndards de l'avorriment, pel que en caure-li al davant l'ampolla de José Cuervo, esmerçà tots els seus esforços en què l'elixir no es mogués d'aquella àrea.

Bip-bip-bip-bip-bip-bip ...

Aconseguí pitjar el botó i, sense solució de continuïtat va córrer al lavabo, tot entrebancant-se amb el llençol, segura de no poder controlar l'onada de vòmit. Després de treure el fetge per la boca, asseguda a terra, abraçada al vàter i amb el llençol entortolligat en una cama, tancà el ulls uns instants, respirant feblement, esperant que no es repetís la basca que, com era d'esperar, va tornar i la va obligar a tornar a abocar-se a la tassa traient fel amargant i baves. Cinc minuts després, ja una mica menys desesperada, va començar la tasca d'endreçar el desastre, provar de beure aigua sense morir, dutxar-se i donar-se una aparença més o menys civilitzada.

Malgrat l'excepcionalitat i amb unes ulleres de sol, aconseguí sortir al carrer amb un aspecte acceptable per anar a la feina. El somriure postís que sempre l'acompanyava era un automatisme excel·lent per passar desapercebuda amb la veïna, el fruiter, la fornera i algunes mares i àvies d'alumnes de la classe. Tothom coincidia en què aquella “senyoreta” de l'escola bressol Escarabat Bumbum era una noia bonica i afable que els transportava a un món perfecte de foams publicitaris creats per vendre pisos, amb arbres, passejos, parelles amb nens i avis amb gossets simpàtics, d'altres, els més joves, en saludar-la es veien transportat a algun anunci hipster de cervesa, de colors mostassa i turquesa, músics de carrer feliços tocant ukeleles i xilofons, sol ponent que afegeix reflexos i vida al barri sense problemes de càries, atenent els metres quadrats de dents sense cap màcula.

Per dins, la Rosa Maria se sentia com un viver de cucs que havia vist una vegada en una botiga d'estris de pesca a Montgat. Seguia somrient d'esma i maleint els ossos de qui va pensar que fer un comiat de soltera en dijous era una bona idea.

Va fer via fins a la porta de l'escola. A la façana, un escarabat rinoceront, somrient amb una boca del tot inversemblant i uns ulls amb pestanyes, la mirava. L'havien pintat d'aquella manera que, fossis on fossis, el coi de bèstia inventada et mirava amb un suposat somriure simpàtic infantil que, a la Rosa Maria li causava terror.

Algunes mares, pocs pares i més àvies i avis la saludaven en deixar les criatures, ella passà cap a dins, acaronant els caparrons d'alguns dels alumnes en un gest d'afecte totalment automàtic. Una nena, amb una veu especialment aguda, li ensenyava alguna cosa mentre li explicava ves a saber què. Ella assentí somrient, amb un gest de comprensió i unes paraules “oh!”, “sí?”, “què bé!” que la treien del compromís i seguí endins. L'àvia de la nena li deia: “veus com t'estima la senyoreta? Au, va, fes bondat i entra cap a classe.”

A la sala de mestres deixà la bossa penjada a la cadira i es posà la bata. La resta de companyes, encara eren tot dones, ja estaven rebent les criatures de dos i tres anys a la porta. La Rosa Maria es va dirigir a la classe de les marietes per anar posant ordre als infants que anaven arribant. “Pengeu la bossa de l'esmorzar!”, “poseu-vos la bata!”, “vine, Berta, que t'ajudo a cordar-te”, “Pol, què tens pipí?, espera't Berta, que acompanyo el Pol a fer pipí.” El matí ja havia començat i ella, amb el pilot automàtic, va anar fent les tasques de cada dia, malgrat la nàusea i el mal a les temples.

L'hora del pati! Visca! El crit l'havia fet el seu cervell malaurat. Van acompanyar les nenes i els nens cap a fora el pati de sorra, era important que els infants sabessin que, sota les tones i quilòmetres d'asfalt existia una cosa que es deia sorra, encara que els pares es queixessin que els arribaven els fills arrebossats i que havien de rentar massa. Pales, galledes, una de les companyes feia guàrdia al costat del tobogan en forma d'escarabat, per ajudar a baixar les criatures que el feien servir.

Nens i nenes s'havien anat agrupant segons les seves preferències, d'altres vagarejaven sols, sempre sota l'atenta vigilància de les auxiliars que jugaven amb ells a la rotllana, a pilota, mocaven ara a l'un, miraven atentament el cop d'una altra ... La Rosa Maria va seure una estona al graó que duia a la classe, al seu costat dues nenes pintaven amb llapis de colors de ceres dures damunt uns papers, una mica més enllà tres xicotets, en Marc, en Jordi i en Pau, seien a la gatzoneta empaitant alguna bestiola mentre, al seu costat, els bessons Ona i Lluc feien un pastís de terra amb aigua d'una cantimplora que havien dut.

El sol l'escalfava lleument, tot anava com cal i es va abaltir uns minuts, irremeiablement.

L'Ona i el Lluc van cridar el Marc, en Jordi i en Pau:

• Veniu, que juguem a fer panellets!

En Marc, en Jordi i en Pau hi van anar, duien un Oryctes nasicornis agafat pels èlitres i el van afegir a la “massa” de terra i aigua. La fi de l'escarabat va ser ràpida, segons el còmput humà, no sabem si ho va ser segons el còmput coleòpter. Els van sortir uns quants panellets amb trossets d'escarabat. L'Ona i en Lluc i el Marc van agafar-ne uns quants per ensenyar-los a la senyoreta Rosa Maria mentre en Jordi i en Pau havien trobat el joc de fuster i els acompanyaven l'un amb el martell i l'altre amb la maça. La Maria i la Lisbet, que havien deixat de pintar, s'estaven mirant la Rosa Maria que dormia amb el cap enrere i la boca badada.

Les set criatures envoltaven la Rosa Maria, en silenci, la Lisbet va prendre un dels llapis i li va ficar en un dels forats del nas, en Pau, que era el més gros i forçut de la classe, va creure que era necessari fer-lo entrar amb un cop de la maça del joc de fusta. Alhora l'Ona i el Lluc havien trobat pertinent fer-li tastar un panellet de terra i escarabat pel que n'hi van ficar un parell a la boca. Tot això, en un interval de no més de quatre segons. La Rosa Maria va notar un cop punyent al front, va voler aixecar-se però alguna cosa l'impedia de respirar, tossint, sense veure-hi, es va aixecar, ensopegà i es desplomà damunt el cantell del graó.

Les criatures, després d'un moment d'estupefacció, van començar a plorar i cridar. Les altres auxiliars van córrer a veure què havia passat. La Rosa Maria, amb un llapis de cera de color turquesa en un dels badius del nas, terra a la boca i un èlitre que li sortia com una petita ploma, va fer un parell de ruflets, va bellugar braços i cames espasmòdicament i es va quedar quieta, molt quieta. Corredisses, ambulància, policies, jutges, pares, mares, avis, mainaderes, psicòlegs, periodistes ... Van ser notícia al TN Comarques i breu al TN Migdia, la direcció del centre havia demanat que no se'n fes gaire ressò, per “respecte a les famílies” o l'equivalent a “encara em tancaran el negoci.”

Quanta terra necessita una persona d'en Lev Tolstoi

 

"La germana gran va arribar al poble procedent de la ciutat per fer una visita a la germana petita. La gran estava casada amb un comerciant de la ciutat, i la petita amb un mugic del poble. Les germanes xerraven mentre prenien el te. La gran va començar a fanfarronejar cantant les excel·lències de la vida a la ciutat: quina casa més confortable i polida que tenia, que guapos que feia anar els seus nens, quines menges i begudes que tenien a taula, quin plaer passejar en carruatge o a peu i anar al teatre."

Tolstoi, Lev. Quanta terra necessita una persona. Selecció i traducció de Marta Nin. Barcelona, 2022. Comanegra.

Si sabeu la resposta a aquesta pregunta, ja teniu la clau de l'existència.

Catalogació: recull de contes del sempre imprescindible Lev Tolstoi.

L'amo de l'univers

La butaca era prou confortable per jeure mig estirat amb les cames eixarrancades. Des de dalt veia el seu cos, obès i pelut, nu i exposat. El barnús havia quedat sota d'ell i només se'n veien les mànigues.

Feu un glop de la copa de conyac que escalfava amb la mà dreta. Als seus peus, agenollada, la cambrera amb el seu penis a la boca intentava provocar-li l'orgasme el més ràpid possible. En realitat no era una cambrera, era una puta vestida de cambrera, com ho havia demanat. La noia massa jove per ser experta començava a fer ois.

Se sentí una mica ofès, només una mica. Ell mateix reconeixia que cap dona que no fos prostituïda es posaria aquell membre tou i pelut a la boca. Tanmateix, el seu orgull de mascle, el seu orgull de membre de l'elit dels que dirigien el destí de milions de persones a Europa, l'obligà a escridassar-la.

• Tu, meuca! - rugí mentre avançava el cap i projectava la mandíbula, igual que en les negociacions més dures amb els PIGS-, posa-hi més entusiasme, puta!

La prostituta, que probablement tenia l'edat justa per no estar cometent un delicte i que amb l'ensurt havia caigut de cul, reprengué la posició de genollons davant la tossa d'aquell animal. Es tornà a posar el membre a la boca i començà, de nou, el vaivé per aconseguir quelcom semblant a una erecció. Una companya li havia aconsellat posar el dit al cul del client: “així no poden evitar escorre's”, però ella s'havia fet una manicura preciosa, amb unes ungles llarguíssimes i estava clar que aquesta opció ja no la podia contemplar. El penis, pelut i flàccid, dins la seva boca començava a regirar-li l'estómac. Sense voler li va venir al cap la imatge d'uns àcars en la base dels pèls que havia vist en un reportatge a la TV i notà l'arcada que pujava. La va provar de controlar.

L'amo de l'univers, mentre aquella meuca esquifida provava de fer-li una mamada mitjanament decent, mirà cap a una de les finestres de la suite que ocupava a càrrec del contribuent. Algú de la neteja havia deixat una finestra entreoberta i l'aire, carregat de pluja, havia obert el batent. Començava a tronar i això el va distreure. Va fer un gruny d'enuig, ningú no feia res bé en aquest país.

Instintivament va fer el gest d'aixecar-se per tancar la finestra al mateix moment que un llamp i un tro somovien l'edifici. El gest, que agafà la puta per sorpresa provocà que li mossegués la polla, ell feu un crit, la basca que li pujava per l'esòfag a la prostituta la va fer vomitar els musclos amb patates del dinar al pubis del client.

La noia, mig marejada, amb prou feines s'hi veia, estossegant, amb les fosses nassals plenes de vòmit, la gorja de pèls del client, provant de marxar a les palpentes d'aquella habitació mentre el tipus, udolant de fàstic i ràbia, li ventava guitzes on la podia encertar.

Entretant es va sentir un “trrrrr” d'uns èlitres bategant. La Leptinotarsa decemlineata aliena al sidral que s'havia muntat en aquell espai on havia anat a parar amb un cop de vent de la tempesta, es trobà encabit en un lloc, humit i càlid, que es tancà al seu voltant provocant-li la mort.

L'amo de l'univers boquejà, alguna cosa s'havia posat a la seva tràquea, mogué els braços aletejant com un enorme i ridícul ocell. La cara, i els ulls esbatanats, caigut a la butaca amb les cames eixarrancades, talment com a l'inici. Aquesta va ser la imatge que el cos de policia més discret del país, atenent la personalitat del cadàver, va perpetrar en les fotografies de l'expedient de mort accidental.

Espill d'en Jaume Roig

 

"Si Déu m'ajuda, entonaré el meu Espill i la meva norma i per abreujar deixaré de banda la meva infantesa. 

La meva fadrinesa i joventut les vaig passar amb mals, en servitud, desheretat, foragitat de casa, caminant camps a través. Els meus millors vint anys de vida van seer plens de prou suors, perills, esforços, ferides i nafres, i vaig començar tant bon punt mort el meu bon pare.

Encara que ell amb ma mare hi va viure poc temps, mai no els vaig veure menjar junts ni celebrar festes, mai no els vaig veure tampoc riure. Pel seu mal viure o per la mala sort que va tenir, però certament de manera injusta, per alguns mals que no declaro perquè es tracta de ma mare, mon pare de jove va patir tisi i al final va morir boig."

Roig, Jaume. Espill. Barcelona, 2023. Cal Carré. Traducció i postfaci d'Antònia Carré.

Només hi ha dues dones bones al món: l'esposa de l'autor (que no del protagonista), Isabel Pellicer i la Mare de Déu.

Catalogació: em sobta una mica l'avís sobre la misogínia de l'autor i la poca correcció política del llibre, atenent que és una obra de sàtira del segle XV, elaborada a l'ús de l'època. Probablement sigui necessària pel fet que estem parlant de fragments traduïts i que es probable que el lector no estigui al cas de la literatura medieval. Tanmateix, fa temps que tinc la mosca al nas amb tants avisos, tanta qualificació per edats, tanta explicació a l'hora d'afrontar un llibre, tanta correcció política. D'altra banda potser també cal agrair l'editorial per la divulgació del mateix. Ja se sap, res és del tot blanc o negre.

Vocacional

de la Wiki

En James Ferdinand Knight, Jamie per la seva mare, “tu”, “cosa” o “imbècil” per la resta de la població, hagués volgut tenir amics que li fessin broma i li diguessin JFK, però en James Ferdinand Knight no tenia amics.

• Jamie! Ja tornes a estar a la parra? - li va preguntar la seva mare mentre li llençava un bric de llet al cap des de l'altra banda de la motor-home on vivien.

No va ser a temps d'esquivar-lo i l'obre-fàcil li va fer un petit trau a la templa d'on va rajar una gota de sang. No va mirar cap al volum de roba d'abric on vivia permanentment la seva mare, damunt del llit. Va fugir corrents, posant-se les botes mentre gairebé queia pels dos graons damunt la neu. Va haver d'acabar de lligar-se els pantalons, la camisa, l'anorac, tot a fora, a -30ºC, que era la temperatura normal que hi feia a Steele Creek, prop de Fairbanks, Alaska, a l'hivern. I va sortir corrents i ensopegant en la neu cap a la feina, al bar del poble, on feia d'escarràs fregant plats i vàters, a vegades amb el mateix drap i en ordre aleatori.

Abans va passar pel caixer automàtic de la plaça per actualitzar la llibreta. Poc a poc, veia com els seus estalvis, si bé minsos, anaven creixent i l'acostaven al seu somni: marxar d'aquell cau per anar cap al sud i fer realitat la seva vocació.

Va desar la llibreta curosament a la butxaca de l'anorac i va tornar a ficar els dits, gairebé congelats, dins la manyopla, s'ajustà els cordills de la caputxa i enfilà cap a Joe's, amb els seus quatre clients habituals menjant mongetes amb cansalada i bevent whisky sense parar. El metà en l'aire dens del bar superava el CO2 de les cigarretes, però tampoc és que ho notés gaire, el seu tracte intestinal estava perfectament adaptat a l'ambient.

En entrar per la porta del darrere va trobar en Henry, l'amo, que havia comprat el Joe's en un rampell d'optimisme i que no es va veure en cor de canviar-li el nom, en la seva primera renúncia que el va dur a llanguir en aquest racó de món.

• Ja ets aquí? -remugà de mala bava.

En James Ferdinand Knight, al que els amics, si n'hagués tingut, li haguessin dit JFK fent-li broma, assentí amb el cap i, en un moviment ràpid, s'esmunyí cap dins del vestidor, pudent i gelat, per treure's la roba i posar-se el davantal llardós. Començava la seva jornada laboral. Va agafar l'escombra i anà cap el local. En aquella hora del matí gairebé no hi havia clients, en Henry ho aprofitava per obrir llaunes de mongetes i abocar-les en una cassola, mentre fregia cansalada amb la cigarreta sempre a la boca, li agradava veure quant li durava la cendra sense caure-li on fos. En Henry li havia explicat la teoria de com, en un bar, sempre hi havia d'haver un tall de cansalada a la planxa fent-se perquè l'olor atrauria la clientela. En James Ferdinand Knight pensava que potser en un clima més càlid i amb més població potser sí que era una bona teoria, però això era Steele Creck i estaven a -30ºC.

Va escoltar com un tràiler aparcava fora. Va sonar el dring de la porta i una ombra es va retallar la llinda. Era alt i gros, com la majoria d'homes de per aquí, però no era d'aquí. Un pèl-roig barbut, d'edat indefinida i amb veu de tro va entrar i va saludar alegrement. Era evident que era foraster, aquí ningú saludava alegrement.

• Iep, l'amo! Tinc gana, doneu menjar?

I en Henry, com si per fi algú li permetés fer el paper que s'havia atorgat en comprar el Joe's de manera excessivament optimista, va sortir de la cuina posant-se el drap al muscle i somrient.

• Bon dia, mestre! I tant! Sou al lloc indicat.

Podríem dir que era el lloc indicat, potser perquè no n'hi havia cap més de lloc. El foraster va seure a la barra i en Henry, sense preguntar, li va posar un got al davant i l'ampolla de whisky, després va desaparèixer rere la cortina cap a la cuina per abocar mongetes i cansalada en un plat que havia netejat en James Ferdinand Knight, no sabem si abans o després de netejar el WC.

El pèl-roig va fer moure les barres amb entusiasme, ja és ben cert que el greix de porc ho millora tot. En un tres i no res va tenir enllestit el plat i va començar amb el pastís de poma que en Henry li havia posat al seu davant, sense ni demanar-li si en volia, amb un núvol de nata, o de crema d'afaitar que mai se sap.

Mentrestant, en James Ferdinand Knight romancejava, amb l'escombra al voltant d'aquell home que se li afigurava portava la seva salvació. Després d'un rot i un altre whisky d'un glop, l'home va demanar el compte. En James Ferdinand Knight va córrer al magatzem, es va treure el davantal llardós i va córrer a l'aparcament mentre es posava l'anorac.

No va haver d'esperar gaire que el pèl-roig ja sortia cordant-se la cremallera de la seva armilla de buata i s'adreçava al camió.

• Senyor, que em podria dur? -va dir en James Ferdinand Knight, amb els ulls carregats d'esperança.

El barbut pèl-roig se'l va mirar dubtós.

• I on creus que vaig?

• No ho sé, on sigui m'està bé si és lluny d'aquí.

• Baixo cap a Utah, en tens prou?

• I tant! És perfecte!

• Doncs puja!

Un cop dalt del camió el pèl-roig es va presentar.

• Noi, em dic Frank, digues-me Frankie, ens queda molt camí per endavant.

• Jo em dic JFK.

El somriure de satisfacció d'en James Ferdinand Knight en veure la cara d'admiració d'en Frankie va fer que a la vida d'en -ara ja- JFK hi brillés el sol més radiant. Les gairebé 50 hores que els quedaven de ruta, li van semblar un ritus iniciàtic per a la seva nova existència.

Van anar per la carretera sense gairebé parar. En Frankie era un home loquaç i ara feliç de tenir companyia, pel que va pagar els àpats i els motels de la ruta. En JFK reia i ho admirava tot com un infant que acaba de sortir al món. Totes les anècdotes d'en Frankie li van semblar genials i li ho va dir, i els paisatges eren espectaculars, el món li somreia, gran, enorme, meravellós i en moviment.

Van creuar el Yukon, la Colúmbia Britànica, Alberta, Montana, Idaho i, tot just entrar a Utah, a Eden, un poblet de només 600 habitants, en Frankie va tenir un infart, assegut a l'enèsima barra de bar mentre endrapava mongetes i cansalada. En JFK es va quedar sol a Eden, encara que tampoc es va sentir especialment trist. Al cap i a la fi, en Frankie no era parent seu i ell ja havia arribat prou lluny com per sentir-se feliç. Una ambulància s'havia endut en Frankie a Salt Lake City i ell ho aprofità per remenar la cabina del camió i quedar-se tot el que hi va trobar de valor, abans ja li havia regirat les butxaques mentre esperava l'ambulància. La caixa del camió no la va obrir, no sabia que transportava en Frankie, però tampoc volia embolics amb l'asseguradora que, de ben segur, apareixeria a cercar la mercaderia.

Amb uns quants centenars de dòlars, un anell de casat i un telèfon mòbil gairebé nou, en JFK va tornar al bar d'Eden. L'Eden's bar s'hauria pogut dir Joe's, o Harry's, o Frankie's, o Eddie's o el que volguessis, tots amb la barra d'acer inoxidable que netejava un home d'edat indefinida amb una baieta grisosa, o amb una noia massa pintada que mastegava xiclet. Els tamborets dels anys cinquanta que havien conegut millors èpoques i unes taules i cadires de fòrmica imitació fusta.

L'Eden's el portava un Joe, o Harry, o Frankie, o Eddie, tampoc era que l'importés gaire. Li va demanar feina amb l'excusa que en Frankie li n'havia promès en arribar a Utah i s'havia quedat penjat a causa de l'infart. Al final, el que ell volia era un sostre gratuït, pel que el jaç que li va oferir el propietari, a l'habitació de les escombres, li va semblar el paradís.

En JFK només s'havia de llevar abans de les 9 del matí, escombrar i fregar i netejar la barra, els gots i el vàter i, tot això, ja ho sabia fer, fins i tot amb un sol drap. Després podia vagarejar pel poble fins l'hora de tancar, perquè l'Eden's, ara ja enfilant cap a la primavera, no tenia gaire clientela. Es notava el canvi de latitud i les pistes de Powder Mountain ja romanien tancades.

Matava l'estona coneixent l'entorn, que era d'una natura exuberant, amb muntanyes on, a l'hivern, s'hi esquiava. Era el país, o el paradís, dels mormons li van dir i en JFK no sabia massa ben bé que eren els mormons, li sonava a religió estranya, però d'on ell venia l'única religió possible era no rebre massa cops. El que sí que veia en les seves passejades era que les dones es trobaven cada tarda a l'església, en grup, i li arribava el so de cançons i murmuris de resos.

Finalment es va decidir, era l'hora de fer realitat el seu somni, la seva veritable vocació. Es va aixecar del banc de la plaça, va sentir un crec en trepitjar una larva de Dynastes grantii, però no en va fer gaire cabal. A la botiga d'abastaments del poble també hi venien roba, era imprescindible que canviés el seu vell anorac i els pantalons, que de no ser rentats, ja caminaven sols. Va sortir de la botiga amb un somriure de satisfacció, amb roba nova se sentia mudat, malgrat que els cabells, llargs i ronyosos, no acompanyaven gaire el conjunt, i que pudia més que una guilla, ell tampoc n'era conscient.

Era l'hora de les dones a l'església i s'hi va adreçar. Va entrar amb precaució al temple. Les dones estaven feinejant amunt i avall, semblava que preparaven alguna festa perquè preparaven unes taules llargues plenes de menjar. En JFK es va plantar enmig de la sala i va cridar:

• Dones! Mireu!

Es va obrir la gavardina, a sota anava conill, amb els camals dels texans retallats i lligats maldestrament amb un cordill que havia arrencat d'un sac d'arròs que ara s'escampava pel magatzem de l'Eden's. Va sentir que es reivindicava, que triomfava, somreia d'orella a orella, feliç, realitzat. Les dones, passat els primers segons d'estupor van fer un crit a l'hora. En JFK vivia en una món bombollejant, de bombolles de colors que esclataven al seu entorn, molt semblant a una borratxera, per això no se'n va adonar com les dones se li van tirar al damunt, algunes amb posts de fusta que es feien servir per fer els bancs del convit, i que, en menys de cinc minuts el van deixar ensangonat i en coma.

A l'hospital de beneficència de Salt Lake City hi tenien una sala dels que ja no es despertarien mai més. Als peus del llit d'un d'ells, les infermeres li deien “el president”, hi posava les sigles JFK. El respirador artificial feia el seu soroll regular. Ara ja només calia que la natura fes el seu camí, en forma d'apagada de llum, o d'ensopegada de la infermera, perquè tot acabés tenint algun sentit.

Tant li fot CXL

Sempre que llegeixo reculls de crítica literària, i ho faig, i m'agrada, tinc la sensació de fer alguna cosa que no està prou bé, com si estigués treballant en una plataforma petrolífera amb cotilla i mirinyac.

L'últim paquicefalosaure i el meteorit

de la Wiki

La paquicefalosaure, a partir d'ara Paqui, s'estava entretenint rosegant un escarbat Darwinylus marcosi, tot i que encara faltaven milions d'anys perquè en diguessin així, el regustet del pol·len que transportava li proporcionava un petit plaer afegit.

Va aixecar el musell al cel per mirar aquell sol nou que feia dies que havia aparegut i es remogué, inquieta, amb el dubte de si s'havia d'esverar o no. Els fenòmens naturals solien ser habituals, el perill formava part de la seva existència i el seu petit cervell no solia anar més enllà del pas següent.

La Paqui veïna se li va apropar, van fregar-se les closques, de costat. No era una lluita en aquest cas, va ser un frec suau, de reconeixement.

• Hi ha molta llum.

• Si, hi ha un llum nou.

• Fa bonic tanta llum tot el dia.

• Si, fa festa, trobo.

La Paqui veïna s'allunyà unes passes, remenant en unes fulles i ensumant i bufant a l'hora. Els “hum” i “hem”, “frrrfrrrfrr” i “rrrrrrrr” amb què s'havien comunicat ara eren sons de gaudi, “crecs” i “cracs” i “bfffffrrrr” de la cerca del menjar.

La Paqui era prou gran com per moure's amb una certa precaució, tot i que la quitxalla, acabada de sortir de l'ou, se la passaven provant d'esquivar la cua d'aquesta mare de quatre metres. Va fer un parell de passes de ballarina per apropar-se a unes fulles tendres de pi, però va tornar a mirar al cel.

El nou sol semblava més gran, més brillant. Va fer el gest d'ensumar, el mateix que feia per saber si el Tiranosaure voltava a prop, però aquesta vegada provant d'ensumar aquest sol estrany i nou.

• De què fas olor? - digué en gruny alt, però per a si mateixa.

• No ho sabràs. - digué una veu.

Va fer un bot enrere. Els petits van fugir esporuguits a la desbandada. La Paqui va sacsejar el cap, una mica atordida. El pes de la closca de 25 cm de gruix i l'estrès provocat per allò que havia escoltat gairebé la fan caure de cua. Amb precaució, mirant de gairell el nou sol, s'hi va dirigir de nou.

• Ets tu qui parla? Qui ets?

• Sí, sóc jo. Sóc una pedra de l'espai que s'ha encès en entrar a l'atmosfera.

La Paqui no acabava d'entendre gairebé res del que li deia aquell sol nou, però la curiositat era més forta que la precaució.

• I què hi vens a fer aquí?

• Vinc a morir, impactaré en la superfície del planeta i, considerant la meva grandària i les lleis de la física, és molt probable que avui sigui el teu últim dia.

• Què vols dir? Què em mataràs?

• A tu i a uns quants milers de milions més, sense cap mena de dubte.

• Em cauràs al damunt i m'aixafaràs?

• I ara! La meva trajectòria em porta a Chicxulub, lluny d'aquí, però la meva massa, en topar amb el planeta provocarà tsunamis gegants, terratrèmols, núvols de gas i residus que acabaran amb tots vosaltres.

• Però, per què? És que ens vols mal?

• No, jo no vull mal a res ni ningú, sóc un cos natural de l'espai exterior a hipervelocitat, ineludible, no podràs fugir.

• Ni tan sols ens vols per menjar?

• Jo no menjo, ja t'ho he dit, sóc una pedra, les pedres no mengem però també podem matar. I ara prepara't, estic a punt d'impactar.

La llum es va fer més gran. De moment la Paqui no va sentir res. Chicxulub queia lluny d'on ella vivia, al nord del continent, però el silenci ominós es va anar estenent mentre s'estenia la tremolor del terra i la foscor.

• Fill de putaaaaaaaaa!

I la Paqui va caure en una esquerda que s'havia obert a terra.

Sanditon de Jane Austen

 

"No feia encara una setmana que la intuïció de Miss Diana Parker l'havia previnguda que l'aire de mar li seria probablement fatal i vet-la aquí a Sanditon, amb la intenció de fer-hi una estada més o menys llarga i sense recordar-se'n gens ni mica, de les seves prevencions. A la Charlotte li resultava impossible no sospitar un cert grau de fantasia en estats de salut tan extraordinaris. Emmalaltiments i guaricions tan fora del comú semblaven més el fruit de la diversió d'esperits ociosos i inquiets que no pas dolència i alleujament reals."

Austen, Jane. Sanditon. Barcelona, 2023. Cal Carré.

Vaig a a llibreria a cercar un llibre que havia encomanat i, al costat de la caixa -digues-los beneits als editors- hi ha la capseta de llibres de petit format que ara estan de moda. Evidentment caic en la temptació. Aquest inici de novel·la, escapçat per la mort de l'autora, té tots els elements per haver-nos fet viatjar en una història deliciosa 100% Austen. Malauradament això no va poder ser.

D'altra banda, res a veure amb la sèrie que se n'ha fet -i que sembla que es continua fent- exprement la moda Austen d'una manera força desvergonyida. Què hi farem!

Catalogació: era un "falti" que havia de tenir. 

La revolución de la proximidad d'en Carlos Moreno

 

"En cuanto científico procedente del mundo de las matemáticas, la informática, los sistemas artificiales y la robótica, apasionado por la etnometodología y las ciencias de la complejidad, estimulado por influencias transversales y multidisciplinares, me he interesado por la ciudad y he abordado, en particular, la cuestión de la resiliencia y de las ciudades en peligro, natural o tecnológico, que tienen la particularidad de estar sometidas a amenazas aleatorias, por lo que las crisis deben anticiparse.

[...]

El siglo de las ciudades es al mismo tiempo el siglo de la ubicuidad. El mundo urbano, básicamente productor de riqueza, se ha convertido en un tremendo productor - consumidor de datos en tiempo real. Sin embargo, la hiperconectividad tecnológica puede transformar a los hombres en zombis, en geeks desconectados socialmente. La idea de la hiperproximidad tiene un enorme reto que asumir: reconstruir los lazos sociales en los barrios para vivir en las ciudades a escala humana empleando la tecnología como una herramienta para recuperar el vínculo social."

Moreno, Carlos. La revolución de la proximidad. De la "ciudad mundo" a la "ciudad de los quince minutos". Madrid, 2023. Alianza Editorial.

Carlos Moreno, director científic i cofundador de la càtedra "Entrepreneurship, Territory, Innovation" en l'IAE de Paris - Universitat Panthéon Sorbonne i assessor de l'alcaldessa de Paris Anne Hidalgo, és el teòric del canvi en les ciutats per fer front reptes com el canvi climàtic i que veiem en l'organització C-40, la xarxa global d'alcaldes de les principals ciutats del món units en acció per fer-ne front o l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible.

Per qüestions laborals vaig haver de treballar amb el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal del meu poble. En aquell moment, la meva visió era la del constructor que prova de maximitzar el benefici davant una llei municipal, tot i que hi havia massa preguntes que em feia off the record i que em quedaven sense resposta. Amb els anys vaig fer el pas a la política local i vaig poder treballar al costat de l'arquitecte redactor d'un d'aquests famosos POUM. Aleshores vaig anar veient com les meves preguntes, des de l'altre bàndol, tenien resposta. Un arquitecte d'aquest estil és un sociòleg, entre altres. És algú que influeix directament sobre el com viurem, quant costarà el nostre habitatge, com ens desplacem, on anirem a comprar, on ens curaran, en quant de temps, com passarem el nostre lleure, quin paisatge ens envoltarà ... La dualitat blanc o negre de la constructora es va convertir en l'icosaedre de la cosa pública, complex, moltes vegades dur, però sempre més brillant.

Per això, potser, m'ha quedat el defecte de llegir sobre urbanisme, entre altres. Curiosament, les conclusions que n'extreu Carlos Moreno de com ha de ser la ciutat ideal, si més no a nivell social, no deixa de ser el Poble-Sec abans de l'aparició del 600, un veïnat, en tota l'accepció de la paraula. I això em provoca més preguntes que respostes. Sento com si la meva vida fos una cavalcada infinita saltant de pregunta en pregunta a la recerca d'una resposta inexistent.

Catalogació: per a mi, i emfasitzo, per a mi, llegir sobre geografia humana, urbanisme, demografia, és especialment interessant. Per això el poso al prestatge dels "vicis privats".

Alfabets. Assaigs de literatura d'en Claudio Magris

 

"Per als grecs, un riu, l'Ocèan, abraçava i contenia el món. Per a mi, el riu que envolta la Terra és el Ganges, amb el gran curs del qual comencen Els misteris de la jungla negra de Salgari, el primer llibre que vaig llegir i, per tant, el que estava destinat per sempre a ser, en certa manera, el Llibre, la trobada amb la paraula que conté la realitat i alhora la inventa. A dir veritat, vaig començar a llegir-ne la segona part, quan en Tremal Naik, obligat a servir el thugs per alliberar l'estimada Ada, fa veure que entra al servei dels anglesos amb el nom de Saranguy; feia poc que jo havia fet sis anys i acabava d'aprendre a llegir, i la primera part me l'havia llegit la meva tia maria, un trosset cada dia, quan jo encara no sabia desxifrar l'alfabet."

Magris, Claudio. Alfabets. Assaigs de literatura. Barcelona, 2010. Edicions de 1984. Traducció d'Anna Casassas.

És clar, si enceto un llibre amb una magdalena proustiana en versió Salgari sé que ja no el deixaré, perquè Saranguy, i l'obra completa de Salgari, també forma part de l'imaginari de la meva primera infantesa, regal del pare, i em garanteix que aquest llibre d'assaig sobre literatura em parlarà en un registre que comprenc. El que sí que sé és que el llibre trigaré a llegir-lo. Llegir assaig no és el mateix que llegir un relat i, amb Magris, em passa que m'aturo en un paràgraf, cerco el llibre del que parla, vaig i vinc, entro i surto i, finalment, quan ja no em queda cap més pàgina, em sento trista i frustrada, i provo de connectar el llibre al Wi-Fi a veure si hi ha actualitzacions ... D'ençà que em vaig trobar a mi mateixa intentant ampliar una fotografia d'un llibre amb dos dits ja sé que he perdut el senderi amb la digitalització.

Catalogació: necessari si t'interessa la literatura, o la democràcia, o la realitat social, o Europa, o ...

Précis des guerres de César de Napoléon Bonaparte

 

"1836. quinze ans après la mort de Napoléon 1er (5 mai 1821) paraît chez un éditeur parisien de renom, Charles Gosselin, un petit volume intitulé Précis des guerres de César par Napoléon, écrit par M. Marchand, à l'île de Sainte-Hélène, sous la dictée de l'Empereur suivi de plusiurs fragments inédits. 1836: depuis treize ans la légende napoléonienne peut se nourrir de l'immense succès de librairie de Las Cases (le Mémorial de Sainte-Hélène s'est vendu à plus de 800.000 exemplaires à partir de 1823). 1836, cette année-là précisément, la sixième du règne de Louis-Philippe (1830-1848), Lois-Napoléon Bonaparte, le futur Napoléon III, obtient de s'exiler aux États-Unis à l'issue de sa tentative de soulèvement à Strasbourg et les complices de ce pronunciamiento bonapartiste sont bientôt acquittés sous les appleudissements. Le souvenir de Napoléon 1er est si fort parmi les "patriotes" hostiles à la monarchie de Juillet que la prudence a commandé cette indulgence des juges à l'égard du neveu. C'est donc dans un contexte troublé, un contexte de mémoire vive, qu'est imprimé le texte dicté par l'empereur au valet de chambre qui l'avait suivi à Sainte-Hélène et qui, jusqu'à sa mort, lui est demeuré fidèle."

Bonaparte, Napoléon. Précis des guerres de Cesar. París, 2017. Ed-. Chronos.

De ben segur que Napoléon no passarà a la història com un gran comentarista, ni com un gran escriptor, de fet tampoc li fa cap falta perquè, entre altres coses, bones o dolentes, ell ja hi és a la Història, fet i fet, ell és Història en majúscules. En aquest llibre hi ha moments "cunyats" del tot fascinants, que no m'hagués volgut perdre mai.

Catalogació: una biblioteca que tingui autoestima ha de comptar amb aquest llibret. Altrament, es perd l'ocasió d'épater les invités à la maison.

Tant li fot CXXXIX

 Ens hauria de quedar clar que dir de fer la revolució no és fer-la.

Tant li fot CXXXVIII

El futur és aquell lloc on nosaltres no hi serem i que mai s'assembla a res que hàgim imaginat.

Ves que no sigui aquesta certesa la font de tanta frustració i mala jeia que gastem.

Tant li fot CXXXVII

A voltes escolto com persones de classe acomodada pontifiquen contra les accions que es duen a terme a les ciutats per mitigar els efectes del canvi climàtic, demostrat i demostrable, i em recorden la famosa frase: "Qu'ils mangent de la brioche", falsament atribuïda a Maria Antonieta. Perquè, fer demagògia des del privilegi del sofà i l'aire condicionat, del jardinet privat i la piscina, també en sabria jo. Tot i que, potser haurien de reflexionar que el clima no sol fer distincions entre ambdós bàndols de la Diagonal i, en aquest afer, a pobres i desesperats ens hi trobarem tots.

Diari de bord. Data estelar: 280323. Dia 12

 - Ei pares, em podeu venir a buscar al Prat demà a les ...

- Sí, estàs bé?

- Guai. Pseee, estic bé, però porto ja 6 dies amb diarrea, tinc algun virus (no crec que sigui còlera XD), jo crec que giardiasis o alguna cosa així. I estic una mica dèbil per a ser d'utilitat aquí, així que he decidit tornar.

Sospir. Llegeixo que la giardiasis és un paràsit que agafen molt al nord de l'estat de Nova York, també anomenada la febre del castor. Vaja, que se n'ha anat al Kurdistan a agafar una malaltia americana? Amb aquest xiquet sempre aprenc coses, ves.

Diari de bord. Data estelar: 250323. Dia 9

Xat familiar. 

- Ei pares, demà passat marxo d'Adiyaman cap a Hatay.

El pare: Molt bé fill, ves informant.

- De moment tot b x aqi, no se exactament q mespera alla pero hi vaig amb un turc q va a colaborar amb algun grup, dema li preguntare millor amb el traductor, algo de cascos vermells (blancs?) si no ho vaig entendre malament. Es veu q a Hatay esta mes destruit q aqi.

La mare: es parla molt de què hi ha còlera. Ves amb compte.

- Cony xD. Jo porto dos dies malalt amb cagarrines, pero avui ja em trobo millor.

La mare: ts. Procura.

- No se q puc procurar

El germà: No beguis aigua dels bassals XD

La mare: Ja ho sé, però jo sóc ta mare i només tinc frases convencionals i una espardenya. Així pateixo menys.

- Intento no beure dels bassals, pero son tant temptadors a vegades.

El monstre

Va ser en aquell temps, quan em dedicava a escriure -no a publicar-, que vaig viure terroritzada. Imaginar un personatge no és crear una persona però, en el moment definitiu que el trasllades al paper, veus com pren forma, com el baf es torna consistent, ple d'arestes i racons que desconeixies. Veus com l'ectoplasma sorgit de tots els forats del teu cos se solidifica, se li formen les parts del cos i, com un monstre de Frankenstein de pel·lícula de sèrie B, es contempla a si mateix, pren consciència de la seva existència i, finalment, et mira fixament, malèvola i, fent un salt cap a tu, et devora.

Deixar d'escriure és, sempre, una opció. Seguir llegint n'és una altra. El monstre ja ve tip de menjar-se a l'autor -a voltes el veus fent un rotet mal dissimulat-, i tu sempre pots tancar el llibre.

Diari de bord. Data estelar: 170323. Dia 1

Ja hi tornem a ser. Ara ja feia massa temps que el vèiem voltar per aquí. De bon humor, no cal dir, però no era ben bé allò al que estàvem acostumats.

Demà agafa un vol cap a Gaziantep, al Kurdistan turc, a la zona del terratrèmol, per anar a "donar un cop de mà".

- On pararàs?

- Havia d'anar a casa d'un que conec, però ja no hi ha casa. Ja ho veuré quan hi sigui. D'aquí un parell de mesos torno, em penso.

- Prova de dir-nos alguna cosa entremig.

- A veure si trobo Internet.

- D'acord. Fes bondat.

Sí, ho sé, fa molt antic dir "fes bondat" a un que se'n va a una zona de terratrèmol a ajudar. Però "fer bondat" no només vol dir ser bona gent, vol dir: ves amb compte, cuida't, prova de fer-me patir menys, ves que sóc ta mare i tot aquest tipus de coses, no?

Desbarrant per Quaresma

Amb això de l'Internet llegeixo un suposat "meme" ocurrent: "no ens hauríem de preguntar quin món deixem als nostres fills, si no quins fills deixem al nostre món". I de sobte, en cascada, se m'apareixen generació rere generació d'humans, tots uns autèntics fills de la gran barjaula excepte, és clar, ai mare!, aquests pobrets d'ara, que han nascut sense ser demanats -a mi tampoc em va preguntar res ningú-, i que patiran les conseqüències de no poder assolir la "terra-paradís" promesa.

Rumiant-hi, que això d'avui va de rumiar, penso en com les imatges consumides en la infantesa, que són substrat de la nostra cultura i que ens pertoquen per generació, ens condicionen tot allò que fem i l'estructura en què llegim el nostre entorn. Allò que sempre dic de què no em preocupa tant el que penso, sinó el perquè ho penso.

I aleshores em pregunto en com el llenguatge que fem servir és del tot absurd, com abstrusses les motivacions, de la metafísica, vaja. Parlem de la Terra com si algun dia hagués estat perfecta -per a ves a saber què o qui-, i uns humans malvats -i probablement carnívors, lletjos i als que no els agraden els animals de companyia, perquè ara toca això-, l'haguessin destruïda. Al darrera, probablement, sempre tenim la imatge d'un Paradís Terrenal extret de qualsevol "Biblia en imagenes para los niños" i que tenen orígens ben definits en l'evangelisme nordamericà.

No sé què passarà demà, molts dels que avui es preocupen estaran -estarem?- morts i, com deia la meva àvia: el món s'acaba ... cada dia per algú. Jo, per si de cas, me'n vaig a fer bacallà amb mel, que és divendres i Quaresma, o sigui que, en el meu imaginari, malgrat que sigui atea, toca dejuni. Perquè així em van criar.

Estem ben fets uns gossos de (la senyora de) Pavlov!

Tant li fot CXXXVI

 Viure surfejant línies paral·leles.

(A l'estil dels desplaçaments de l'Elijah Baley, però sense tanta traça)

Tant li fot CXXXV

 Autoestima volumètricodependent.

El monstre de Santa Helena d'Albert Sánchez Piñol

 

"Què s'esdevindria si reníssim en una mateixa habitació l'Amor, la Cultura i el Poder? Crec, Diari Meu, que tot va començar perquè un dia em vaig formular aquesta pregunta, d'altra banda tan frívola i banal.

El Poder: mai un home ha estat reclòs en una presó més segura, més llunyana i més inexpugnable que Napoleó Bonaparte. Tothom sap què li va passar: que el món, fart de les seves ambicions infinites i destrosses inacabables, va decidir tractar-lo com el que és, un geni del Mal. I la llàntia que van dissenyar per tancar-lo i retenir-lo es diu Santa Helena."

Sánchez Piñol, Albert. El monstre de Santa Helena. Barcelona, 2022. La campana

A La pell freda, hi teníem una illa, uns monstres i dos personatges que es contraposaven, que escenificaven la lluita entre el Bé i el Mal. A la fi, són els monstres els que resten aliens a aquesta lluita merament humana. Aquí tornem a tenir l'illa i l'encarnació del Mal, del Poder, del Mal i el Poder que sotmeten la Cultura, que violen l'Amor i el monstre, que sorgint de la faula aterra enmig de la batalla entre aquests personatges. Un detall que m'ha agradat: les rates, que posen un fons de paroxisme, d'incomoditat continuada.

Catalogació: no em puc treure la sensació de què l'autor ha escrit aquest llibre "perquè pot", com un producte adequat al temps modern, o potser sóc jo que m'he tornat massa exigent i em comença a molestar que les coses m'entrin massa fàcils. Ves a saber.

Tant li fot CXXXIV

Les tradicions vindrien a ser supersticions ennoblides, oi? Ei, però a mi ja m'està bé, eh!

Bon any nou!