Silenci, perill!

 

Bip-bip-bip-bip-bip-bip …

La Rosa Maria allargà la mà cap a la tauleta de nit palpant a veure si encertava el despertador. Malgrat que el gest era l'habitual, avui el bip-bip li estava provocant un bolet atòmic a les neurones.

Clarament s'havia passat amb el tequila la nit anterior. Solia passar-li quan s'avorria en una festa i aquesta d'ahir, el comiat de soltera de la Laureta en un karaoke, superava tots els estàndards de l'avorriment, pel que en caure-li al davant l'ampolla de José Cuervo, esmerçà tots els seus esforços en què l'elixir no es mogués d'aquella àrea.

Bip-bip-bip-bip-bip-bip ...

Aconseguí pitjar el botó i, sense solució de continuïtat va córrer al lavabo, tot entrebancant-se amb el llençol, segura de no poder controlar l'onada de vòmit. Després de treure el fetge per la boca, asseguda a terra, abraçada al vàter i amb el llençol entortolligat en una cama, tancà el ulls uns instants, respirant feblement, esperant que no es repetís la basca que, com era d'esperar, va tornar i la va obligar a tornar a abocar-se a la tassa traient fel amargant i baves. Cinc minuts després, ja una mica menys desesperada, va començar la tasca d'endreçar el desastre, provar de beure aigua sense morir, dutxar-se i donar-se una aparença més o menys civilitzada.

Malgrat l'excepcionalitat i amb unes ulleres de sol, aconseguí sortir al carrer amb un aspecte acceptable per anar a la feina. El somriure postís que sempre l'acompanyava era un automatisme excel·lent per passar desapercebuda amb la veïna, el fruiter, la fornera i algunes mares i àvies d'alumnes de la classe. Tothom coincidia en què aquella “senyoreta” de l'escola bressol Escarabat Bumbum era una noia bonica i afable que els transportava a un món perfecte de foams publicitaris creats per vendre pisos, amb arbres, passejos, parelles amb nens i avis amb gossets simpàtics, d'altres, els més joves, en saludar-la es veien transportat a algun anunci hipster de cervesa, de colors mostassa i turquesa, músics de carrer feliços tocant ukeleles i xilofons, sol ponent que afegeix reflexos i vida al barri sense problemes de càries, atenent els metres quadrats de dents sense cap màcula.

Per dins, la Rosa Maria se sentia com un viver de cucs que havia vist una vegada en una botiga d'estris de pesca a Montgat. Seguia somrient d'esma i maleint els ossos de qui va pensar que fer un comiat de soltera en dijous era una bona idea.

Va fer via fins a la porta de l'escola. A la façana, un escarabat rinoceront, somrient amb una boca del tot inversemblant i uns ulls amb pestanyes, la mirava. L'havien pintat d'aquella manera que, fossis on fossis, el coi de bèstia inventada et mirava amb un suposat somriure simpàtic infantil que, a la Rosa Maria li causava terror.

Algunes mares, pocs pares i més àvies i avis la saludaven en deixar les criatures, ella passà cap a dins, acaronant els caparrons d'alguns dels alumnes en un gest d'afecte totalment automàtic. Una nena, amb una veu especialment aguda, li ensenyava alguna cosa mentre li explicava ves a saber què. Ella assentí somrient, amb un gest de comprensió i unes paraules “oh!”, “sí?”, “què bé!” que la treien del compromís i seguí endins. L'àvia de la nena li deia: “veus com t'estima la senyoreta? Au, va, fes bondat i entra cap a classe.”

A la sala de mestres deixà la bossa penjada a la cadira i es posà la bata. La resta de companyes, encara eren tot dones, ja estaven rebent les criatures de dos i tres anys a la porta. La Rosa Maria es va dirigir a la classe de les marietes per anar posant ordre als infants que anaven arribant. “Pengeu la bossa de l'esmorzar!”, “poseu-vos la bata!”, “vine, Berta, que t'ajudo a cordar-te”, “Pol, què tens pipí?, espera't Berta, que acompanyo el Pol a fer pipí.” El matí ja havia començat i ella, amb el pilot automàtic, va anar fent les tasques de cada dia, malgrat la nàusea i el mal a les temples.

L'hora del pati! Visca! El crit l'havia fet el seu cervell malaurat. Van acompanyar les nenes i els nens cap a fora el pati de sorra, era important que els infants sabessin que, sota les tones i quilòmetres d'asfalt existia una cosa que es deia sorra, encara que els pares es queixessin que els arribaven els fills arrebossats i que havien de rentar massa. Pales, galledes, una de les companyes feia guàrdia al costat del tobogan en forma d'escarabat, per ajudar a baixar les criatures que el feien servir.

Nens i nenes s'havien anat agrupant segons les seves preferències, d'altres vagarejaven sols, sempre sota l'atenta vigilància de les auxiliars que jugaven amb ells a la rotllana, a pilota, mocaven ara a l'un, miraven atentament el cop d'una altra ... La Rosa Maria va seure una estona al graó que duia a la classe, al seu costat dues nenes pintaven amb llapis de colors de ceres dures damunt uns papers, una mica més enllà tres xicotets, en Marc, en Jordi i en Pau, seien a la gatzoneta empaitant alguna bestiola mentre, al seu costat, els bessons Ona i Lluc feien un pastís de terra amb aigua d'una cantimplora que havien dut.

El sol l'escalfava lleument, tot anava com cal i es va abaltir uns minuts, irremeiablement.

L'Ona i el Lluc van cridar el Marc, en Jordi i en Pau:

• Veniu, que juguem a fer panellets!

En Marc, en Jordi i en Pau hi van anar, duien un Oryctes nasicornis agafat pels èlitres i el van afegir a la “massa” de terra i aigua. La fi de l'escarabat va ser ràpida, segons el còmput humà, no sabem si ho va ser segons el còmput coleòpter. Els van sortir uns quants panellets amb trossets d'escarabat. L'Ona i en Lluc i el Marc van agafar-ne uns quants per ensenyar-los a la senyoreta Rosa Maria mentre en Jordi i en Pau havien trobat el joc de fuster i els acompanyaven l'un amb el martell i l'altre amb la maça. La Maria i la Lisbet, que havien deixat de pintar, s'estaven mirant la Rosa Maria que dormia amb el cap enrere i la boca badada.

Les set criatures envoltaven la Rosa Maria, en silenci, la Lisbet va prendre un dels llapis i li va ficar en un dels forats del nas, en Pau, que era el més gros i forçut de la classe, va creure que era necessari fer-lo entrar amb un cop de la maça del joc de fusta. Alhora l'Ona i el Lluc havien trobat pertinent fer-li tastar un panellet de terra i escarabat pel que n'hi van ficar un parell a la boca. Tot això, en un interval de no més de quatre segons. La Rosa Maria va notar un cop punyent al front, va voler aixecar-se però alguna cosa l'impedia de respirar, tossint, sense veure-hi, es va aixecar, ensopegà i es desplomà damunt el cantell del graó.

Les criatures, després d'un moment d'estupefacció, van començar a plorar i cridar. Les altres auxiliars van córrer a veure què havia passat. La Rosa Maria, amb un llapis de cera de color turquesa en un dels badius del nas, terra a la boca i un èlitre que li sortia com una petita ploma, va fer un parell de ruflets, va bellugar braços i cames espasmòdicament i es va quedar quieta, molt quieta. Corredisses, ambulància, policies, jutges, pares, mares, avis, mainaderes, psicòlegs, periodistes ... Van ser notícia al TN Comarques i breu al TN Migdia, la direcció del centre havia demanat que no se'n fes gaire ressò, per “respecte a les famílies” o l'equivalent a “encara em tancaran el negoci.”