Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 30 de maig del 2014

en equip i en minúscules

cada dia et toca aprendre que el teu valor com a persona no depèn de cap èxit, sobretot públic

quan assoleixes un objectiu marcat, enfocant-lo com un deure, o un servei, que tens envers les persones que han treballat en ell, és quan et pots sentir satisfeta de la teva feina

i doblement feliç, per haver-ne sortit més o menys indemne i per haver aconseguit que aquells que han treballat tant per arribar a aquest punt, no sentin que ho han fet en va

dimecres, 28 de maig del 2014

Les finestres, indiscretes

Hores d'ara tothom que sol passar per ca meu, i més si parlem d'Un tel als ulls, sap que el meu passatemps preferit, des de la més tendra infantesa quan em donaven el berenar al costat de la finestra -aleshores només feien els Chiripitiflauticos a la TV i mentre es menja no es mira-, és el d'observar. D'aquí ve la meva dèria per les finestres, per la manca de TV, pel berenar, i perquè el programa mai sol ser el mateix. I, sobretot, per les finestres des de dins, que volen dir interès, perquè des de fora volen dir tafaneria.

De les meves finestres, físiques o virtuals, sempre acabo viatjant per estranys viaranys. El mal d'aquests viatges és que els meus dowayos solen ser, d'entrada, la meva família que, estoicament, suporta la meva dèria d'antropòloga amateur, que no innocent.

Mirant el "meu" jovent, i un cop superats els estadis d'admiració i amor incondicional, no puc evitar de començar a rumiar. Ves a saber si el que busco és només sentir-me còmoda, o explicar-me tensions a les que em veig abocada, com el comú dels mortals, i que no sé gestionar de cap més manera que provant d'abstreure'm i racionalitzar al màxim tot allò que m'envolta.

I sí, ja ho sé, algú em dirà que no tot és racional. Tanmateix no defalleixo en aquesta empresa.

Ja ho he dit altres vegades, i no deixaré de dir-ho, que no em preocupa tant el que penso sinó el perquè ho penso. Tots partim d'influències i aprenentatges diversos. El nostre entorn no apareix del no res i és d'aquí d'on em ve la monomania de reflexionar sobre cadascuna de les accions que duem a terme dia a dia.

A ningú no se li escapa que els meus fills m'amoïnen, altrament seria ben estrany. El jovent tendeix a l'amor incondicional, a l'amor mateix i, com a mínim, en el cas de casa, a l'amor a la natura. Els comprenc, és clar, no fan res que no hagi fet jo mateixa.

Amb els anys he arribat a pensar que la nostra concepció del món i, sobretot, del món natural com a espai aliè a la humanitat prové, al igual que la nostra apreciació de l'amor, del Romanticisme. Aquest moviment que dominà tot el segle XIX i del qual, hores d'ara, encara es nodreix el nostre imaginari cultural, polític i social.

I no ens ha d'estranyar que en un país com el nostre, de tradició llibertària, on triomfa, encara avui, el Modernisme, un moviment del tot romàntic, i on el sentiment de Pàtria és tan potent, que encara visquem profundament ancorats al XIX, a voltes.

Si ens adrecem a la Viquipèdia (podem posar música ambient) en l'apartat de temes del Romanticisme hi trobem:

"- El mal del segle: refús i inadaptació a una societat que els joves consideren falsa i corrupta.
- Nostàlgia del passat: ànsia de fugida ... Edat Mitjana.
- El jo: món interior -la seva sensibilitat, les seves passions- ...
- La natura: ... refugi per a ànimes sensibles ... Rousseau ... defensora de l'individu davant de la societat que anomenem "civilitzada".
- El sofriment del poble: injusta i vergonyosa la misèria que viuen amplis sectors de la societat.
- El desvetllament de la identitat nacional."

Basant-me en aquestes premisses puc afirmar, doncs, i afirmo, que la meva formació ha estat romàntica i que així entenc la meva realitat. I no és pas tant per una influència directa dels qui em van educar, que també, sinó, més aviat, perquè pertanyo a una generació a la que han format els llibres, al igual que la generació dels meus pares i, igualment, la dels meus fills.

Vols la imatge més romàntica que la d'un noi de vint-i-quatre anys, amb perilla i cabell llarg, fumador de ... coses, amb una jaqueta pintada -que va intercanviar pel seu anorac en una granja okupa vegana prop d'Amsterdam- mentre camina, carregat amb la seva motxilla -on pretén que hi cap tot allò que necessita al món-, adreçant-se cap a una muntanya?

La meva generació va tenir accés als estudis i a la democràcia com a superació dels handicaps de la generació anterior, la dels nostres pares. La generació dels nostres fills, com a superació de la nostra generació, haurà decidit tornar al segle XIX com a rebel·lia per no haver estat capaços, nosaltres, d'acomplir els principis que els hem inculcat mitjançant els llibres?

Diuen, els que en saben, que la revolució en el pensament modern occidental va començar amb els llibres, no pas tant amb el que diuen, sinó en com l'eina, el llibre i el seu format, modifica la forma de pensar.

En un món àgraf, el pensament sol ser arborescent, memorístic, en un món dominat pel llibre comencem a pensar en un ordre determinat, determinat pel format de l'eina.

I mirant per aquesta finestra podeu pensar que ara faré ara un Fahrenheit 451. No, no el faré pas, però ens podríem plantejar de rumiar-hi una mica i, abans d'actuar, anar fent paradinhas amb aquesta idea, que ens ha de fer nosa. Sobretot molta nosa. Perquè ja em direu de què serveix pensar si el pensament no ens fa nosa?

dimarts, 27 de maig del 2014

El núvol missatger


d'aquí
"Seguint els senyals per la vall de l'Himàlaia, arribaràs al famós camí de Bhrigupati, el pas de Krauntxa, conegut com la Porta de les Oques. Acara el nord i traspassa'l allargassant la teva figura encisadora, blau fosca com el peu de Vixnu a punt d'esclafar el dimoni Bali."

Afortunadament, la meva col·lecció de Pigmalions no cessa en la seva obstinació de fer-me una mica més ignorant. Perquè, com més assimiles, més t'adones de la immensitat d'allò que no saps. Cap problema si es fa amb alegria.

En aquest cas potser us hauria de preguntar: us agraden les introduccions? A mi sí, no hi ha res més interessant que una bona introducció, si està ben escrita. En aquest llibre, traduït per Aleix Ruiz Falqués, que és qui també fa la introducció, podem viatjar al segle V n.e. i passejar-nos per paratges i conèixer personatges com els linkats al capdamunt. I és perquè la història que ens explica Kalidasa, d'un follet que s'encomana a un núvol perquè li parli a l'estimada, ens permet viatjar a la Índia més remota, la de la mitologia de la nostra infantesa -dels que tenim una edat-, no pas la d'ara de Bollywood.

Kalidasa. El núvol missatger. Barcelona, 2013. Adesiara ed.

Catalogació: hi ha portes al coneixement que cal tenir a l'abast de la mà. Aquesta n'és una. I la portada no m'agrada.

(He aconseguit arribar fins aquí sense dir que Kalidasa està considerat com el Shakespeare hindú. Tot un èxit.)

dilluns, 26 de maig del 2014

Les escopinades dels escarabats

de la web de l'autor
Primer vaig pensar que m'havia equivocat i que m'havia comprat l'enèsim llibre de l'economista -o de l'aprofitat- de torn on s'explicava la corrupció a casa nostra, fins i tot amb crims incorporats, del nivell de versemblança aconseguit per l'autor. Després, afortunadament, començava a introduir-se una trama més clàssica de novel·la de lladres i serenos. Una se sent més segura en una estructura coneguda, malgrat el regust amarg que et deixa el llegir com ens prenen el pèl a tots plegats.

Martín, Andreu. Les escopinades dels escarabats no arriben al setè soterrani del pedestal on s'aixeca la meva estàtua. València, 2014. Bromera.

Catalogació: encara no l'has llegida? mal fet, MOLT MAL FET.

divendres, 23 de maig del 2014

Tant li fot XXXI

Davant de tanta promesa religiosa i creença alternativa la racionalitat sempre, sempre, sempre, resulta agra.

Ves què hi farem!

dijous, 22 de maig del 2014

BQTP Tanque parèntesi

d'aquí
Faltava mitja hora perquè l'autor fos a la parada per signar-ne exemplars i no em vaig poder esperar. Tenir un llibre signat per l'autor és una anècdota, tenir un llibre "gairebé signat per l'autor" n'és una altra. Potser gairebé tan (poc) interessant. Perquè, al final, el que vols és dialogar amb qui escriu dins els fulls i dins el cap.

La portada em sembla fantàstica, tota la meva admiració pel dibuixant Oriol Malet. I el llibre, si ja ets fan d'en Martí (Rasoir Electrique) no et decep. Els jutjats, el sexe, la iaia, el sexe (ho sento iaia), en Matt, el sexe, la política, el sexe, l'amor (?), el sexe ... Ningú ho diria, però el llibre també parla de sexe.

Electrique, Martí R. (?). Busca qui t'ha pegat. Tanque parèntesi. Barcelona, 2014. Labreu eds.

Catalogació: tenint-lo al blog potser no me l'hauria d'haver comprat? Doncs no me'n penedeixo gaire.

dimarts, 20 de maig del 2014

Dos metres quadrats de sang jove

del blog de l'autor
Voleu res més inversemblant que un inspector de policia negre a València? Qualsevol altra cosa, perquè a València tot resulta creïble. Periodistes -l'autor n'és-, crims, corrupció al govern, terrorisme, màfies de l'Europa de l'Est, un blog que parla al futur ... En Feliu Oyono, i l'Amàlia Vigarany es mouen gairebé com espectadors per una realitat fictícia? o massa propera a la realitat?

Aliaga, Xavier. Dos metres quadrats de sang jove. Barcelona, 2014. Ed. Alrevés.

Catalogació: de gènere. En Xavier hauria d'explotar més aquesta veta, i els lectors ho agrairíem.

divendres, 16 de maig del 2014

Punts estrellats

Molts dies, a la feina, sento com si m'estigués guanyant el cel. Atenent que sóc atea (practicant), creieu que aquests punts que faig el papa Francesc me'ls canviaria per un robot de cuina, o una aspiradora sense bossa?

Més que res és per no perdre'ls, que mai saps quan caduquen.

dimecres, 14 de maig del 2014

Tant li fot XXX

Com què la publicitat és la banalització dels sentiments, quan els expressem, el jovent ens troba cursis i falsos. Massa anuncis.

dimecres, 7 de maig del 2014

dilluns, 5 de maig del 2014

La (des)proporció


Quan el pare intentava ensenyar-me a dibuixar sempre em parlava de la necessitat de les proporcions. Val més que no en tregui conclusions massa agosarades, oi?

dijous, 1 de maig del 2014

Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana

d'aquí

"A tot arreu es volia fer respirar un ambient d'"expiació col·lectiva", pels pecats del passat, per les temptacions materialistes del present, per la desconfiança en el futur; o, senzillament, per preferir els valors terrenals als "principios conquistados con la Victoria" que, s'entenia, eren sobretot espirituals. Així ho havien volgut les noves autoritats des del primer dia que van prendre el comandament de la situació. El març del 1941, per exemple, <i>La Vanguardia Española</i> ho va saber resumir en un titular contundent: "Barcelona purifica sus calles en una imponente manifestación expiatoria de fe católica". I afegia una explicació d'allò més clara: "El alcalde accidental de Barcelona, en su consagración de la ciudad al Cristo de Lepanto, calificó certeramente de expiación por las culpas colectivas, los sufrimientos colectivos también e individuales que Barcelona arrostró". José Ribas SEva, l'alcalde accidental aquell 24 de març, era un "camisa vieja", un dels pocs referents públics del minúscul falangisme local anterior al 1936. Era el típic representant del nou establishmen, en el qual la identitat falangista originària es va anar diluint en l'accetació d'una nova identitat més genèrica, el franquisme, dins la qual la lectura nacionalcatòlica de la vida col·lectiva i individual anava prenent una importància indiscutible. I els números cantaven. Si ens prenem seriosament la informació del diari, "una enorme multitud, que se calcula en 300.000 personas, tributó el reverente homenaje de devoción a la histórica y venerada imagen del Santo Cristo de Lepanto"; difícilment, la Falange podia mobilitzar tanta gent a Barcelona per a un acte que se circumscrivís al seu àmbit. O es feia convergir catolicisme i falangisme, i de la suma d'aquests elements i alguns altres (nacionalisme espanyolista, anticomunisme i antiliberalisme, etc.) se n'extreia una fotografia del que era, en termes generals, el franquisme social, el consens / coacció al voltant del projecte franquista; o difícilment s'aconseguiria la mobilització de les masses -no pas la rebel·lió- només amb les consignes de José Antonio Primo de Rivera i els seus camarades." (p. 187-188)

Per llegir l'actualitat em sembla imprescindible fer viatges al passat. La Història, una de les matèries més canviants i més permeables, cal que sigui revisada contínuament. Amb aquest assaig podem comprovar com un règim paradigmàtic, com va ser el franquisme, ha estat capaç de reinventar-se la nostra Història -en aquest cas la de finals del XIX fins a l'acabament de la Guerra Civil al 1939- i com aconsegueix la complicitat d'una part de la societat catalana en aquesta contesa. Com destaca Jordi Gràcia en el seu article, aquest treball sembla insuficient, tot i que, personalment, m'ha estat útil a l'hora de fer-me una composició de temps i d'espai.

Vilanova, Francesc. Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana. Barcelona, 2010. Ed. Empúries.

Catalogació: una peça més del trencaclosques de la nostra història recent. Pels que ens agrada anar i venir del passat.