Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana

d'aquí

"A tot arreu es volia fer respirar un ambient d'"expiació col·lectiva", pels pecats del passat, per les temptacions materialistes del present, per la desconfiança en el futur; o, senzillament, per preferir els valors terrenals als "principios conquistados con la Victoria" que, s'entenia, eren sobretot espirituals. Així ho havien volgut les noves autoritats des del primer dia que van prendre el comandament de la situació. El març del 1941, per exemple, <i>La Vanguardia Española</i> ho va saber resumir en un titular contundent: "Barcelona purifica sus calles en una imponente manifestación expiatoria de fe católica". I afegia una explicació d'allò més clara: "El alcalde accidental de Barcelona, en su consagración de la ciudad al Cristo de Lepanto, calificó certeramente de expiación por las culpas colectivas, los sufrimientos colectivos también e individuales que Barcelona arrostró". José Ribas SEva, l'alcalde accidental aquell 24 de març, era un "camisa vieja", un dels pocs referents públics del minúscul falangisme local anterior al 1936. Era el típic representant del nou establishmen, en el qual la identitat falangista originària es va anar diluint en l'accetació d'una nova identitat més genèrica, el franquisme, dins la qual la lectura nacionalcatòlica de la vida col·lectiva i individual anava prenent una importància indiscutible. I els números cantaven. Si ens prenem seriosament la informació del diari, "una enorme multitud, que se calcula en 300.000 personas, tributó el reverente homenaje de devoción a la histórica y venerada imagen del Santo Cristo de Lepanto"; difícilment, la Falange podia mobilitzar tanta gent a Barcelona per a un acte que se circumscrivís al seu àmbit. O es feia convergir catolicisme i falangisme, i de la suma d'aquests elements i alguns altres (nacionalisme espanyolista, anticomunisme i antiliberalisme, etc.) se n'extreia una fotografia del que era, en termes generals, el franquisme social, el consens / coacció al voltant del projecte franquista; o difícilment s'aconseguiria la mobilització de les masses -no pas la rebel·lió- només amb les consignes de José Antonio Primo de Rivera i els seus camarades." (p. 187-188)

Per llegir l'actualitat em sembla imprescindible fer viatges al passat. La Història, una de les matèries més canviants i més permeables, cal que sigui revisada contínuament. Amb aquest assaig podem comprovar com un règim paradigmàtic, com va ser el franquisme, ha estat capaç de reinventar-se la nostra Història -en aquest cas la de finals del XIX fins a l'acabament de la Guerra Civil al 1939- i com aconsegueix la complicitat d'una part de la societat catalana en aquesta contesa. Com destaca Jordi Gràcia en el seu article, aquest treball sembla insuficient, tot i que, personalment, m'ha estat útil a l'hora de fer-me una composició de temps i d'espai.

Vilanova, Francesc. Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana. Barcelona, 2010. Ed. Empúries.

Catalogació: una peça més del trencaclosques de la nostra història recent. Pels que ens agrada anar i venir del passat.