Les finestres, indiscretes

Hores d'ara tothom que sol passar per ca meu, i més si parlem d'Un tel als ulls, sap que el meu passatemps preferit, des de la més tendra infantesa quan em donaven el berenar al costat de la finestra -aleshores només feien els Chiripitiflauticos a la TV i mentre es menja no es mira-, és el d'observar. D'aquí ve la meva dèria per les finestres, per la manca de TV, pel berenar, i perquè el programa mai sol ser el mateix. I, sobretot, per les finestres des de dins, que volen dir interès, perquè des de fora volen dir tafaneria.

De les meves finestres, físiques o virtuals, sempre acabo viatjant per estranys viaranys. El mal d'aquests viatges és que els meus dowayos solen ser, d'entrada, la meva família que, estoicament, suporta la meva dèria d'antropòloga amateur, que no innocent.

Mirant el "meu" jovent, i un cop superats els estadis d'admiració i amor incondicional, no puc evitar de començar a rumiar. Ves a saber si el que busco és només sentir-me còmoda, o explicar-me tensions a les que em veig abocada, com el comú dels mortals, i que no sé gestionar de cap més manera que provant d'abstreure'm i racionalitzar al màxim tot allò que m'envolta.

I sí, ja ho sé, algú em dirà que no tot és racional. Tanmateix no defalleixo en aquesta empresa.

Ja ho he dit altres vegades, i no deixaré de dir-ho, que no em preocupa tant el que penso sinó el perquè ho penso. Tots partim d'influències i aprenentatges diversos. El nostre entorn no apareix del no res i és d'aquí d'on em ve la monomania de reflexionar sobre cadascuna de les accions que duem a terme dia a dia.

A ningú no se li escapa que els meus fills m'amoïnen, altrament seria ben estrany. El jovent tendeix a l'amor incondicional, a l'amor mateix i, com a mínim, en el cas de casa, a l'amor a la natura. Els comprenc, és clar, no fan res que no hagi fet jo mateixa.

Amb els anys he arribat a pensar que la nostra concepció del món i, sobretot, del món natural com a espai aliè a la humanitat prové, al igual que la nostra apreciació de l'amor, del Romanticisme. Aquest moviment que dominà tot el segle XIX i del qual, hores d'ara, encara es nodreix el nostre imaginari cultural, polític i social.

I no ens ha d'estranyar que en un país com el nostre, de tradició llibertària, on triomfa, encara avui, el Modernisme, un moviment del tot romàntic, i on el sentiment de Pàtria és tan potent, que encara visquem profundament ancorats al XIX, a voltes.

Si ens adrecem a la Viquipèdia (podem posar música ambient) en l'apartat de temes del Romanticisme hi trobem:

"- El mal del segle: refús i inadaptació a una societat que els joves consideren falsa i corrupta.

- Nostàlgia del passat: ànsia de fugida ... Edat Mitjana.

- El jo: món interior -la seva sensibilitat, les seves passions- ...

- La natura: ... refugi per a ànimes sensibles ... Rousseau ... defensora de l'individu davant de la societat que anomenem "civilitzada".

- El sofriment del poble: injusta i vergonyosa la misèria que viuen amplis sectors de la societat.

- El desvetllament de la identitat nacional."

Basant-me en aquestes premisses puc afirmar, doncs, i afirmo, que la meva formació ha estat romàntica i que així entenc la meva realitat. I no és pas tant per una influència directa dels qui em van educar, que també, sinó, més aviat, perquè pertanyo a una generació a la que han format els llibres, al igual que la generació dels meus pares i, igualment, la dels meus fills.

Vols la imatge més romàntica que la d'un noi de vint-i-quatre anys, amb perilla i cabell llarg, fumador de ... coses, amb una jaqueta pintada -que va intercanviar pel seu anorac en una granja okupa vegana prop d'Amsterdam- mentre camina, carregat amb la seva motxilla -on pretén que hi cap tot allò que necessita al món-, adreçant-se cap a una muntanya?

La meva generació va tenir accés als estudis i a la democràcia com a superació dels handicaps de la generació anterior, la dels nostres pares. La generació dels nostres fills, com a superació de la nostra generació, haurà decidit tornar al segle XIX com a rebel·lia per no haver estat capaços, nosaltres, d'acomplir els principis que els hem inculcat mitjançant els llibres?

Diuen, els que en saben, que la revolució en el pensament modern occidental va començar amb els llibres, no pas tant amb el que diuen, sinó en com l'eina, el llibre i el seu format, modifica la forma de pensar.

En un món àgraf, el pensament sol ser arborescent, memorístic, en un món dominat pel llibre comencem a pensar en un ordre determinat, determinat pel format de l'eina.

I mirant per aquesta finestra podeu pensar que ara faré ara un Fahrenheit 451. No, no el faré pas, però ens podríem plantejar de rumiar-hi una mica i, abans d'actuar, anar fent paradinhas amb aquesta idea, que ens ha de fer nosa. Sobretot molta nosa. Perquè ja em direu de què serveix pensar si el pensament no ens fa nosa?