"No sé si ha cridat mai l'atenció del lector la singularitat que en l'àmbit culturalment castellà no hi ha cap partit favorable a les reivindicacions nacionals dels altres pobles de la península. No tan sols no ho són les grans formacions polítiques de l'esquerra amb prou incidència entre els ciutadans per haver accedit a les Corts, sinó que no en conec cap entre els grups minoritaris i amb més potencial revolucionari que el sistema margina o que s'automarginen voluntàriament per no fer-se còmplices d'unes institucions, d'una organització social que condemnen i contra la qual combaten.
[...]
Sovint, molt sovint, i àdhuc amb una freqüència suspecta, l'esquerra espanyola, sense distinció de matisos, ha acusat el "nacionalisme" dels pobles perifèrics de burgès, però mai (prescindint ara, del descrèdit en què ha caigut la paraula per culpa de la manipulació a què han sotmès el concepte les forces de la dreta i del centrisme a casa nostra) no se li ha acudit que també ella ho era, de nacionalista. I de la pitjor espècie, l'agressiva, en la mesura que, a més de voler conservar la seva nació, vol sotmetre-hi les altres nacionalitats peninsulars. Ha negligit d'una manera culpable, i cal suposar que no per ignorància, que entre els defensors de la identitat de la pròpia terra, i més entre els que volen alliberar-la de qualsevol jou foraster, hi ha socialistes, comunistes, anarquistes, grups i persones que si no toleren les institucions capitalistes castellanes, tampoc no estan disposats a acceptar les del seu país; grups i persones que, ben a l'inrevés del que passa a la metròpolis, entenen que totes dues lluites són solidàries.
[...] L'esquerra espanyola s'avé perfectament amb el colonialisme i està ben disposada (consten les declaracions d'alguns caps de partit) a fer costat a les organitzacions dretanes i alguns cops neofeixistes que el defensen i, per tant, a ajornar la lluita social que és la raó primera de la seva existència, puix que també per a ella la unión sagrada té prioritat sobre el conflicte entre classes, la solidaritat proletària, l'internacionalisme que en la seva versió correcta no consisteix pas en l'asserviment de comunitats més indefenses, en la imposició d'una cultura pretesament "superior" i que, oh paradoxa!, l'esquerra sempre ha considerat que no és la seva, la de l'autèntic poble, car es tracta d'una creació burgesa, com burgesa és aquella pàtria que ara, en el súmmum de la incoherència, els sense pàtria no estan pas disposats a perdre ...
[...]
És cert, recordem-ho, que quan es tracta dels altres tot és diferent i que el llenguatge canvia. Tota aquesta gent amb tan poca capacitat de comprensió quan se'ls toca allò que tossudament tenen per seu, bé són favorables a la descolonització quan afecta d'altres Estats, i així les veurem promoure campanyes de solidaritat i constituir comitès d'ajuda als oprimits d'indrets llunyans mentre donen llenya als qui tenen més a prop i a favor dels quals, per aquesta raó de proximitat, podrien emprendre accions eficaces en lloc de fer-los la traveta.
[...]
L'esquerra espanyola no pot trobar arguments racionals, cap suport dialèctic, contra la independència dels pobles, de les nacions, mentre defensa la dels Estats actuals i, doncs, la propietat d'aquells que tenen allò que no els correspon perquè van desposseir algú altre, i això explica que, en darrer tereme, sempre acabi esgrimint-ne un d'emocional, el "patriòtic", que pertany a la dreta, de la qual l'esquerra mai no pot evitar d'ésser una forma si combrega amb l'esperit de la metròpolis."
Manuel de Pedrolo al Diario de Barcelona, 23 de novembre de 1981