Tant li fot CIX

Mira-t'ho com vulguis però el problema de la llibertat sempre està en els límits. El plaer sempre porta la pena.

Per si encara queda algú: Bon Nadal! 

Dersu Uzala d'Akira Kurosawa

 

He crescut veient aquesta pel·lícula i la meva reacció ha anat variant amb els anys. L'obra està aquí, el temps passa i qui canvia és qui mira i, per això, troba una obra nova cada vegada. D'ella n'extrec amor, però més que amor a la natura m'agrada que m'ajudi a pensar en com podem viure d'acord amb allò que ens envolta, en comptes d'anar-hi en contra permanentment. Modificar l'entorn és natural, ho fem els humans, ho fan els castors, ho fan els elefants ... el que no s'entén massa és aquesta dèria autodestructiva que ens empeny. I l'amor, que ens porta la vida i la mort, també. Quan era joveneta vaig plorar molt, sobretot al final, després em vaig indignar i, aquesta vegada, he sabut que hi ha coses que ens posen tristos i que no podem evitar, que només ens queda una opció: no rendir-se mai.

Dersu Uzala . Unió Soviètica, 1975. 141 minuts. Direcció: Akira Kurosawa. Guió: Akira Kurosawa i Yuri Nagibin sobre la novel·la de Vladimir Arseniev. Coproducció: URSS-Japó

Catalogació: imprescindible. I començo a estar una mica mosca amb Schneider.

Si vols saber coses com sinopsi et al, només cal seguir els hipervincles.

Akibiyorí de Yasujirô Ozu

 

Tres amics d'un difunt conxorxen per casar la vídua i la filla. Reconec que m'ha xocat veure senyors que, en una societat absolutament patriarcal, es fiquen en temes domèstics fins a nivell safareig. El control ha de ser total i, al final, potser no se'n surten ben bé del tot, malgrat l'ombra que plana al damunt de la vida de les dones.

Akibiyorí (Otoño tardío). Japó, 1960. Direcció: Yasujirô Ozu. Guió: Kogo Noda i Yasujirô Ozu, basat en una novel·la de Ton Satomi.

Catalogació: No hi ha pel·lícules de n'Ozu que no calgui mirar. Em sap greu que surti tan poc Chishu Ryu, perquè en sóc fan, però no passa res.

Otona no miru ehon de Yasujirô Ozu

 

1932, blanc i negre, cinema mut amb cartells en japonès i sense subtítols. La veritat és que no cal, la història s'explica sola, al Japó, a principis del segle XX i a Catalunya a principis del segle XXI. Amb una actuació excepcional, el mestre aconsegueix un llenguatge universal, per això és un mestre.

Otona no miru ehon - Umarete wa mita keredo (He nacido pero ...) de Yasujirô Ozu. Japó, 1932. 90'

Catalogació: encara que l'Steven Jay Schneider no la situa en el seu 1001 películas ... jo hi posaria aquesta peça que destaca per la seva simplicitat, l'actuació i la capacitat de transmetre emocions.

Tant li fot CVIII

Uns són esclaus dels seus desitjos, la majoria ho són de les seves necessitats. En qualsevol cas, llibertat, com déu, només és una paraula.

Tant li fot CXI

N'hi ha que se la passen fent veure que són pal de paller només per amagar la realitat: que són pal de galliner.

Tian zhu ding de Jia Zhangke

 

Corrupció, pobresa i sempre, aquí i allí: violència. Quatre històries creuades a la Xina d'ara.

Tian zhu ding (A Touch of sin). Xina, 2013. 130' Direcció i guió (basat en una novel·la de Su Tong): Jia Zhangke. Amb JianWu, que vam veure a Xizhao (La dutxa)

Catalogació: si encara et queda un bri de fe en la bondat humana, el perdràs aquí, segur. Premi al millor guió al Festival de Cannes 2013.

Tornarem a vèncer d'Oriol Junqueras i Marta Rovira

 

"¿Es pot fer la independència d'un país si tens els alcaldes de les principals ciutats remant en contra, els grans sindicats de treballadors remant en contra, la pràctica totalitat del poder mediàtic remant en contra, les organitzacions empresarials remant en contra, les entitats financeres principals remant en contra i la meitat de la població en contra? Aquell estiu i tardor del 2017, vam fer moltes coses molt ben fetes, i vam acumular més força que mai. Durant uns dies, vam fer trontollar el règim, però no vam resistir el contraatac i al final la relació de forces real es va imposar.

Tenim l'obligació de fer una revisió a consciència de tot el que vam viure per no tornar a ser víctimes dels mateixos error i -sobretot- de les mateixes debilitats que van condicionar el moviment independentista. També és important que siguem conscients de les nostres fortaleses, per maximitzar-les tant com puguem en el futur.

[...]

El panorama postpandèmia ens obligarà a insistir en allò que necessita la societat. Reptes que ja teníem abans de l'inici d'aquesta crisi avui són inexcusables. La imprescindible transició ecològica i energètica, la necessitat de posar la ciència i la investigació al centre del desenvolupament humà, la importància de disposar d'un sistema de salut i de cobertura social que no deixi ningú enrere, la funció central de la cultura no només com a font de civilitat, sinó com a motor econòmic -i això inclou, en el nostre cas, la necessitat imperiosa d'una reforma profunda i ambiciosa de l CCMA perquè sigui una empresa del segle XXI-, el comerç de proximitat com a estratègia de preservació del nostre model de societat, la cura dels nens i la gent gran ... Tantes i tantes qüestions que han aflorat més que mai durant la pandèmia i que ens han fet pensar. Com afrontarem tots aquests reptes, si renunciem a la capacitat transformadora del bon govern?"

Junqueras, Oriol - Rovira, Marta. Tornarem a vèncer (i com ho farem). Barcelona, 2020. Ara llibres.

Catalogació: "Independència per a què?" és una pregunta recurrent a la meva població del Baix Llobregat Nord on, el 2017, va guanyar C's. Aquest llibre, per als del meu partit -no me n'he amagat mai que milito a ERC-, té tot el regust dels documents que acostumem a debatre i a treballar. Són textos amb els quals iniciem el debat que acaben en votació als congressos i que ens garanteixen el màxim de transparència. La democràcia és una eina delicada, que requereix una capacitat d'escolta superior a la mitjana, per la qual cosa sí, els independentistes hem d'escoltar i protegir els del no, perquè seran ells, votant i legitimant el mateix referèndum, els que ens duran a la independència que ens pot portar a un país millor, on tots ens sentim representats. Governar, governar bé, és un pas més i sí, em sap greu, la independència la guanyarem al Baix Llobregat. Fins que aquí no sigui possible, no serà possible enlloc de la resta del país.

Dreta i esquerra. Raons i significats d'una distinció política de Norberto Bobbio

 

"... una expressió típica de l'invasor periodisme dels bons o els mals costums, les nostres dues impertinents paraules continuen emprant-se seriosament a propòsit d'homes polítics, de partits, de moviments, de posicionaments, de diaris, de programes polítics, de resolucions legislatives. És veritat o no, que la primera pregunta que ens fem quan intercanviem una opinió sobre un polític és si aquest és de dretes o d'esquerres? És una pregunta sense sentit? És clar que entre les respostes possibles hi cap que el personatge no sigui ni de dretes ni d'esquerres. Però com no adonar-se que la resposta "ni sí ni no" només és possible si "esquerra" i "dreta" tenen un sentit, i qui pregunta i qui respon sap, ni que sigui vagament, quin és? Com pots dir que un objecte no és ni blanc ni negre si no tens una mínima idea de la diferència entre els dos colors? Com pots dir que una mesura del govern no és ni de dretes ni d'esquerres si no tens una mínima idea del significat d'aquestes dues paraules o bé creus que el tenien en un altre temps, però ara l'han perdut? Com pots dir que les dues paraules han perdut el seu sentit perquè un partit que era de dretes ara fa una política d'esquerres; si no continues creient que les dues paraules tenen encara un significat? [...] Marcel Gauchet a Storia di una dicotomia: "Independentment del que passarà, dreta i esquerra tenen ja una vida autònoma respecte a la matriu dins de la qual varen desenvolupar-se en un origen. Han conquerit el planeta. S'han convertit en categories universals de la política. Són part de les nacions de base que determinen generalment el funcionament de les societats contemporànies"."

Bobbio, Norberto. Dreta i esquerra. Raons i significats d'una distinció política. Barcelona, 1995. Editorial Afers.

Catalogació: Bobbio, de qui en deien "socialista liberal", al 1995 publicà aquesta nova edició revisada i ampliada d'una obra que prova de posar "ordre" en un debat que s'ha allargat fins els nostres dies de trumpisme i xarxes socials. Són la dreta i l'esquerra divisions coherents amb la realitat? Si llegim l'opinió pública, i publicada a xarxes, trobarem molts missatges de l'estil "ara ni dretes ni esquerres, ara país" rere problemes tant dispars com la pandèmia de la COVID19, la independència de Catalunya, la monarquia, l'economia, l'escola ... com si hi hagués un bé superior que depassés qualsevol qualificació. Per a algunes, aquesta idea és el símbol màxim de l'expressió de la dreta, la populista, la que guanya adeptes per mitjans com els missatges directes, palatals, al fetge i a l'estómac en moments de greus crisis. Per això, llegir un assaig, curt i ben passador, fins i tot si és del 1995, ens pot ser d'allò més útil. O potser perquè és del 1995 podem veure com, en 25 anys, hem evolucionat més aviat poquet en pensament polític.

The Housemaid d'Im Sang-soo

 

Hanyo (The Housemaid). Corea del Sud, 2010. 106 minuts. Direcció i guió: Im Sang-soo.

Catalogació: Remake de la pel·lícula Hanyo de Kim Ki-young al 1960. Im Sang-soo ens parla de l'oportunitat de renovar la pel·lícula anterior d'una societat on el poder sempre acaba destruint els febles ara, però, en una societat de "súper-rics", aquesta nova espècie crescuda sota l'ombra del declivi nord-americà al sud-est asiàtic, la Xina, Rússia i Àfrica, una classe social que s'emmiralla, mai més ben dit, en el saló dels miralls de Versailles, a la manera artificiosa i kitsch del "nou-riquisme" i l'excés desmesurat de diners. L'estètica és la nova ètica i, així, només compta la voluntat del qui té més diners, fins i tot si s'ha pogut comprar tota la cultura i l'educació possible. Hi ha alguna cosa que no rutlla en la societat coreana quan l'únic transversal que té és la soledat.

No cal dir que l'original, la de Kim Ki-young consta al cànon 1001 películas que hay que ver antes de morir d'Steven Jay Schneider, al 1960 acompanyada de 

Les yeux sans visage de Georges Franju

Saturday Night and Sunday Morning de Karel Reisz

La dolce vita de Federico Fellini

Le trou de Jacques Becker

Rocco e i suoi fratelli de Luchino Visconti

L'avventura de Michelangelo Antonioni

À bout de souffle de Jean-Luc Godard

Spartacus d'Stanley Kubrick

The Apartment de Billy Wilder

Meghe dhaka tara de Ritwik Ghatak

Psycho d'Alfred Hitchcock

Tirez sur le pianiste de François Truffaut

Peeping Tom Michel Powell

La máscara del demonio de Mario Bava

Vaja, el 1960 es pot dir que és una de les anyades remarcables en el món del cinema.

Tant li fot CVII

 Amb els anys aprens que dels fills només t'importa dues coses: l'una que sàpiguen que compten amb tu, l'altra que, quan t'abracin, sentis que l'abraçada te la tornen, de debò.

Born to run de Bruce Springsteen

 

"Durant els anys d'escola, la història era una assignatura que m'avorria, però ara la devorava, ja que semblava amagar elements bàsics pel que feia a les qüestions d'identitat que em plantejava. Com podia saber qui era sense tenir una pista d'on venia jo personalment i col·lectivament? Què vol dir ser americà és una qüestió inclosa en què volia dir ser-ho; tan sols una resposta a aquestes preguntes podia menar-te a què pot voler dir ser-ne."

Springsteen, Bruce. Born to run. Barcelona, 2016(2). Ed. Malpaso

Catalogació: el llibre m'arriba de mans del Factor X, perquè el Bruce és el músic on confluïm ell i jo, amb visions musicals totalment distants i distintes. D'antuvi me'l miro amb prevenció, però m'ho he passat bé. No passarà als anals de la història de la literatura però no està mal escrit, sembla prou honest i et pots fer una bona idea d'algun tipus d'EUA al qual, des del nostre eurocentrisme petulant, solem qualificar de superficial. És d'aquelles coses essencials de la literatura: convertir realitats suposades en peces delicades plenes de facetes en 3D.

Tant li fot CVI

A la família del meu avi matern, el padrí Cirilo d'Albocàsser, eren tan pobres que gairebé se'n podia dir avarícia.

Tant li fot CV

Saps que estàs encetant un camí quan et menges totes les teranyines. I això val pel senderisme i la política.

Tant li fot CIV

Si, arribat a un punt de la vida t'interessa més la vida dels altres que no pas la teva, ves que no et convingui passar una estoneta a cal senyor psicòleg. Vaja, només és un suggeriment ja que, en realitat, estic del tot centrada en la meva vida i no et pensis pas que, si tu no ho vols, jo em preocupi massa de la teva. 

Tant li fot CIII

El dia que algú gosi establir el "patró or" de la cultura catalana en forma, temps i espai, i la majoria el compri, ja podrem dir que la cultura catalana serà com la estrusca: extinta.

Tant li fot CII

Quan llegeixo, o escolto, a algú que parla citant a tort i a dret, sempre m'assalta el dubte: ha llegit molt i té una memòria prodigiosa o s'ha après de memòria el llibre de cites cèlebres? En qualsevol cas els admiro la memòria, no la modèstia, és clar.

Tant li fot CI

Amb els anys m'adono que cultivo la ignorància amb avarícia, com més estudio més ignorant em reconec.

Persuasió de Jane Austen

d'aquí

"Jane Austen (Steventon, 1775 - Winchester, 1817) ... Exponent de la novel·la rural i de costums anglesa, però amb un fort component de `satira i paròdia social, escrivia de manera elegant i intel·ligent ..." (d'aquesta edició)

Austen, Jane. Persuasió. Barcelona, 2020. La Temerària

Catalogació: l'obra de Jane Austen no fa gens de nosa a casa i és dels llibres que vull en format paper. Trobar-ne noves edicions també és un plaer perquè, entre altres, la constatació de com es forja una "guia d'estimar i ser una bona esposa" en la nostra cultura i, a l'hora, veure que moltes coses romanen instal·lades en el nostre imaginari i com costa fer-les fora dos-cents anys després, sempre és un exercici necessari. La història? Bé, un "home-proveïdor" no accedeix a l'"heroïna-ideal" fins que troba els recursos necessaris per mantenir-la a costa de fer el corsari a les colònies d'ultramar. O alguna cosa d'aquestes. Però no cal patir-hi, els llibres tenen la gran virtut que es poden llegir a diferents nivells i sempre hi ha la possibilitat d'instal·lar-se en un d'amè i aquí, te'l pots beure a glopades. I tampoc fa cap mal reflexionar una mica, i fer recerca per internet, per exemple.

Shadow de Zhang Yimou

Shadow (Ombra) de Zhang Yimou. Xina, 2018. 180 minuts. Direcció: Zhang Yimou. Guió: Zhang Yimou i Wei Li.

Catalogació: no sortiré ara de cap armari per afirmar la meva incondicionalitat al director Zhang Yimou, per tant, tot el que pugui dir de bo de la pel·lícula també ho ha dit aquesta crítica: https://www.hobbyconsolas.com/reviews/critica-sombra-nueva-obra-arte-zhang-yimou-422403 fins i tot en la seva avaluació del final. El que sí que em xoca més és que cap critica de les que he llegit fa referència a la pel·lícula del 1980 del mestre Kurosawa: Kagemusha, L'ombra del guerrer, a la que no puc deixar de visitar veient Shadow, per allò dels paral·lelismes en la trama psicològica, en l'estètica res a veure. Llàstima que no pugui tenir Zhang Yimou a mà i preguntar-li per la seva inspiració. Cal dir-ho: n'he gaudit d'allò més, perquè només cal deixar-te anar al dedins de les imatges.

Tant li fot C

Que la vida és ben curta i ens perdem en els farbalans.

Enyorances

Cirilo Tomàs i Biosca, ma mare i jo mateixa a Terrassa

Avui se m'han acabat els "quartos". Estava prou estressada com per prendre una decisió radical, després de fer tota la bondat del món en el confinament i la pandèmia: me n'he anat a l'Ikea de Sabadell!

Plovia a bots i barrals i, si hi ha una cosa al món que, per a mi, és similar a fer una travessa d'alta muntanya sola, és conduir per una carretera de revolts -la de Martorell a Terrassa- amb un bon xàfec. Vas sola, al cotxe m'he posat We shall overcome de Bruce Springsteen, anava picant Smints de maduixa, i havia d'estar pendent dels retrovisors, el trànsit ... o sigui que m'he pogut oblidar de les noses que em perseguien.

Com sempre que faig aquesta carretera, en pic albiro Terrassa penso en la frase que sempre deia el meu tiet Cirilo -si, Cirilo i no Ciril·li, coses de l'època: "si em donessin un cèntim per cada totxo -deia en veure Terrassa, on vivia- ja no seria mai més pobre". Aleshores no he pogut deixar de pensar en el tiet, germà de ma mare, que es va morir quan jo tenia cinc anys d'un tràgic accident. Curiosament, el tinc molt present sempre, les pessigolles del bigoti quan em feia petons i, sobretot, l'eco de la seva veu. Tot i que ell tenia filles, a mi em malcriava d'allò més. Al cap i a la fi, jo era la primera filla de la seva germana 15 anys més jove que ell.

El tiet Cirilo i jo mateixa

Un cop a l'Ikea no m'he entretingut gaire, per alguna cosa una és una professional i en menys de dues hores ja tornava a ser a casa amb una calaixera, dos caixons per sota el llit, uns "tàpers" i un termòmetre de cuina.

I, un dia més, de tots els dies de la meva vida, a casa hem parlat del tiet Cirilo.

Escrúpols

Si vas a l'Optimot trobaràs això:

escrúpol

1 1 m. [LC] Part molt petita d'una cosa.
1 2 m. [LC] Pes, temps, etc., molt petit pres com a unitat.
1 3 m. [LC] [HIH] En l'antiguitat romana, vint-i-quatrena part d'una unça.
1 4 m. [LC] [MD] [FIM] Pes emprat antigament en medicina i farmàcia equivalent a 24 grans, que corresponen a 1,2 grams.
1 5 m. [FIA] obs. Minut sexagesimal.
2 1 m. [LC] Dubte, inquietud de la consciència, per cosa de poc pes. Treu-te aquest escrúpol de sobre!
2 2 m. [LC] Dubte, hesitació, por, a obrar o a decidir per no saber si estaria bé, si seria encertat, etc. Tenir escrúpol de fer una cosa. Fer-li a algú escrúpol, venir-li a algú escrúpol, de fer una cosa. Escrúpols religiosos, de consciència. Un home sense escrúpols.
3 m. [LC] Aprensió, fàstic. Beure amb el mateix got em feia escrúpol.

escrupolositat

1 f. [LC] Qualitat d'escrupolós.
2 f. [LC] Mirament minuciós en el compliment del deure, en l'execució d'una tasca, en l'examen d'alguna cosa, etc. Ho fa tot amb una gran escrupolositat.

i això

escrupolós -osa

1 adj. [LC] Que té escrúpols, dubtes. És un home poc escrupolós: no te'n fiïs. Pots aprofitar el mateix plat, home, no siguis tan escrupolós.
2 adj. [LC] Que fa les coses amb escrupolositat. Escrupolós en el treball.
3 adj. [LC] Fet amb escrúpol, amb gran cura, amb exactitud. Una descripció escrupolosa del fet.

Bé, doncs, sí, és una bona paraula. En política, si més no.

Little Women de Greta Gerwig

d'Amazon

Little Women (Mujercitas). Estats Units, 2019. 135 minuts. Direcció i guió de Greta Gerwig. Basada en la novel·la de Louise May Alcott. Amb Saoirse Ronan, timothée Chalamet, Emma Watson, Florence Pugh, Eliza Scanlen, Laura Dern, Meryl Streep, James Norton, Louis Garrel, Bob Odenkirk i d'altres.

Algú dels sospitosos habituals d'aquesta casa dubtava que l'acabaria veient?

Catalogació: No és espectacular però és correctíssima. El mal és que m'he quedat amb què la Jo fa d'ambidextra escrivint amb plomí i tinter i, els que escrivim amb les dues mans, sabem que, si escrius molt amb la dreta, la ploma agafa "vici" i no la pots fer servir amb l'esquerra amb la soltesa que representa que ho fa la Jo. Què vull dir? doncs que la posta en escena és perfecta, l'actuació és molt bona, la revisió de la història està molt adequada al món -pre Covid19- que ens envolta, que hi ha una certa distinció per la visió femenina, però que no aporta res de nou i m'he acabat obsessionant amb el plomí i en si l'accent alemany del que finalment serà l'home de la Jo és prou creïble. Factura Hollywood. Ara bé, si encara no ho heu fet, veieu-la.

Tant li fot XCIX

Estimo tant la gent que me n'allunyo per ser capaç de continuar estimant-la.

Donzoko d'Akira Kurosawa

d'Amazon

Donzoko (Baixos fons) d'Akira Kurosawa. Japó, 1957. 137 minuts. Direcció i guió d'Akira Kurosawa, basat en l'obra de Màxim Gorki del mateix nom. Amb Toshirô Mifuna i Isuzu Yamada.

Una sensació de déjà vu t'acompanya tota la pel·lícula, potser perquè és "molt russa", potser perquè és gairebé com si haguessin filmat una obra de teatre amb només dos decorats, potser perquè és coral, potser perquè els personatges són tots a l'últim graó de la societat, potser ...

Catalogació: No només resulta interessant sinó que et quedes amb les ganes de saber-ne més. Per cert, sort del director i el seu impecable criteri en el final.

Ah! sí, ja ho sé, no explico res sobre sinopsi i altres coses, potser que seguiu els links o, senzillament, que la xarxa ja en va plena.

Peter the rabbit de Will Gluck

Aquesta fotografia l'he pres avui mateix, encara no fa dues hores, mentre anava a fer el meu passeig matinal per la riera. De tant en tant veig conills, però fugen esperitats. L'única vegada que algun conill no ha fugit he pogut veure que estava molt malalt, inflamat, amb la pell del cap esberlada per la mixomatosi. Aquest no ho semblava, però no ha fugit, o ha fugit molt poquet, pel que m'imagino que no està gaire bo, no és normal.

M'ha fet una certa gràcia, en els cinc minuts que hem estat parlant (mentalment, és clar, que encara no m'he begut l'enteniment) el conill i jo i que, justament ahir al vespre, veiés la pel·lícula basada en la història de la Beatrix Potter, Peter rabbit.

Peter the rabbit. Austràlia, EUA, 2018. Direcció de Will Gluck. Guió: Will Gluck i Rob Lieber. Amb James Corden i Margot Robbie.

Catalogació: És una pel·lícula ben feta i divertida, la cosa digital cada vegada esborra més la distància, si més no en pantalla, entre allò real i allò imaginat. Té la virtut d'explotar un humor sorneguer i que, si bé els dolents són molt dolents, els bons no són prou bons com per fer venir ois, tot i que demostren una innocència arquetípica que, hores d'ara, només resulta acceptable pel sector animalista. I, ja us ho ben dic, si a mi m'entra en Peter a l'hort, aquell vespre sopo pastís de conill i no em dic McGregor.

Per molts anys Olga!

Avui, la mai prou admirada Olga Xirinacs fa anys. Ara, en plena pandèmia, hi ha algunes cadenes d'aquestes on cada dia algú penja una portada d'un llibre sense dir res. De moltes autores, i autors, no en puc penjar només una portada, els llibres ens passen tots pel sedàs de l'ànima i alguns, uns quants, potser no gaires, i no sempre sencers, s'hi queden allí, per fer-la petar amb tots els altres que aniran passant. Dels llibres de l'Olga en tinc remanent intern, però, en la relació a la xarxa, l'Olga és una dona càlida, amable i sorneguera. I és que, més enllà dels llibres hi ha la dona, la persona, i d'això no ens n'hem de privar mai.

Felicitats Olga i gràcies per la teva obra!

Tant li fot XCVIII

Si algú et diu que te una solució fàcil a un problema complex: corre!

Allegro ma non troppo de Carlo M. Cipolla (ara, sí)

d'FNAC

"El humorismo es, claramente, la capacidad inteligente y sutil de poner de relieve y destacar el aspecto cómico de la realidad. Pero es también mucho más que eso. En primer lugar, tal como escribieron Devoto y Oli, el humorismo no debe suponer una posición hostil, sino más bien una profunda y a menudo indulgente simpatía humana. Además, el humorismo implica la percepción instintiva del momento y del lugar en que puede ser expresado. Hacer humorismo sobre la precariedad de la vida humana cuando uno está junto a la cabecera de un moribundo no es humorismo. En cambio, cuando aquel gentilhombre francés, que subía las escaleras que lo conducían a la guillotina, tropezó con uno de los escalones y dirigiéndose a los guardianes exclamó: <<Dicen que tropezar trae mala suerte>>, aquel hombre bien merecía que se le perdonara la cabeza."

Cipolla, Carlo M. Allegro ma non troppo. Barcelona, 2019 (9i). Booket.

Dos assajos, escrits el 1973 i el 1976, "El papel de las especias (y de la pimienta en particular) en el desarrollo económico de la Edad Media" i "Las leyes fundamentales de la estupidez humana". El primer, en clau de lectura irònica, humorística, del comportament humà, ens porten a desenvolupar, en forma de paròdia, teories peregrines sobre el paper que va jugar el plom en la caiguda de l'Imperi Romà i el pebre en les croades i en l'alegria demogràfica posterior, passejant-les per la realitat històrica. El segon, desenvolupant unes lleis fonamentals sobre l'estupidesa humana, amb l'afegitó de gràfiques matemàtiques que, malgrat el seu absurd, s'apropen un pèl massa a la realitat.

Catalogació: un divertimento que ajuda a la reflexió i que, curiosament, no ha passat gens de moda.

Allegro ma non troppo d'Ivan Osorio Sabogal @curiosos3gatos

d'Amazon

"Cuando trabajé en el Hospital local del Distrito de Aguablanca en Cali ni pensé que pudiera existir un lugar más inhóspito. para entrar al consultorio brincaba entre las piernas abiertas de las gestantes que, cansadas, decidían sentarse en el piso del pasillo buscando el frio de la baldosa para aliviar el calor del mediodía y la espera que se prolongaba por horas mientras el ginecólogo del servidio del lado iba llamándolas a toda velocidad para hacer sus exámenes. Compartían el espacio con los niños mocosos, los viejitos cardiópatas y al fondo, junto a la puerta que decía "Salud mental Comunitaria", hablando solos a pesar de encontrarse en un tumulto, mis pacientes."

Osorio Sabogal, Iván. Allegro ma non troppo. Amazon Media. dgt

Catalogació: Volia trobar en versió e-book l'Allegro ma non troppo de Claudio M. Cipolla i no existeix, només hi és en tapa tova, però vaig ensopegar aquest altre Allegro, és barat i vaig pensar: què deu ser? vaig clicar i em vaig trobar amb uns contes, fets per un metge psiquiatre, basats en anècdotes de la seva feina en una Colòmbia de la que, en aquesta banda de l'Atlàntic, només coneixem Pablo Escobar, el narcotràfic, i para de comptar. Aquí no trobarem narcotràfic, però sí que hi trobarem humans molt humans i, si has tingut la sort d'haver llegit literatura sudamericana, o hi has viatjat, hi pots veure aquella màgia estranya, que sempre hi trobem els europeus, d'un lloc que se'ns assembla, però amb molta humitat, molta pols i la llum sempre massa brillant, com una pel·lícula cremada per l'excés d'exposició. Vaig fer la prova i m'ha agradat. 

Aigua de coco

Quan tinc set de debò m'agrada l'aigua de coco i sé que no l'hauria de comprar, la porten del Vietnam cosa que vol dir que va en contra de moltes de les coses en les que crec: consumir productes de proximitat, minimitzar la petjada de CO2 ... Però l'aigua de coco em fa feliç, em recorda un bar de carretera de Hanoi a Halong, amb hamaques en comptes de cadires, cacaus sense torrar, immenjables, i una cambrera amb cocos verds, palletes i un matxet.

I ara us explicaria un munt de coses d'un tren colonial amb l'aire condicionat massa fort, un trekking per les muntanyes, uns aiguats brutals, el gos a la carnisseria del mercat, menjar broxetes de "coses" al carrer, sopa de carabassa i arròs premsat dins de bambú, els pescadors d'arrels de bambú, els khmong, les terrasses de cultiu d'arròs, les motos per la muntanya, els mercats de Hanoi, les tortugues de pedra, bonsais i monjos ... però no, avui era l'aigua de coco i la felicitat.

Mindf*ck: Cambridge Analytica and the Plot to Break America de Christopher Wylie

d'Amazon

"Con el tiempo, nuestros sesgos se pueden amplificar sin que nos demos cuenta. Muchos de nosotros olvidamos que lo que vemos en nuestras noticias a través de nuestros motores de búsqueda ya está moderado por unos algoritmos cuya única motivación es seleccionar aquello que nos interesa. No se pretende informarnos. Hoy en día, la mayoría de los sitios donde podemos encontrar noticias serias ya son de pago, por lo que, poco a poco, la información se está convirtiendo en un producto de lujo. Además, se ha de tener en cuenta que vivimos en un entorno en el que las noticias falsas son gratis."

Wylie, Christopher. Mindf*ck: Cambridge Analytica and the Plot to Break America. Barcelona, 2020. dgt. Roca Editorial de Libros. Traducció d'Ana Herrera.

Catalogació: cal llegir-lo per saber en quin món vivim. I, sobre el que n'he tret, citaré a l'autor, perquè, també, és el que se'n treu quan passes per la política o les entitats:

"Mentiria si no reconociera que soy mucho más cínico ahora que antes de empezar este viaje. Pero no me he resignado. En cualquier caso, sí que todo esto me ha hecho más radical. Antes creía que nuestro sistema funcionaba en gran medida. Antes pensaba que había alguien ahí esperando con un plan que solucionaría un problema como el de Cambridge Analytica. Me equivocaba. Nuestro sistema está roto, nuestras leyes no funcionan, nuestros legisladores son débiles, nuestros Gobiernos no entienden lo que está pasando ..., y nuestra tecnología está usurpando el valor de la democracia."

I, després del Coronavirus ... més.

La civilización en la mirada i SPQR. Una historia de la antigua Roma de Mary Beard

d'aquí

"Flaco servicio hacemos a los romanos tanto si los convertimos en héroes como si los demonizamos. y flaco servicio nos hacemos a nosotros mismos si no nos los tomamos en serio, y si damos por terminada la larga conversación que mantenemos con ellos. Este libro no es, espero solo Una historia de la antigua Roma, sino parte de esta conversación con su Senado y su Pueblo: SPQR."

Beard, Mary. SPQR. Una historia de la antigua Roma. Barcelona, 2016. dgt. Editorial Crítica. Traduïda per Sílvia Furió.

Catalogació: cal tenir-lo, fins i tot si no ets dels que dialoguen amb el món romà. Impagable la bibliografia.

d'aquí

"En la actualidad resulta difícil ver más allá de la ubicuidad de estas imágenes de desnudos femeninos y recuperar el carácter osado y peligroso que debieron tener para los espectadores del siglo IV a.e.c., que no estaban en absoluto habituados a la exhibición pública de la carne femenina (en algunos lugares del mundo griego, las mujeres de verdad, por lo menos las de clase alta, iban cubiertas con un velo)."

Beard, Mary. La civilización en la mirada. Barcelona, 2019. Editorial Critica. Traduïda per Sílvia Furió.

Catalogació: reconec que, en aquest llibre, no he llegit res que no hagi estudiat, coses que ens passen als d'Humanitats, però la portada m'agrada molt, l'autora em mereix molt de respecte i, per què no un llibre de divulgació de les Humanitats? No tots han de ser llibres dels científics com en Daniel Closa o en Salvador Macip, per molt bé que també ens caiguin, no?

Tant li fot XCVII

Molta gent s'ha cregut que al dret a la vida hi anava associat el dret a no morir, i no, això no va així.

Xiang ri kui de Zhang Yang

d'aquí

Xiang ri kui (Sunflower). Xina, 205. 129 minuts. Direcció i Guió de Zhang Yang. Música Lin Hai. Fotografia Lin Liang-Zhong. Amb Joan Chen, Sun Haiying, Zifeng Liu, Ge gao, Wang Hai Di, Zhang Fan, Li Bin, Jing Liang, Hong Yihao.

El pintor Gengnian torna a casa, amb la seva dona, Xiuqing, i fill Xiangyang, del camp de treball on ha estat confinat durant sis anys en plena Revolució cultural xinesa. Les tortures del camp l'impedeixen continuar pintant i projecta en el seu fill la frustració que sent fent-lo agafar el relleu. El nen, acostumat a viure en el carrer amb les altres criatures, s'hi oposarà tant si com si, encara que, finalment, potser és que aquest era el seu destí.

Catalogació: a part dels dos actors principals, Joan Chen (L'últim emperador) i Sun Haiying (Kings War), que sempre val la pena veure'ls, també paga la pena comprovar que la canalla, d'arreu, sempre juga al mateix, que les panoràmiques en el temps sempre resulten interessants -i més si hi ha una revolució cultural entremig-, i que el director, que hi posa força experiència personal en aquest film, té la delicadesa d'adjudicar la melancolia dels temps passats vinculada al personatge que envelleix, fent que sigui un sentiment acceptable, però no l'únic possible.

Diari de bord. Data estelar: 140320. Dia 1

Fa estrany escriure aquí, ara que fa tants dies que no li'n feia cabal al blog, però, de la mateixa manera que ens adaptem a noves formes de comunicació, potser, o que la vida ens porta per camins absorbents i estranys, l'eina de quadern de bitàcola no la perd mai. I no he d'oblidar que el diari de bord no és pas només per a mi.

Avui, a un quart de nou del matí, ha sortit de Barcelona, de l'Estació del Nord, un autocar camí de Bordeus. A dins hi viatja en Jordi, aquesta vegada amb una Maria, grega, camí d'una granja on l'esperen per a treballar. S'ha passat força temps a casa i crec que ja començàvem a tenir ganes de perdre'l de vista. Sembla mentida com ens canvien els esquemes. Adoro els meus fills però que el gran visqui a Barcelona i el petit a Vesasaberon em tranquil·litza més que no veure'ls dia sí, dia també, per casa i sense massa objectiu. Em faig gran.

Ens ha enviat un missatge quan ja estava en ruta: "el xofer diu que no saben si podran passar la frontera pel coronavirus". Això m'ha recordat el núvol de Txernòbil, que deien que no havia passat dels Pirineus. M'indigna veure com som tan maldestres de permetre que surtin tots els autobusos de l'Estació i que NINGÚ els garanteixi l'arribada a destí. Les companyies no haurien d'estar al cas de les decisions governamentals? Ahir el president Torra va sortir a dir que tancava Catalunya però no, perquè, en realitat, no ho pot fer. Algunes vegades m'han dit que sóc avorrida de massa seriosa a la feina, però és que tinc massa respecte cap el temps i els diners dels altres com per anar fent el panoli. Sembla que qui ens governa no té el mateix concepte. Llàstima.

Vist això, no sé si aquest dia 1 es quedarà en dia 1 perquè el retornaran a Barcelona o continuarem les aventures.

Ulls

M'he mirat al mirall, nua, i no m'he agradat. No m'he agradat perquè, de tot allò que veia, tot era meu excepte els ulls, que eren els ulls de tots vosaltres, uns ulls ensinistrats en la insatisfacció permanent, en els tòpics, en la manipulació, en l'abús, ulls dissenyats pel poder. Per això sé, des dels dotze anys, quan el meu món no va ser conscient que necessitava defensa, i fins la meva mort, que no hauré tingut una vida pròpia ni un segon de la meva vida. Maleïts. Però és potser per això que faig moltes més coses de les que faria, perquè ho sé, perquè sé que, cada vegada que em miro no sóc jo qui mira, sou vosaltres i perquè l'aigua cau i només tinc una oportunitat de viure. I saber, saber-ho, ha estat el meu motor, l'única font de força possible.

Qinghong de Wang Xiaoshuai

d'aquí

Qinghong (Shanghai Dreams). Xina, 2005. 120 minuts. Direcció i guió de Wang Xiaoshuai. Música de Zhang Wu. Fotografia Wu di. Amb Gao yanyan, Li Bin, Yao Anluian, Wang xueyang, Yang Tang, Eric Qin.

Als anys 60 del segle XX, la por a una invasió per part de la URSS va fer que el govern Xinès creés el que es va anomenar "Tercer Front", unes zones amb indústries estratègiques, a les zones interiors del país, i que van créixer a base de migracions internes provinents de ciutats com Shanghai o Beiging, entre altres. Als 80's, els fills d'aquells migrants, en aquest cas a la ciutat de Guiyang, a la província de Guizhov, se senten identificats en un territori on els seus pares encara fan la diferència entre "local" i "de ciutat" en un intent d'evitar que no hi hagi barreja per tal de no tallar els ponts del retorn.

Wang Xiaoswhai, en una entrevista que li va fer Tony Rayns a l'abril del 2005, la pel·lícula és premi del jurat de Cannes 2005, explica que Quing és el verd i Hong el roig i que el verd és símbol de la ingenuïtat, bondat voluntat de supervivència personificats en la protagonista. La pel·lícula es basa en la seva pròpia experiència i va tenir moltes dificultats per rodar-la per les sospites de la ciutat i el handicap que, com a autor, va tenir per exportar els seus treballs fora de la Xina, fins i tot, durant un temps presentava els seus treballs amb el nom de Wu Ming (sense nom).

Catalogació: Vaig acabar l'any amb el somni d'en Kurosawa, començo amb uns somnis de Xiaoshuai, dels seus pares i de tota una generació de la Xina de la Revolució Cultural. Un Pa negre amb arròs, te i música de Bonney M. Interessant per comprendre, una mica més, aquest gegant que és la Xina i una feina difícil, per prohibida en el seu moment, que és explicar la societat xinesa des de les històries individuals.