Fa estrany escriure aquí, ara que fa tants dies que no li'n feia cabal al blog, però, de la mateixa manera que ens adaptem a noves formes de comunicació, potser, o que la vida ens porta per camins absorbents i estranys, l'eina de quadern de bitàcola no la perd mai. I no he d'oblidar que el diari de bord no és pas només per a mi.
Avui, a un quart de nou del matí, ha sortit de Barcelona, de l'Estació del Nord, un autocar camí de Bordeus. A dins hi viatja en Jordi, aquesta vegada amb una Maria, grega, camí d'una granja on l'esperen per a treballar. S'ha passat força temps a casa i crec que ja començàvem a tenir ganes de perdre'l de vista. Sembla mentida com ens canvien els esquemes. Adoro els meus fills però que el gran visqui a Barcelona i el petit a Vesasaberon em tranquil·litza més que no veure'ls dia sí, dia també, per casa i sense massa objectiu. Em faig gran.
Ens ha enviat un missatge quan ja estava en ruta: "el xofer diu que no saben si podran passar la frontera pel coronavirus". Això m'ha recordat el núvol de Txernòbil, que deien que no havia passat dels Pirineus. M'indigna veure com som tan maldestres de permetre que surtin tots els autobusos de l'Estació i que NINGÚ els garanteixi l'arribada a destí. Les companyies no haurien d'estar al cas de les decisions governamentals? Ahir el president Torra va sortir a dir que tancava Catalunya però no, perquè, en realitat, no ho pot fer. Algunes vegades m'han dit que sóc avorrida de massa seriosa a la feina, però és que tinc massa respecte cap el temps i els diners dels altres com per anar fent el panoli. Sembla que qui ens governa no té el mateix concepte. Llàstima.
Vist això, no sé si aquest dia 1 es quedarà en dia 1 perquè el retornaran a Barcelona o continuarem les aventures.
Bé, probablement no hauria d'haver arribat ni a dia 1. Que tinguis ganes de perdre'l de vista, ho entenc. Que ell tingui síndrome de lleó engabiat, també. Que això que expliques contradiu totes les indicacions (sensates) que s'estan donant, ja tal.
ResponEliminaBé, probablement no sigui tan senzill, i és el mal que pateixen i patiran moltes persones que conviuen amb nosaltres en aquest món però en un altre univers. Si no hi era dilluns perdia la feina, feina precària que els imprescindible a molts cooperant per finançar la resta del seu temps ajudant. Que nosaltres el poguem mantenir només és l'anècdota. Preguntem-nos, ara i aquí, quan ens la passem fent menes sobre el paper de vàter, què passa més enllà de la porta de casa. Sabem com es guanya la vida el veí? Algú farà res perquè de l'estassada que li provocarà això no se'n recuperarà mai més? I tots aquells que no tenen medis, formació i informació? Sabem exactament si està controlat? Evidentment que vam fer la reflexió al respecte, però sobre el pla de la cordura ell va decidir en un món on la gent solem viure en una de les capes i, tangencialment, tenim una certa informació de les altres. No sé dir-te si estic d'acord amb ell. Afortunadament, crec, m'agraden més les preguntes que les respostes i, en aquest cas, moltes preguntes m'estan ajudant a compondre un prisma tan complex. Espero que estigueu bons. Abraçada virtual, ara més que mai, que a casa tinc dues àvies i el meu confinament és més estricte.
ResponElimina