Relacions paterno-filials:
ei pare! ja estem al campament de refugiats!
Hola fill
On és el campament?
Preshovo a prop de la frontera entre serbia i macedonia
Esteu bé?
sisi, estem genial
aqi podem dormir calents i menjar xD
es un camp de transit aixi q els refugiats nomes hi passen unes hores narriben entre 5000 i 10000 cada dia
lunic problema es la mafia serbia xD es una zona molt pobre aixi q els locals intenten treure diners de sota les pedres
els taxistes son uns fills de puta i es dediquen a estafarlos i a amenacar els voluntaris xD i a la policia obviament li dona igual xDD
pero b, sels hi ha de dir als refugiats q no agafin taxis quan no hi ha locals davant xd
fa uns dies un taxista li va treure una pistola a una voluntaria americana xDDD
pero weno, es bastant raro q passi, en general tot va b
Vigila molt fill!!!
I després on anireu?
ens quedarem aqi entre 2 i 3 setmanes
despres encara hem de decidir la veritat
potser anar cap a suissa, potser franca a collir kiwis, potser turquia q encara tinc visa, potser algun altre campament, croata o eslove, no ho tenim clar encara
Ok, ja aniràs informant
Per aquí de moment tots bé
genial, aqi en principi tindre internet cada dia, aixi q ja us anire dient
Perfecte
marxo q tenim reunio
fins ara
Una abraçada molt forta fill!!!
Ha finalitzat la conversa al xat
divendres, 30 d’octubre del 2015
Diari de bord. Data estelar: 301015. Dia 10
dimarts, 27 d’octubre del 2015
Diari de bord. Data estelar: 271015. Dia 7
Fa un parell de dies vaig parlar amb ell des de Ljubljana, Eslovènia. Ahir va connectar des de Zagreb, Croàcia. Camina amb un company de Màlaga cap a la zona de refugiats sirians. Sembla que hi ha la possibilitat de fer de voluntari per donar un cop de mà. Diu que fa fred però que encara no mata. Bé, mentre no faci nosa.
dissabte, 24 d’octubre del 2015
Taumatúrgia
Em desperto, he sentit el timbre de la porta i algú que truca amb les mans. Miro l'hora fosforescent del vell ràdio-rellotge del meu home, són quarts de cinc, intueixo. No m'acabo d'acostumar mai a l'hora digital i l'he de traduir contínuament. Em llevo desorientada, han trucat? Al fons del passadís veig llum a l'habitació dels pares, bé, ara de la mare que està desperta fent sudokus, ja deu portar hores així. La banda del pare impecable, i les seves cendres al damunt de la raconera. Haurem de prendre una decisió al respecte. Em demana on vaig, conilla, que agafaré fred. - Has sentit el timbre? - No, no ha sonat. - Mira si hi ha algú, si us plau, mare. Es lleva i va cap a la finestra. - Ficat al llit, et constiparàs. Estic molt angoixada, recordo el timbre i no ha sonat com el nostre. - No hi ha ningú en tot el carrer. Ho dec haver somniat, però no em trec el neguit del damunt. Estirada a la banda del pare obligo a la mare a apagar el llum i provar d'agafar el son. Li prenc la mà i faig servir el truc que em servia per adormir els meus fills, respiro compassadament. Noto que la mare fa el mateix, ens fem trampes l'una a l'altra. Tinc por d'adormir-me però no és el cas. El malson m'ha deixat un regust amarg i tinc ganes que la mare s'abalteixi per córrer a mirar el correu electrònic i els missatges al Facebook a la tauleta. No crec en premonicions, però no està de més. Imagino que pot haver estat el so d'un missatge que m'ha desvetllat i m'ha fet somniar en què trucaven a la porta. Finalment la mare s'ha relaxat, no dorm, però no tornarà a obrir el llum. Me'n torno al meu llit i miro de comprovar els missatges sense fer brogit. L'home es gira i em passa la mà pel damunt. Es fa difícil comprovar el correu provant de no despertar-lo. No hi ha res, afortunadament? Li envio un missatge al meu fill petit. - On ets? Tot està bé? M'he despertat angoixada. Però ara no puc dormir, respondré unes quantes partides de l'Apalabrados i llegiré notícies de diaris electrònics fins a caure esgotada. Torno a obrir els ulls. Són les onze en punt, no em cal traduir-la aquesta hora. Com és que he dormit fins tan tard? Bé que és dissabte però no acostumo a dormir tant. Em llevo i mig-esmorzo llegint la biografia de Nietzsche. La mare es fora, a la perruqueria, la sogra llegeix el diari i l'home se n'ha anat a que li posin l'esquena a puestu. Em calço les botes d'aigua, avui m'havia proposat fangar una part del petit hort que tenim al pati. Abans de morir el pare em va donar instruccions precises al respecte. - Tata, s'haurà de fangar l'hort, no ho facis d'una tirada que t'esllomaràs. I cal comprar unes tisores d'esporgar noves, les velles no van bé. Quan faci fred esporga el llorer i la bignònia. La resta, tu mateixa. Em miro la feina a fer, per fangar va bé una fanga, però no en tinc cap. Només un caveguet i una aixada, i he d'enfonsar cinquanta centímetres mínim i girar tota la terra. Em poso uns guants i enceto la feina. La gata del pare està desficiada, no comprèn gaire res del que passa últimament, però tampoc fa gaire escarafalls. Això sí, veure'm remenar pel seu territori no li fa ni gota de gràcia. Els bigotis d'en Nietzsche es riuen de mi des de la portada del llibre. Invoco els meus manes perquè es facin presents amb tota la seva saviesa pagesa. No sé pas si vindran, però de les primeres tentines, i al mateix pas que escarbo la terra, vaig escoltant les veus del pare, dels padrins, de la iaia i la padrina amb piles de frases sempre escoltades i mai, fins ara, compreses, per manca de necessitat de posar-les en pràctica. Malgrat els guants, se'm fa una butllofa a les mans. Me les miro, tinc les mans grosses enganxades en uns canells molt prims. Les mans. El pare hi tenia veritable obsessió amb les mans, sempre em feia dibuixar-ne, em deia que si sabia dibuixar mans ho sabria dibuixar tot. Cavar la terra dóna per rumiar molt. Penso en els seus últims dies, hora per hora algú li va estar donant la mà, fins a l'últim sospir on li vam demanar que se n'anés en pau, que l'estimàvem, prenent-lo de les mans. Quan el vam vestir, un cop mort, mentre li tallava els camals dels pantalons per no haver-lo de moure massa, em va sorprendre comprovar com encara estava calent. Les seves mans eren terriblement càlides. Cava que cavaràs. Quina serà la seva última imatge? De ben segur que la mateixa que la primera, les mans càlides, fortes, segures. El meu primer record és de les seves mans prenen les meves menudes i rodanxones. L'últim record és de les meves, provant de transmetre-li aquella seguretat heretada. Penso, també, en les mans de la mare, fresques, curatives. No calen les mans d'un rei per guarir-te, només les fresques mans de la mare que et rebaixen la febre automàticament mentre t'acotxen. S'ha fet la una i he de decidir que dinem. Ahir ja vam treure galtes cuinades del Guissona, ara li demano a la mare que bulli uns espaguetis, mentre tallo all en làmines per confitar-lo en oli, amb gingebre i sal amb wasabi. Em dutxo i continuo pensant en les mans. Recordo que, amb tretze anys, el meu fill petit em va assegurar que sempre caminaríem pel carrer agafats de la mà, que a ell no l'avergonyia que ens veiessin plegats. Al cap d'un parell de mesos ja em va demanar que ni se m'acudís tocar-lo. Coses dels fills mascles, que els perds massa joves. Hauré de seguir fangant, però s'haurà d'esperar, dilluns ve el pintor i he d'endreçar una pila de coses perquè pugui treballar. Sort que vaig buidar l'armari del pare l'endemà mateix i el podrem moure més fàcilment. He guardat la seva bufanda nova, la duré jo, i la seva vella gorra, que anirà a fer companyia a la vella gorra del padrí Ciril·li i el tapaboques del padrí Isidre. Petits amulets per no oblidar tantes mans que m'han donat la vida sencera. Podré algun dia formar part d'aquests manes?
dimarts, 20 d’octubre del 2015
Diari de bord. Data estelar: 201015. Dia 1
- Mare que me'n vaig a Sèrbia.
- Ah! bé fill, emporta't roba d'abric.
- Ah! bé fill, emporta't roba d'abric.
dimecres, 7 d’octubre del 2015
No hi ha èpica
No hi ha cap èpica en morir perbocant el fetge enmig d'un marasme de dolor. Ni hi ha èpica en aquests temps de crits on els pensadors estan desapareguts per debatre com hem de viure i com hem de ben morir. O tempora, o mores. Ara, per fi, descansa.
Josep Vilardosa i MiradaPenelles, 7 de juny de 1935 - Esparreguera, 7 d'octubre de 2015
La muntanya venerada
a mi em té robat el cor,
de nit parla amb l’estelada
i de dia amb el sol d’or.
Ella s’alça enorgullida,
alta i ferma sobre el pla,
perquè té tota la vida
i la força del demà.
Quan la plana sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
la muntanya, encara forta,
alçarà son front altiu.
Visca Catalunya Lliure!
diumenge, 4 d’octubre del 2015
Subscriure's a:
Missatges (Atom)