La paquicefalosaure, a partir d'ara Paqui, s'estava entretenint rosegant un escarbat Darwinylus marcosi, tot i que encara faltaven milions d'anys perquè en diguessin així, el regustet del pol·len que transportava li proporcionava un petit plaer afegit.
Va aixecar el musell al cel per mirar aquell sol nou que feia dies que havia aparegut i es remogué, inquieta, amb el dubte de si s'havia d'esverar o no. Els fenòmens naturals solien ser habituals, el perill formava part de la seva existència i el seu petit cervell no solia anar més enllà del pas següent.
La Paqui veïna se li va apropar, van fregar-se les closques, de costat. No era una lluita en aquest cas, va ser un frec suau, de reconeixement.
Hi ha molta llum.
Si, hi ha un llum nou.
Fa bonic tanta llum tot el dia.
Si, fa festa, trobo.
La Paqui veïna s'allunyà unes passes, remenant en unes fulles i ensumant i bufant a l'hora. Els “hum” i “hem”, “frrrfrrrfrr” i “rrrrrrrr” amb què s'havien comunicat ara eren sons de gaudi, “crecs” i “cracs” i “bfffffrrrr” de la cerca del menjar.
La Paqui era prou gran com per moure's amb una certa precaució, tot i que la quitxalla, acabada de sortir de l'ou, se la passaven provant d'esquivar la cua d'aquesta mare de quatre metres. Va fer un parell de passes de ballarina per apropar-se a unes fulles tendres de pi, però va tornar a mirar al cel.
El nou sol semblava més gran, més brillant. Va fer el gest d'ensumar, el mateix que feia per saber si el Tiranosaure voltava a prop, però aquesta vegada provant d'ensumar aquest sol estrany i nou.
De què fas olor? - digué en gruny alt, però per a si mateixa.
No ho sabràs. - digué una veu.
Va fer un bot enrere. Els petits van fugir esporuguits a la desbandada. La Paqui va sacsejar el cap, una mica atordida. El pes de la closca de 25 cm de gruix i l'estrès provocat per allò que havia escoltat gairebé la fan caure de cua. Amb precaució, mirant de gairell el nou sol, s'hi va dirigir de nou.
Ets tu qui parla? Qui ets?
Sí, sóc jo. Sóc una pedra de l'espai que s'ha encès en entrar a l'atmosfera.
La Paqui no acabava d'entendre gairebé res del que li deia aquell sol nou, però la curiositat era més forta que la precaució.
I què hi vens a fer aquí?
Vinc a morir, impactaré en la superfície del planeta i, considerant la meva grandària i les lleis de la física, és molt probable que avui sigui el teu últim dia.
Què vols dir? Què em mataràs?
A tu i a uns quants milers de milions més, sense cap mena de dubte.
Em cauràs al damunt i m'aixafaràs?
I ara! La meva trajectòria em porta a Chicxulub, lluny d'aquí, però la meva massa, en topar amb el planeta provocarà tsunamis gegants, terratrèmols, núvols de gas i residus que acabaran amb tots vosaltres.
Però, per què? És que ens vols mal?
No, jo no vull mal a res ni ningú, sóc un cos natural de l'espai exterior a hipervelocitat, ineludible, no podràs fugir.
Ni tan sols ens vols per menjar?
Jo no menjo, ja t'ho he dit, sóc una pedra, les pedres no mengem però també podem matar. I ara prepara't, estic a punt d'impactar.
La llum es va fer més gran. De moment la Paqui no va sentir res. Chicxulub queia lluny d'on ella vivia, al nord del continent, però el silenci ominós es va anar estenent mentre s'estenia la tremolor del terra i la foscor.
Fill de putaaaaaaaaa!
I la Paqui va caure en una esquerda que s'havia obert a terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
ràpid, que el món s'acaba!