Recordo que, fa una pila d'anys, vaig anar a un casino, tenia una fitxa de 500 pessetes (d'aquí el “fa una pila d'anys”) i em vaig apropar a la ruleta, vaig triar un número que em va fer peça, vaig posar la fitxa al damunt, amb la sotsobra d'imaginar que la bola caigués en aquell número i el neguit de què el croupier es desentengués que havia estat jo qui l'havia triat, faîtes vos jeux, i, aleshores, va sortir un altre número.
Va ser quan vaig experimentar totes les emocions dels jugadors, a petita escala, no cal dir, sóc una noia de poble i dels afores. Vaig sentir l'adrenalina, l'esperança, la frustració, el desencís … i vaig saber, també, que mai no seria una bona jugadora: no m'agrada perdre i no m'agrada que el meu guany depengui del suposat atzar.
Hi vaig pensar aquest dia quan, en un informatiu, es parlava triomfalment del fet que Espanya, al 2027, seria el país que més PIB generaria, entre l'1'8 i 2'2 punts, 1 punt més pel damunt de la (des)Unió Europea, amb un triomfalisme que transmetia la sensació de què totes participaríem de l'orgia, aquella sensació de compartir el plaer del qui sí que ha guanyat a la ruleta, la sensació de que nosaltres també hem ficat la pilota a la porteria, talment com si fossim el Messi, sense reflexionar que Messi és un i la Humanitat sóm, hores d'ara, 8.300 milions. A quan de gol ens surt per cap?
Ho sé, acceptar que la nostra realitat no és glamurosa i que costa assumir que mai tindrem la fortuna de ser dels elegits, els fills dels déus, perquè ens han educat en pensar que és això el que hem de voler. Però la realitat, prosaica, dura, és una altra i tenim l'obligació d'enfrontar-la i, parlant de joc, no fer-nos trampes al solitari.
Les notícies diuen que l'economia va bé però la gent cada cop és més pobra. Les empreses tenen beneficis de forma constant, els bancs els multipliquen però els salaris no pugen, malgrat que el govern de Madrid presumeixi d'apujar el salari mínim, que ja ho diu el nom "mínim", les pensions mantenen famílies senceres a precari i hi ha gent que treballa en més d'un lloc i ha d'anar al banc d'aliments. Diuen que no hi ha habitatge i no és del tot veritat, n'hi ha, però la gent no el pot pagar. Tu, o tu, potser sí, però si surts de la teva bombolla en trobaràs molts que no poden de cap manera.
No sé si estem en l'ocàs del capitalisme, perquè aquestes afirmacions sempre aguanten molt malament el pas del temps, però estem a la graderia mirant com ens estant destruint el (suposat) estat del benestar a la cara i creiem que participem dels beneficis dels Elon Musk de torn.
Vivim en un món on confonem crear riquesa amb que alguns es facin rics.
I tots, ara sí, còmplices.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
ràpid, que el món s'acaba!