No parlo gairebé mai de pel·lícules per diverses raons. L'una és que tinc poc temps per anar al cinema, requereix massa rituals i, sobretot, agafar el cotxe. Dues, és que no en sé gaire i se'm veuria el llautó d'una hora lluny. Però m'ha agradat tant Una família de Tokio, ja feia temps que me la mirava enllaminida i finalment la vaig comprar, que em venia de gust compartir-ho. El xoc entre l'actitud dels fills, egoista, superficial, angoixada pel món actual, i la dels pares, reposada, generosa i angoixada per una realitat que els queda molt llunyana, n'és la base. Potser l'enyorament d'un Japó que fou envers un Japó que ja no és? No ho sé, però no me n'ha sobrat gens.
Fa res vaig encertar-ne una de pertinent. Sobre un fons celeste s'hi podia llegir aquest nítid vers del Carner: "Tot l'enyor ens ve de quan no érem". Això en una postal que penjava rere els vidres d'una de les cases de la feliç anomalia de Farrera; gran indret per a tractar la qüestió del pes de l'inyor!
ResponEliminaAra hauries de revisar "Una història de Tòquio" d'Ozu, l'obra mestra en la qual s'inspira.
ResponEliminaTírvia, Montesclado, Farrera i Burg ... sempre van junts a ca meu. Això sí que és enyor del potent Girb!
ResponEliminaAllau, vaig tenir-les ambdues a les mans, amb la temptació de comprar-les, però vaig decidir jugar al joc d'estar-me'n de coses i vaig caure per la versió moderna. Ara tinc l'excusa de tornar a baixar a la city -sí, ja ho sé, puc fer-ho per Inet, però no té gràcia- i alegrar-me de trobar-la o decebre'm de no trobar-la. Ai, lassa, semblo la Guineu d'Exupéry!