Es pon el sol (I). Maria Rosa

Fa gairebé una hora que pedalejo i ja començo a sentir-me esgotada. Ara ja és tot baixada fins a casa i em puc relaxar, tot vigilant les pedres que, ara i adés, vaig trobant per aquest camí de carro on acostumo a fer ruta. Aviat farà un any que em vaig comprar la bicicleta de muntanya decidida a imposar-me l'exercici com a contrapartida a la vida sedentària que faig a Barcelona.

Quan en Joan va marxar amb la noieta que li feia de secretària, em vaig mirar al mirall i hi vaig veure una dona que s'atansava perillosament a la quarantena, més aviat flàccida i poc atractiva. Del divorci m'he quedat la torre a Collbató, al peu de Montserrat, i el 4x4, l'apartament a Segur és a mitges, el pis de Barcelona i el BMW ja se'ls pot confitar, ell i la Pepa maca que ara li renta els calçotets.

El tot terreny i la torre els vaig voler com a símbol de la nova vida que començava. Baixar cada dia a la feina a Barcelona, tornar a mitja tarda, posar-me el mallot i au! a fer quilòmetres pels camins d'El Bruc i Collbató, a fer vida sana. Per sort no tenim fills, sempre ha dit que no estava preparat, -com si per a això et calgués un màster, cretí!-. Tanmateix, ara, és un avantatge, em puc dedicar en cos i ànima a mi mateixa. El gimnàs a Esparreguera, amb massatge i jacuzzi, la bicicleta ... m'estic preparant per a convertir-me en la dona deu.

Avui suo molt, es nota que caminem cap a la primavera, o potser és el canvi climàtic. Gaudeixo, com si ho estigués llegint, de les flors i les sentors de la muntanya i fa una posta de sol magnífica, si giro una mica el cap, al darrere, a mà esquerra, veig la mola de Montserrat com canvia del color blau gris al rosat del reflex del sol marxant ponent enllà.

Aviat seran les sis i arribarà la Sònia, la secretaria. Ves a saber què vol.

Caram! quina pedra, de poc que no caic, he d'anar amb més compte i deixar-me de poesies. Gairebé ja hi sóc, allà hi ha les primeres cases i ... però què hi fa aquesta dona aquí?