Es pon el sol (II). Maria Rosa

- Ei! Maria Rosa, atura't! On vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

- Hola (esbufec), què hi fa vostè aquí? Que ha sortit a fer un tomb?

- Sí, mira, ves, el metge m'ho ha recomanat, per l'artrosi, saps?

- Però està molt lluny de casa, ja ho sap la seva filla que s'enfila tan amunt?

- No, pobreta, amb els disgustos que passa amb aquell mal home, ves ... Però vine, vine aquí una estoneta, seu, seu aquí, al meu costat, estic una mica cansada i és una bona pedra per seure, jo ho faig sovint. Té, ja te la netejo ...

- No, no cal ... jo ... és que ... em refredaré ...

- Au, va dona, només és un moment, en Pep m'ha de venir a recollir i em faràs companyia, no se sap mai qui et pot sortir per aquests verals, oi?

Val més no dur-li la contrària a la refotuda vella i si, de debò, ha de venir en Pep, millor.

Ara fa una setmana que no el veig. Vaja una excusa patètica que em va posar d'haver-li promès un viatge a la Natàlia, la filla d'aquesta bruixa, bruixa ella també. El mal d'en Pep és que és dèbil i no sap com enfrontar-s'hi i bé, sobretot perquè la mestressa de la bossa és aquesta donota, que sinó ... ai! i ara què diu?

- ... doncs mira, veus? a tu que te'n sembla d'això? Se'ls veu tan feliços a tots dos, amb la canalla ja crescuts i ara aquest viatge, tan i tan bé que els hi ha anat a París, oi que és romàntic? ... Oh! mira, un voltor, quina gràcia!

- No, senyora, allò és una garsa (com tu, mala pècora, pensa).

- No, no, mira-ho bé, preciosa, és un voltor ... com tu.

La Maria Rosa nota com li ha canviat el to de veu i es comença a girar tota sobresaltada. Només pot veure el to rosat de la posta de sol a la muntanya, en el moment que gira la cara cap a la vella i sent un dolor molt fort a la templa. Algú crida: - No!; cau i pensa: - em sembla que m'ha matat.