Servidora sempre ha estat independentista, catalana, per descomptat, no pas com a mèrit propi, sinó per allò de l'atzar geogràfic. Si hagués nascut a la Bretanya francesa, el més probable és que hagués estat partidària de la independència igual, o no, però bretona. Sempre he estat independentista i d'esquerres. Per tradició familiar? Potser sí, però també -i ves que no sigui el més rellevant-, per reflexió personal.
Amb la moguda actual, però, resulta que la Cli(c) estranya d'abans -ara en diuen freak- ha passat a ser una patriota normal i corrent, més aviat tirant a poc combativa -i ves que aquesta vegada no sigui perquè ja vinc convençuda de casa-, i, per això, alguns coneguts d'altres tarannàs, dels que ara veus tot nafrats d'anar caient del cavall -ni que sigui en la intimitat, malgrat que encara paguin quota a sigles que, sembla, ja no els representen prou bé, i qui ho ha dit que unes sigles són per a sempre colla de beneits!-, em demanin, en primera fase, que els intenti convèncer de la bondat d'allò que penso, per provar de demostrar, si troben contradiccions en el meu discurs, que ells tenen raó. Com si amb això volguessin fer prevaldre els mantrams que resen dels seus propis déus.
Senyores i senyors, algú els hauria d'explicar que el pensament polític no és una veritat revelada -curiós que la majoria provingui de la fila d'ateus-, que no és un eslògan cantat pel justinbieberpolític de torn fins a la sacietat, sinó que cadascú ha d'anar confegint el seu patchwork particular, a base d'experiència, lectures i reflexió, i veure si, al món, n'hi ha d'altres que coincideixen en gran part dels postulats propis -i escoltar, viure més, llegir més i reflexionar més- per acabar tenint molt clar -fins i tot essent conscient de les pròpies mancances- allò que es pensa, no pas allò en que es creu.
O sigui que, em sap greu, la ideologia no és un oracle dels déus, res del que us digui ningú no us farà entendre la realitat d'una manera o una altra ipso facto. I deixeu estar això de "veure la llum al final del túnel" si us plau, ja que, en condicions normals, sol ser un tren que us ve de cara.
Quanta més llum, millor. No la del tren en contra, sinó la del saber. Quant més il-lustrats, millor. I quants més diccionaris, també millor... :P
ResponEliminaSalutacions baixllobregatines abans que el món, o l'any, s'acabi.
Bé, precisament perquè ara hi ha molta més gent convençuda que no pas fa un temps, hem de seguir fent pedagogia i convencent els que encara no es creuen que Catalunya es mereix alguna cosa millor. Els conversos s'han de mantenir, i els indecisos convèncer. Que no ens busquin les pessigolles, per això. Si ho fan per posar-nos en evidència, poden buscar les dades a la bibliografia, el sentiment que portem dins no s'aconsegueix tan fàcilment, i encara menys es pot entendre si no el tens.
ResponEliminaPerquè a alguns els sap tant de greu canviar d'opinió? Tant de bo hi hagi moltes més persones que ho facin, independentment de si els convençuts de tota la vida teniem raó o no. Ara és ara i abans era abans, algú els hauria d'explicar que no passa res :)
ResponEliminaResumint, la conclusió és clara: amb més o menys pedigrí independentista segons cada cas (jo molt menys que tu), ara toca el Sí/Sí, crític o acrític, i no se'n parli més. En Collboni i quatre més, però, diuen que es quedaran a casa i no aniran a votar. I què? ;-)
ResponElimina