Avui, fills com som de guerres i revolucions i de la ideologia de la pau mundial -talment una aspirant a miss nordamericana-, volem ser tan impecables en tots els assumptes que emprenem, tan políticament correctes, que obviem el principi actiu dels éssers humans: la violència.
Els estudiosos coincideixen a destacar que existeixen, al nostre voltant, català i europeu, múltiples violències de baixa intensitat que, sumades, ens fan una societat violenta. Societat que, curiosament, té com a ideari principal la no-violència.
Sembla clar que aquest fet no ens prepara per enfrontar-nos al terror imposat per aquells que no professen adoració a la pau. No podem creure que allò que pensem uns quants, pocs, és allò que pensa tota la societat, només perquè ens creiem tan perfectes que menystenim la realitat de la majoria.
Ens movem entre els esculls del pànic que ens paralitza a l'hora de posicionar-nos per mor de no ser titllats del que, d'altra banda, sempre se'ns acaba titllant: nazis, per allò de la suma de violència i intel·lectualitat, i fem veure que el terror i la violència no ens pertanyen, que és cosa "d'ells". I aquest maniqueisme, aquesta ceguesa envers nosaltres mateixos, aquesta negació de la violència que també ens és mare, germana, amiga i amant, ens pot dur a l'extinció davant de la que pretenem que és l'altra violència, la dels que no ens agraden prou.
El món fictici que ens hem bastit al voltant de la literatura és infinitament minúscul davant la violència àgrafa, aliterària. Ens confessem poble i llegim la realitat en base aristocràtica. Però el batec violent se sent, encara no sap quin és el camí que triarà per expressar-se, però el trobarà, segur. I serà aleshores quan veurem si la raó és suficient, si la ploma és més forta que l'espasa.
Penso que no, que es perdrà, que perdrem la batalla, que recularem uns quants decennis, tot per haver mirat cap a una altra banda, els supervivents, amb cara de fàstic només per una posse apresa. I ves que no acabem perdent Troia.
Que puguem arribar a passar la pantalla 2014 havent-nos fet més savis. Salut.
Doncs, no, no ens podem permetre ser pessimistes...
ResponEliminaNO podem donar-nos per vençuts abans de començar.
Endavant les atxes, Clí!
Intueixo un 2014 molt violent, ple d'atacs i desconsideracions. Ens les haurem d'empassar amb patates per no donar una resposta igualment agre. Veurem quant aguanta la corda a força de tensar-la.
ResponEliminaEncara que no tingui audiència, que no s'aturi el cassandrisme!!!
ResponEliminaAnit, tal vegada amb simultaneïtat, encetava amb gran deler el totxo que tanca l'obra completa d'Elias Canetti. Com que és el recull d'assaigs, conferències i discursos, podia obrir-lo per on em plagués. Mirada a l'índex..., i començo per un assaig que em llama: PODER Y SUPERVIVENCIA...
I quin do més excepcional, l'Elias... Això d'adreçar els seus exactes vaticinis a la humanitat sencera i no detectar-li ni una engruna de presumpció. Fins a les tantes m'hi vaig estar.
I ara, llegint-te, no puc deixar de costat els paral·lelismes entre l'un i l'altra.
Molt lúcida visió, i per això digna de ser rumiada.
ResponEliminaCrec que tens un solatge de raó, i crec també que de les cendres del passat hem de recollir camins diferents. Avancem, malgrat sigui amb retrocessos. pugem, encara que ens facin davallades i baixades els camins.
Un dia, fa tres-cents anys, els homes i les dones que poblaven aquesta terra van preferir respondre amb violència fins a la fi la violència dels altres. Avui hem triat una via pacífica. Espero de debò que la mantinguem. I crec fermament que ens en sortirem.