Hi havia una nena de tretze anys que va ser víctima d'abusos per part d'un amic de la família.
Passats els quaranta ho va explicar als pares.
Durant trenta anys va amagar un fet que la va condicionar perquè se sentia culpable.
La culpa sempre l'ha perseguida.
Ningú més la farà sentir culpable d'allò que no hagi fet.
Els abusadors de menors què es mereixen?
Els abusadors de menors que els fan sentir culpa i vergonya durant trenta anys, què es mereixen?
Ella no creu en la pena de mort.
No creu en la violència.
Però algú va exercir la violència en una nena de tretze anys.
Quina pena es mereixia?
Ella l'hagués mort, però havent-lo mort no n'hagués tingut prou. El mal ja estava fet.
Es va morir un dia i ella va pensar que havia patit poc.
Qui la rescabalarà de l'error de sentir-se culpable durant trenta anys?
Va perdre la confiança en la família, però ells no ho sabien.
Qui els retornarà els anys de confiança perduda.
No li hem de tenir llàstima a la víctima, només cal justícia.
La llàstima és un sentiment humiliant.
Un abusador és un malalt mental?
Els malalts mentals haurien de ser tractats.
Un abusador és un creador de deserts,
aquell que implanta l'aridesa en consciències que just s'expressen.
Vigilem els infants,
perquè l'home del sac existeix.
Sí, vigilem-los, perquè hi ha abusadors de nens amagats allà on menys ens pensem.
ResponEliminaTens raó, sense llàstima, però sí amb acolliment, sí amb comprensió de tot el que ha passat. De tot el que han portat al damunt durant tant de temps. Amb la seguretat que si han estat capaços de dur tot això sobre les espatlles durant tanta anys i són persones completes i correctes i bones persones, vol dir que tenen una força infinita per tirar endavant i ajudar elles als altres en la confiança i la comprensió del món i les persones.
Jo per la meva feina he conegut unes quantes persones com la que descrius aquí, no han dit mai res, fins que han estat adultes o adults. No sé què mereixen els abusadors de nens i nenes... no ho sé, tampoc sabria dir-te si són exactament malalts, suposo que sí, però ho dubto. Quina mena de malalt és que és capaç de fer tot i tot com si fos normal, que ningú sospita d'ell... que només té aquest comportament agressiu i cruel? No és només el fet de l'abús, ja prou greu i dolorós, que fa mal, són les amenaces, les pors que transmeten, la culpabilitat per no dir-ho a ningú... No sé què es mereixen, però a mi em revolten tant els que abusen dels infants, que crec que la mort es poc, encara... crec que mereixerien un aïllament infinit. Si això fos possible. No veure mai més ningú. Ni un somriure ni una llàgrima. Sols per sempre.
I perdoneu... però és que m'embalo...
Llegint aquest manifest, i la primera frase de la Carme, és per esgarrifar-se. Costa entendre que algú no pugui contenir un instint tan baix, que sigui tan terriblement egoista que mira més pel seu plaer que pel benestar present i futur de la víctima, perquè probablement no la veuen com una víctima, sinó com que encara li fan un favor. Per mi sí que són malalts mentals i no m'atreveixo a dir quin càstig es mereix, però pel que es comenta, a les presons ja troben una gran rebuda i els paguen amb una moneda semblant. No està malament que provin la pròpia medicina, probablement és pitjor que la mort.
ResponEliminaEncara no he pogut entendre que veuen aquests fills de pu.... amb els menors.
ResponEliminaun cop fet el mal, per qui el rep, quina importància té el càstig a l'agressor?
ResponEliminaSe m'acut demanar-me per què resulta tan infreqüent l'ús en gènere masculí de l'exacte adjectiu inic...
ResponEliminaínic ... fa feredat, és tan precís el mot com un tall de bisturí sense anestèsia. I n'hi ha que arriben a fer talls pel dedins, d'aquells que no cicatritzen, sense que es noti pel defora.
ResponEliminael meu DIEC no l'accentua pas, que dirien a l'Empordà.
ResponElimina