No sé si és gaire convencional creure en la possibilitat de realitzar els somnis i saber, també, que no hi ha res més impossible d'aconseguir que la realització dels somnis.
D'anys que sé l'absurd que representen els somnis de grandesa, l'afany de reconeixement i de riqueses em sembla, com a mínim, de mal gust. I una malalta de l'estètica com jo no pot caure en aquest parany.
D'altra banda, conscient com sóc de la tasca implacable de la gran anivelladora, res em motiva menys que les possessions, de qualsevol tipus.
Però i allò que somnies que no és per a tu? Allò que et sembla que seria un bé per al comú? És aquí on cal esmerçar-hi més hores, on cal esforçar-se per captivar els que t'envolten, per convèncer-los de les bondats dels meus somnis i de la seva viabilitat?
I tornem al principi, la realització dels somnis, probablement bons i probablement viables, resta aliena a ells mateixos i resta pendent de l'oportunitat i l'atzar.
Depenen de la sensibilitat d'aquells necessaris per a tirar-los endavant votant-los, de l'ocasió que en vegin per capitalitzar-los com a propis més enllà del seu propòsit ...
Ahir, mentre ho escrivia, em semblava frustrant, avui em sembla engrescador.
Convèncer i no vèncer. Sempre.
Sempre m'ha semblat que els somnis són d'alguna manera la nostre gasolina per tirar endavant.
ResponElimina