Assaigs. Llibre Tercer

d'aquí

"L'estupidesa i el desordre del sentit no és cosa que es puga curar mitjançant un advertiment. I podem pròpiament dir d'aquest advertiment que tracta de corregir allò que Cir va respondre a qui l'apressava a exhortar el seu exèrcit abans de la batalla: que els homes no es tornen valents i bel·licosos sobtadament a causa d'una bona arenga, com tampoc un no esdevé músic de sobte per escoltar una bona cançó. Es tracta d'aprenentatges que han de fer-se abans, gràcies a una llarga i constant educació.

Devem aquestes preocupacions als nostres, i aquesta assiduïtat de correcció i d'educació; però anar a predicar al primer que passe i a regentar la ignorància o la inèpcia del primer que trobem, és un costum en el qual veig un gran mal. Rarament el practique, fins i tot al llarg de les converses que tenen amb mi, i ho deixe tot més prompte que arribe a aquestes lliçons llunyanes i magistrals. El meu humor no s'adiu a parlar o escriure per als principiants. Però en les coses que es diuen en societat o davant de tercers, per falses o absurdes que les jutge, no em pose mai al mig ni amb paraules ni amb gests. Al capdavall, res no em desagrada tant en l'estupidesa com el fet que s'agrade a si mateixa més que cap altra raó no puga agradar-se raonablement.

És mala sort que la saviesa us prohibisca satisfer-vos i estar plens de confiança i que us deixe sempre descontents i temorosos mentre que l'obstinació i la temeritat omplin els seus hostes de joia i de seguretat. Correspon als homes menys hàbils mirar els altres homes pel damunt del muscle, tornant sempre del combat plens de glòria i de vivacitat. I també al més sovint aquesta petulància de llenguatge i alegria de rostre els donen la victòria als ulls de l'assistència, que és habitualment feble i incapaç de jutjar bé i de discernir els autèntics avantatges. L'obstinació i l'ardor d'opinió és la prova més segura d'imbecil·litat. Hi ha res de més cretí, resolt, desdenyós, contemplatiu, greu, i seriós que l'ase?

 [...] No és bon comerciant qui sempre guanya. La major part canvia de rostre i de veu quan la força li falta, i per una inoportuna còlera, en lloc de venjar-se, revela alhora la seua feblesa i impaciència. En aquesta alegria premem a vegades les cordes secretes de les nostres imperfeccions, les quals, en calma, no podem tocar sense ofensa; i ens advertim mútuament, i útilment, dels nostres defectes."

Quan el senyor de Montaigne reflexiona, ens reflexiona. Fa anys que em fa companyia, però fins avui no havia acabat el seu tercer llibre d'assaigs. No cal que us en parli i, considerant el fragment triat, podeu presumir que el meu món actual condiciona la meva lectura. O, potser, és en aquesta lectura on hi trobo les crosses per continuar en el meu món actual. Ves a saber!

Montaigne, Michel Eyquem de. Assaigs. Llibre tercer. Barcelona, 2008. Proa. Traducció al valencià de Vicent Alonso.

Catalogació: no cal, seria una ofensa.

Per cert, no parlaré de cap rei ni de cap príncep. Perquè amb Montaigne se't passen totes les manies.